L’Alzinar: Qui era el Picalasal i les saboroses clemenvilles

Recorda, la por no existeix en cap altre lloc que a la teva ment.

Recta final del febrer.

Per Sant Valentí floreix el romaní, diu la saviesa popular, i efectivament aquests passats dies han estat florint, a tota pastilla, els nostres medicinals (bons per mitigar els maldecaps i migranyes, entre moltes d’altres coses) i encisadors romanins (el romaní a qui no en té, l’amor fa venir, i a qui en té, l’hi fa fugir).

Dijous passat, dia 16, va ser el Dijous Llarder, o Llarder, inici del carnaval, rues i ruetes infantils d’aquests dies, enterrament de la sardina a pobles com Llucmajor, Inca, Pòrtol…; amb un costumari gastronòmic molt especial, amb les saboroses ensaïmades amb carabassat i sobrassada (que encara em fan recordat alegrament a l’enyorat amic i company de treball Pere Miró “Pitis”, el tradicional caixer, de sempre, del Crèdit Balear solleric, quan el Dijous Llarder entrava tot orgullós, per la porta de darrere del nostre emblemàtic edifici -actual Banc de Bilbao Biscaia-, convidant-nos a una bona berenada amb aquests tradicionals productes), abans del començament de la dura Quaresma i dels emblemàtics i ja pràcticament oblidats Picalsals.

Estem dins la Quaresma.

Hem entrat ja de ple dins la Quaresma, o Corema (període penitencial de quaranta dies, del 22 de febrer -Dimecres de Cendra- al 9 d’abril, que finalitza amb la festa de Pasqua), que l’església cristiana assenyala per a preparar-se per a la Setmana Santa (enguany del 6 al 10 d’abril, des del Dijous Sant, fins al Dilluns de Pasqua, també festiu), període ben diferent del de la nostra ja llunyana infantesa.

La societat actual desconeix completament els vells i sagrats preceptes religiosos, ja degudament superats i canviats per la mateixa Església catòlica, limitant-los només a l’abstinència de carn tots els divendres de Quaresma i al dejuni (el dejuni consisteix a menjar una sola vegada al dia i una molt sòbria col·lació al matí i al vespre), el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant; actes mitjançant els quals els cristians teòricament s’identifiquen amb el patiment de Jesús de Natzaret durant la passió.

Molts dels actes habituals antigament en aquestes dates han passat ja, fa temps, a millor vida i romanen només dins la ment dels que ja hem passat dels seixanta anys.

Fogosos sermons.

Fer quaresma consistia, a més de no menjar carn, en anar a confessar, combregar per Pasqua, i escoltar devotament els fogosos sermons del quaresmer de torn, vingut sempre de fora, que s’espaiava exageradament amb les dures penes de l’infern i del purgatori, reservats als no-creients, a les filosofies materialistes, a l’impur ball, i a les avançades i també impures modes femenines…

Un dels actes més importants durant aquestes dades era recollir obligatòriament el “bitllet” que et lliurava el confessor en complir amb el “sagrat precepte de la confessió”, que després et reclamava el Picalsal, en tancar aquest teòric cercle purificador.

Qui era el Picalsal?

 “El Picalsal tira la sal dins el portal”. Qui era el Picalsal? El capellà de cada poble, acompanyat de dos escolanets es dedicava a beneir amb aigua i sal (acte regulat per l’antic ritual romà, que tenia com a origen la benedicció de les llars jueves en ocasió de la Pasqua; recordem que Jesús era i fou batiat com a jueu), casa per casa, tots els edificis de la població i afores, per allunyar d’ells els mals esperits, lliurant al mateix temps, als residents més jovençans, imatges de sants o de Jesucrist encreuat, rebent a canvi donatius o queviures tradicionals de l’època, com rubiols, panades, ous… que els escolans de torn arreplegaven dins una panera ben folrada i condicionada.

Dolces Clemenvilles.

A pesar que, de moment, encara no sigui molt abundant per la Vall dels Tarongers, per Sóller ja fa una sèrie d’anys que podem gaudir d’elles, de les saboroses clemenvilles, gràcies a unes mudes que, segons el bon amic i conseller Toni Vallcaneras (E.P.R.) fa una sèrie d’anys arribaren procedents dels horts valencians.

La mandarina (no clementina, a pesar de la seva semblança física) Clemenvilla, és d’un color taronja vermellós fort, amb una pell fina i brillant, molt aferrada als grills, mala de pelar directament amb les mans si no és molt madura, de vegades sense pinyols (o amb molt pocs), molt dolça, amb molt de suc, saborosa i amb la polpa més forta que les clàssiques clementines i mandarines, amb molta vitamina C i potassi; que té el seu origen a Florida (Estats Units d’Amèrica), per una hibridació entre el Clementí Fi i el Tangelo Orlando, l’any 1942, començant a recollir-se des de començaments de desembre fins a pràcticament finals de febrer (en aquests moments els clemenvillers sollerics encara estan replets de saborosos fruits).

Entre altres efectes, molt beneficiosos per a la nostra salut, combat la retenció de líquids i la hipertensió (pel seu baix contingut en sodi), prevé l’estrenyiment pel seu alt contingut amb fibra, actua com a antioxidant retardant l’envelliment, i controlar l’anèmia.

Exsecallar els arbres.

Podar o exsecallar els arbres i arbusts (tallar les branques que sobren, i si és el cas, quan ja han donat els fruits de la temporada; abans que no comencin a sortir els primers brots de la primavera) és un dels processos més importants que tenen a fer els nostres pagesos, ja que si es fa correctament incrementa el rendiment d’aquests, donant inclús més fruits i de més qualitat, servint també per controlar la seva forma, alçada i grandària, sense malmetre’ls.

S’ha de tenir en compte en tallar (tant amb el xorrac, xorrac de pal llarg, com el motor de tallar llenya, o les clàssiques tisores d’exsecallar) que l’arbre no pot cicatritzar la ferida aviat, simplement la compartimenta englobant-la dins l’arbre per a sempre. Per tant, com més gran es fa el tall més mal li queda a l’arbre.

Un dia d’aquests parlarem de la conveniència, o no conveniència, de tapar o no tapar, aquestes ferides, d’acord amb els darrers estudis de reconeguts permacultors.

És molt important establir una estructura forta. La base estructural del futur arbre s’ha de fer en la fase juvenil, ja que seran els fonaments de l’arbre madur, i de forma general l’exsecallada s’ha de fer sempre dins el quart minvant, tallant totes les branques mortes i malaltes, conservant les branques més bones, tallant la resta per damunt d’un brot lateral.

Després de l’exsecallada que hem fet aquestes setmanes passades als ametllers i albercoquers (quina feinada, feia tres anys que no els havíem tocat, tot eren tanyades), ara encara som a temps d’exsecallar els avellaners, garrovers, castanyers, codonyers, figueres, nesprers, caquis, pereres, pomeres, melicotoners (de desembre a març), arboceres, murteres (de febrer a març); i les oliveres (de febrer a abril), tarongers (de març a juny), llorers (març, abril, setembre i octubre), xiprers (abril, maig, setembre i octubre), cirerers (juliol i agost), llimoneres (maig a juny), noguers (octubre i novembre), pruneres (agost a novembre).

Genèricament, i d’acord amb la saviesa popular, transmesa antigament de pares a fills, els arbres que floreixen dins l’estiu i la tardor es poden podar a finals d’hivern, i els que floreixen des d’ara i dins la primavera, després d’haver fruitat.

Diumenge que ve.

I diumenge que ve parlarem, entre moltes d’altres coses, de plantes medicinals, planters, sembra, trasplantaments, empelts, exsecallades… que teòricament es poden fer dins el vinent i esperançador mes de març. 

Bon diumenge, amics lectors!

Cada cèl·lula del teu cos reacciona a tot el que diu la teva ment. La negativitat és una de les raons que més debiliten al teu sistema immunitari.