L’Alzinar: Som les titelles d’Europa però tenim teuleres i cisternes

Vostè, amic lector, no és responsable per la programació que va rebre a la seva infància.

Més com a adult, vostè és, ara, cent per cent responsable de corregir-la.

Ahir em trobava una mica empardalat, a causa de certs esdeveniments que no venen al cas.

Avui he intentat retornar a la trista i dura realitat diària, quotidiana, comandada habitualment per les classes polítiques i el gran capitalisme, recolzats per la majoria dels mitjans de comunicació i especialment per la caixa simple, dins la que els seus canals desgraciadament competeixen, dia a dia, per oferir als seus adeptes pseudoprogrames (exemple de tot allò que no s’ha de fer, no s’ha de dir, no s’ha d’enganar, aplicant un seguit de detalls que van en contra de la deontologia, i del pràcticament ja desconegut sentit comú), especialment dirigits a una gent inculta, que no arriba (o no vol arribar), que no entén gens (o no vol entendre gens), que passa de la cultura, de les tradicions, on tot és superficial, frívol, elemental, primari, simple, sense cap ni peus…

Desgraciadament, tot el bo i xerec sempre ens ha de venir ja de Brussel·les (incloses les multitudinàries i milionàries multes, que al final paguem tots els soferts contribuents), estem perdent la nostra identitat, la nostra parla, els nostres costums, la nostra forma de viure, de menjar, de pensar, de xerrar, de cultivar… Estem perdent les nostres arrels a passes agegantades…

De què ens serveixen els nostres politicastres de torn? 

Si seguim així, i amb aquestes destructives inversions, imposades per una gent que desconeixen completament (i, el més trist, no volen conèixer) les nostres arrels, el nostre costum, la nostra cultura, augmentant la malparada BALEARITZACIÓ (degradació de la natura practicada per inversors especulatius) ens bastaria ja anar a votar una vegada cada quatre anys a les europees i, de pas, llevaríem d’enmig molts de pallassos, xupòpters, inútils, ineptes i vividors, i una milionada en sous inútils i contraproduents, i per ventura, d’una vegada deixaríem de ser les tristes titelles d’Europa.

I no ens hauríem d’avergonyir d’escàndols, com el darrer, d’aquests mateixos dies, a Brussel·les, on Espanya (com altres vegades) ha boicotejat la investigació de  la comissió Pegasus (està darrere els casos d’espionatge dins la U.E.), per evitar unes missions d’investigació a l’estat espanyol, amb l’objectiu de no avergonyir als polítics i jutges estatals, encara que això impliqui injuriar a les víctimes.

Teuleres mallorquines i cisternes.

Record encara perfectament, molt al contrari de molts de lectors d’aquesta secció (ja he passat dels 69 anys) les teuleres solleriques, les de Vilafranca, Petra, Felanitx, Campos, Porreres, Manacor, i moltes (n’hi havia més de dues dotzenes comptabilitzades) que, involuntàriament, em deixo dins el tinter, amb aquells fumerals i el fum supernegre que sortia quan el forn estava encès.

Pràcticament, cada poble tenia la seva pròpia teulera, o les seves teuleres, donant treball a molta gent. Llàstima que ja només quedi un petit tros d’aquell patrimoni, cinc o sis, coma molt, reforçat i modernitzat amb costoses inversions.

La indústria de la teula mallorquina (com quasi tot per aquestes contrades) està a punt de desaparèixer i sobreviu amb la pitjor de les perspectives.

Després de passar per molts alts i baixos, com tot en aquests trists moments de continuada crisi, que no fa més que enfortir als del cap d’amunt i debilitar als de sempre,  la producció de les teuleres mallorquines, molt ben preparades per competir amb els productes forans, gràcies a la seva qualitat i la seva diversificació, i fins i tot exportant gran part de la producció cap a l’estranger, està tocant fons.

La teula era una peça bàsica dels pagesos mallorquins per recollir l’aigua de la pluja, destinada al consum humà, que es guardava dins les cisternes, construccions soterrades, per facilitar l’entrada del líquid element i per mantenir-la fresca durant l’estiu, fetes de pedra en sec, reforçades les parets i el sòl amb una capa de calç per impermeabilitzar-les, amb una aigua neta, pura i fresca, que alguns encara tenim el plaer de poder gaudir.

Els texans, peça de moda, compleixen 150 anys.

Els texans, jeans, o calçons de vaquer, creats com a pantalons de treball molt resistents, emprats també al llarg i ample del fora vila illenc, acaben de complir 150 anys.

El seu artífex Levi Strauss, comerciant jueu estatunidenc d’origen alemany, juntament amb un sastre nord-americà, Jacob Davis, trobaren la solució per als primers Levis de la història (les butxaques es descosien fàcilment amb el dur treball de les mines), reforçant-les amb reblons, registrant seguidament la patent, començant, a partir d’aquí, la producció dels calçons més fabricats de tots els temps, els texans o vaquers, peça indispensable i senzilla, de moda permanent en l’àmbit universal.

Els vaquers han estat admesos per la nostra societat, inclòs dins els sectors més conservadors, marcant tendències al llarg dels anys, modificant-se per adaptar-se als nous temps i als nous estils de vida, esport i cultura, seguint fels a la seva simplicitat, a pesar de les modificacions, trobant-se avui en dia dins els robers de la majoria de gent.

Actualment, són un dels tipus de pantaló més populars arreu entre tota mena de grups d’edat i entre ambdós sexes, com a peça informal, de carrer, de temps lliure i, per a alguns, reivindicable en situacions formals.

La disminució de la població pagesa.

Any rere any la població pagesa, tant a les nostres Illes com al món en general, ha anat disminuint. Si al llarg dels anys 70 encara el 25% de la població activa treballava en el sector agrícola, avui aquesta xifra s’ha reduït fins des d’un 4% a un 8%.

L’èxode rural, des de fa molt de temps, es va convertir en una realitat, fet que ha desembocat en un canvi radical del paisatge i de l’agricultura pagesa i tradicional.

La terra és un element transcendental que ha de ser treballat, defensat i estimat. De la terra neix tot, i per fer-la fèrtil és necessari adobar-la mitjançant les eines i les tècniques ecològiques adequades.

El passat mes de juny, ha estat un mes de molt de treball dins els horts, a pesar de la forta calor (pel juny fruites madurades i moltes migdiades, diu la saviesa popular).

És especialment necessari, dins el començat juliol, familiaritzar-nos amb els altres treballadors de l’hort, i estar bastant alerta amb els paràsits.

Hem d’aprendre a viure amb els cucs de terra i les marietes, els primers per oxigenar el sòl i les darreres que són les depredadores naturals dels pugons i àcars.

Mai no permetis que algú enutjat amb la seva vida, amargui la teva.