L’Alzinar: L’economia depredadora i les nits tropicals insuportables

Per tenir enemics no és necessari declarar una guerra; només cal dir el que es pensa. (Martín Luther King).

Calor i més calor, humitat i més humitat, afegit a aquestes inaguantables nits tropicals, com ja avançàrem fa un grapat de setmanes…

I sembla que encara no hem arribat enlloc. Les temperatures seguiran augmentant (a bastant més de 41 graus), constantment, fins passat Sant Bartomeu, on poden començar a baixar una mica i arribar alguna tempesta estiuenca.

Enguany el canvi climàtic, ajuntat amb les habitualment males determinacions polítiques, està creant un estrès hídric, per mor de no tenir prou aigua acumulada al subsol, a més d’augmentar lamentablement el risc, i els nombrosos incendis, provocats o no provocats, al llarg i ample de la geografia estatal, encara que per aquestes contrades, de moment, afortunadament no han fet massa mal.

La mortalitat d’arbres, per la sequera, està emergint com a fenomen global, que a curt termini de temps provocarà (i ja està provocant) canvis substancials en la distribució d’espècies vegetals i modificacions dràstiques en el funcionament dels seus ecosistemes.

Però mentrestant aprofitem que ara és el temps d’anar a collir les saboroses ametlles dels nostres camps, horts i olivars…

Mengeu ametlles de Mallorca.

Estem invertim, a marxes forçades, els tradicionals costums dels nostres avantpassats, no sé si a causa del canvi climàtic, o als preus astronòmics que estan arribant enguany les garroves, el que està fent també que hi hagi molts de robaments i denúncies, alguns d’ells, sortosament, ja agafats “in fraganti”.

El que és cert és que aquest any tots els pagesos estan ja recollint les garroves, deixant momentàniament les ametlles als arbres. Quan tradicionalment a Mallorca s’havien collit primer les ametlles i després, acabades aquestes les garroves.

Hem arribat ja a un moment que ningú presumeix ja d’anar a tomar i collir ametles i garroves, ara ja no queda molt bé (a pesar dels alts preus), i a més amb aquest baté de sol i humitat que feia avui, semblava que xapava roques. Aquesta activitat ancestral ha estat sempre lligada amb les meves curolles, aquestes ametlles i garrovers sembrats pels nostres avantpassats em porten molts bons records d’infantesa.

Com han canviat les coses amb una sèrie d’anys. L’ametlla era una gran riquesa per l’economia illenca, i avui en dia desgraciadament ni la mirem, inclús es venen per aquí més ametlles californianes que mallorquines. No és rar que els nostres camps es vagin abandonant.

Vos puc assegurar, que el bessó d’ametlla mallorquí és molt més bo i molt més gustós que el californià, no ho poseu en dubte, tasteu-ho. I que me’n dieu del torró d’ametlla, del torró de neula que feien les nostres padrines, del torró fort, les ametles torrades, el massapà, o la saborosa i nutritiva llet d’ametlla que fa el nostre bon amic i millor cuiner Toni Pinya.

No sabeu el que vos perdeu.

Mengeu ametlles de Mallorca!

Economía depredadora inaguantable.

Silvio Gesell autor del llibre “L’Ordre Econòmic Natural” escrit el 1916, esmentà que en els anys posteriors existiria una gran crisi i molt probablement una guerra. Efectivament, el 1929 començà la Gran Depressió que posteriorment va acabar amb la Segona Guerra Mundial.

En l’actualitat, des de l’any 2006, el grup francès Leap2020 també ens ve anticipant una Gran Crisi, molt pitjor a la dels anys 30. Ells, amb les anticipacions fetes per al 2008 han aconseguit ja una efectivitat del 87%.

Les previsions més crues sobre aquesta crisi del sistema capitalista, desgraciadament s’estan complint ràpidament i el més trist és que els que més ho pateixen és la gent treballadora, els nostres veïns, els nostres amics, els nostres familiars, els jubilats amb misseres pensions, mentre la tot poderosa classe política es preocupa només de solucionar el paquet als autèntics responsables d’aquests fets, els que manegen l’economia especulativa i depredadora d’aquest model capitalista decadent i ja inaguantable.

Fitoteràpia per a plantes.

Una de les possibilitats que ofereix l’agricultura ecològica o agricultura biològica (modalitat agrícola en la qual estan prohibits els productes químics de síntesi), per a controlar organismes vius que fan malbé els conreus és l’ús de plantes emprades de diferents maneres. Una de les més senzilles és mitjançant l’associació, és a dir sembrant un determinat cultiu vora un altre i així es beneficien mútuament, és el cas de la ceba i la pastanaga o la tomàtiga i el julivert. També es pot posar una aromàtica vora una hortalissa tal com es fa amb l’alfabeguera i els pebres. Però no són les úniques possibilitats; així moltes d’altres es poden compostar i afegir a terra o bé fer-ne infusions.

Les plantes tenen molts d’usos i curiosament algunes que són medicinals s’empren també per a la protecció de cultius, formant part de la nostra flora illenca, tan ben coneguda i emprada pels nostres avantpassats.

El camp s’empobreix.

Per a moltes persones, especialment els més jovençans, el camp, els pagesos, l’agricultura illenca (desgraciadament encara la germana pobra de tota la nostra economia, gràcies als polítics i als intermediaris), són uns complets desconeguts.

La situació de deteriorament a la que ha arribat aquest important sector, desgraciadament és de cada vegada més generalitzada.

Cal recordar el vell i vigent eslògan de l’organització conservacionista WWF:  “Cada minut que passa desapareix un agricultor a Europa”, i més tenint en compte que la renda agrària ha caigut, durant els darrers quinze anys, més d’un 40 %, especialment degut als superiors costos de producció per la insularitat.

La modernització també ha contribuït moltíssim en empobrir encara molt més el camp, ja que la major part de pagesos supervivents (exceptuant els ecològics, afortunadament de cada dia més nombrosos), han de comprar fertilitzants, pinsos, gas-oli…

Abans, i actualment dins l’agricultura tradicional i ecològica, s’empraven i s’empren els fems dels animals (cavalls, vaques, gallines, conills, coloms ovelles…) per adobar els horts; fins i tot encara record el padrí quan tirava dins l’aigua de regar el pixumbo que treia del lloc comú, amb un cassó (recipient de metall, no gaire ampli, però força alt, amb un mànec de fusta d’uns dos metres de llargària), i a més no abundaven els monocultius, la rotació constant de cultius feia que la terra recuperés tots els seus nutrients.

Jo no sé res; però penso que no és just que els que llauren la terra

sembren el gra i aixequen la collita, tinguin menys que menjar que els que viuen en contínua festa, sense fer res útil.

(Ricardo Flores Magón).