L’Alzinar: Remembrances: Santiani Nou (Campanet) i parlarem de l’Atalaya Club i Hotel Es Port del Port de Sóller

Albert Einstein (1879 – 1955), ja ho va dir a la perfecció: “Els anys buscant a la foscor una veritat que un sent, però que no pot expressar”.

Remembrances: Santiani Nou (Campanet)

Hi vaig estar treballant, gustosament, tot un estiu, en fa molts, molts d’anys, abans d’entrar al Banc de Crèdit Balear, i posteriorment, de rebot, al també desaparegut Banc Popular, per la maleïda fusió dels dos (on increïblement, i a pesar de certs “directius” -algun dia m’animaré i inclòs donaré noms, llinatges, telèfon i adreça personal- hi vaig currar 44 anys, els darrers molt, molt potejat), després de fer dos anys de pisciner i cambrer al també desaparegut i enyorat Hotel Sa Talaia, del Port de Sóller, on actualment hi ha enclavat el Jumeirah Port Sóller, i dos més al també emblemàtic Hostal Es Port, ara, actualment, Hotel Es Port, també del Port de Sóller, que a més durant bastants d’anys fou acèrrim col·laborador de les nostres dèries esportives, quan l’esport era esport i no només negoci, per alguns…

Molts bons i inesborrables records…

Les cases, la madona i l’amo, els missatges, el pastor, els senyors (al pis de damunt, separats dels amos i missatges), els cans, el forn de pa, lògicament de llenya (una vegada a la setmana, després de pastada a mà la nostra pròpia farina, dins aquella tradicional pastera de fusta, amb el llevat conservat de la setmana anterior…), les insuperables i saboroses coques de verdura, de trempó, de pebres, i d’albercocs, aquells gustosos cabrits al forn, del vell pastor…

Els animals, l’extens hort ecològic i autosuficient, els cereals, les grans extensions de figueres i ametllers, la caça, aquelles anades a Campanet, només amb el soroll del carro i el mul…, per aquells camins plens de clots, sense asfaltar… (això no vol dir, de cap de les maneres, que asfaltats estiguin millor, els clots són més traïdors i perillosos dins l’asfalt, basta fer una volta pel costat del camp de futbol solleric, del Camp d’en Maiol, lloc on la setmana passada alguns veïns aprofitaren aquests mateixos clots per sembrar-hi tomatigueres, dins un acte reivindicatiu i festiu; per cert, aquest sempre oblidat tros -pels segles dels segles- de carretera depèn, encara, dels espavilats de carreteres del Consell de Mallorca).

Els xots, les ovelles, les cabres, els muls i ases, els conills, les gallines, els coloms, els porcs, les vaques…, el mercat d’Inca on veníem els nostres propis productes tant de l’hort, com de fruiters, com animals, com animals de caça…

Aquelles vetllades davant el foc dins l’ancestral, artesanal i ben conservada cuina (segons Tomàs Vivot, col·laborador de Fora Vila: “Aquesta casa és el cos, però la cuina és cor i, sense ella, resulta una simple carcassa”), amb les gloses i històries que ens contava l’imprescindible pastor…

La nostra encantadora, simpàtica, atractiva i encisadora veïna, de Santiani Vell, na Paqui… En fa molts, molts d’anys, que no en sé noves, però encara no la tinc oblidada.

Vaig tenir molta sort de poder compartir, encara, aquestes encisadores vetllades on es transmetien els sabers ancestrals, de generació en generació (que desgraciadament es tallaren amb l’arribada de la televisió, els ordinadors, els portàtils i els mòbils), de poder treballar i gaudir de la terra des de la sortida fins a la posta de sol, amb els millors mestres i amics…

Soc un autèntic privilegiat!

Foren bons, agradables, inoblidables i insuperables temps!!!

Potser l’única lliçó que ens ensenya la història és que els éssers humans no aprenem res de les lliçons de la història.

(Aldous Huxley).

On se’ns va perdre el rumb?

Tot s’ensorra, les solucions llargament apreciades per la humanitat ja no solucionen res, hi ha crisi en tots els àmbits, revoltes per tot arreu… 

Els dirigents i els polítics de torn, de cada dia estan més, molt més, trabucats!!!

Part de la nostra humanitat es mor de fam, dins un planeta que és capaç d’alimentar sobradament a tots els seus fills, a tots els nostres germans…, però ens esglaiem i no volem mirar, no vagi a ser que ens sentim culpables de menjar mentre altres ni tan sols tenen aigua per beure…

On se’ns va perdre el rumb?

Quina va ser la desviació?.

Un punt de vista des del cim de la muntanya ens permet veure millor.

I aquest cim és l’ànima de la humanitat, no la teva i la meva, sinó la de tots, l’única.

Pensem en aquest món fraternal, on el govern recaigui a les mans dels més savis, dels més intel·ligents, dels que estimin i respectin a tots els altres…,  i no dels que tenen més comandera, més tafanejaria, més fam de grandesa, de poder i de dobbers…

Pensem en la fraternitat de nacions ajudant-se mútuament.

Pensem en un sistema econòmic que administri els recursos i els faci circular harmoniosament cap a tots els llocs del planeta.

Pensem en una educació que aconsegueixi exaltar els més alts valors humans i els sembri a la ment i els cors dels nens i adolescents.

Pensem…

Desprendre’ns del que és superflu i gaudir de cada petita cosa

que sorgeix en el dia a dia ens permet fer de la vida una festa.

(Francesc Miralles).

Autodestrucció.

Ja n’hem parlat en moltes altres vegades, en aquest mateix espai, però sembla que no tenim solució!

Anem molt malament, en moltes, moltes coses.

Aquesta paraula d’autodestrucció sembla molt, molt forta. Però desgraciadament i reialment no és així.

L’OMS (Organització Mundial de la Salut) ha parlat ja, un parell de vegades, al llarg dels anys, de l’any 2050 (d’aquí només 27 anys) com el començament del final de la nostra existència sobre el planeta Terra, a pesar dels negacionistes del canvi climàtic (connivència d’investigadors amb els interessos polítics i econòmics dels governs dels Estats Units, i altres, per desacreditar les veus d’alarma enfront del canvi climàtic), quan la majoria de la comunitat científica internacional afirma que el canvi climàtic és desgraciadament una gran realitat (com veiem cada dia per aquestes mateixes contrades) i que els humans en som totalment responsables.

Increïble, inconcebible, i els nostres dirigents, els nostres polítics de torn, què fan?

De què ens serveixen, a més de cobrar súper pagues astronòmiques?

Fer activitat física regularment, a qualssevol edat, pot ajudar-te a mantenir fortes les teves habilitats per pensar, aprendre i tenir bon judici,

ara i amb el pas dels anys.

També pot reduir el teu risc de depressió, ansietat i moltes, moltes més malalties,

igual que ajudar-te a dormir millor.

Mai és tard per començar!

(Joan Oliver).