L’ermita de Valldemossa, l’espai espiritual més autèntic de Mallorca

La Serra de Tramuntana ha estat històricament un dels principals espais espirituals de l’illa de Mallorca. A les seves contrades els primers pobladors de l’illa situaren els seus santuaris i llocs de culte. Un dels més importants es trobava a la vall d’Almallutx, on actualment hi ha l’embassament del Gorg Blau. Les civilitzacions que els precediren mantingueren aquesta atracció de la Serra com a referent religiós. Amb l’expulsió dels musulmans i l’arribada del cristianisme, es va situar el principal lloc de culte i peregrinació al ben mig del terme d’Escorca.

Però si hi ha un lloc de la nostra Serra de Tramuntana on sembla que el temps no discorri igual que a la resta del món i que es combini l’espiritualitat, la tranquil·litat i la bellesa, aquest lloc és l’ermita de la Santíssima Trinitat de Valldemossa. Es troba situada entre Deià i Valldemossa, abans de l’actual restaurant Can Costa.

El fenomen de l’eremitisme a Mallorca fou promogut pel beat Ramon Llull al segle XIV. Aquest es basava bàsicament en tres vots religiosos, dedicació a la vida contemplativa d’unió amb Déu, a la penitència i al treball manual.

Malgrat que trobam casos d’ermitans en el segle posterior, no fou fins al XVII quan s’instaurà una congregació dedicada a la vida anacorètica. De tots ells s’han de destacar dues figures claus en la vida ermitana al voltant de Miramar, després de Ramon Llull: són les figures primer d’Antoni Castañeda, que havia estat militar en l’exèrcit de Carles I i que es va retirar a una cova de la zona de la Forada; i segon de la beata valldemossina Catalina Thomàs, la qual va fer caritat a l’ermita de la possessió de Son Gallard.

L’any 1646, s’instal·là al bosc de l’antiga alqueria de La Torre, també conegut com Miramar, fra Joan de la Concepció Mir i Vallés (1624-1688) natural d’Alaró, cercant viure en solitud i oració. Abans havia practicat la vida eremítica al castell d’Alaró sota la custòdia de l’ermità Julià Lladó, i fou, després de la visita de dos ermitans de Borgonya, de l’ordre de Sant Pau, quan es decidí a organitzar la seva pròpia congregació.

Després de visitar diverses ermites, s’establí en una antiga ermita de la zona (coneguda com de Ses Ermites Velles), dedicada a Sant Pau i Sant Antoni. Així fundà una congregació sota la mateixa advocació.

El lloc d’establiment d’aquesta no era casual, era el lloc on el propi Ramon Llull havia cercat la proximitat amb Déu i havia fundat  l’escola de llengües orientals, destinada a l’ensenyança d’aquestes llengües als religiosos missioners en terres musulmanes.

Joan Mir va cercar ajuda entre els monjos de la Cartoixa de Jesús Natzaret de Valldemossa, que el varen acollir i donar servei espiritual. Els ermitans reberen dels cartoixans la manera de viure la vida de solitud i contemplació. Fou un monjo cartoixà, el pare Miquel Montserrat Geli, confés i mestre espiritual de les primeres generacions d’ermitans, qui va escriure la primera regla de l’ordre l’any 1666, el “Libro de la vida monástica y eremítica que hicieron los antiguos padres, y hacen hoy día los verdaderos ermitaños de San Pablo”. Els cartoixans de Valldemossa, fins a la seva expulsió el 1835, foren els mestres espirituals dels ermitans.

L’any 1703 es construí un nou oratori pròxim a la primitiva ermita, dedicat a la Concepció de Maria Santíssima. El bisbe de Mallorca va concedir quaranta dies d’indulgència a tots els que ajudassin a fer l’obra de la capella i l’ermita. En aquest lloc es troba actualment l’actual ermita de la Trinitat de Valldemossa.

Joan Mir

La figura de Joan Mir va atreure a altres que cercaven la major espiritualitat que els oferia la vida de l’ermita. Així la congregació de Sant Pau i Sant Antoni va anar creixent i expandint-se. Des de les muntanyes valldemossines es varen fundar ermites a Lluc, Puigpunyent (Sant Onofre de Son Fortesa: 1673-1776 i 1813-1820), Santa Maria del Camí (Son Seguí: 1673-1772 i 1800-1820), Deià (Sant Onofre: 1674-1793), Pollença (Ternelles: 1676-1778 i Puig de Pollença: 1917-1968), Manacor (Santa Llúcia: 1750-1773), Algaida (Sant Honorat: 1763-1915), Artà (Betlem/Binialgorfa: 1805-2009), Felanitx (Puig de Sant Salvador: 1824-1851 i 1891-1992), Petra (Bonany: 1896-1990), Inca (Santa Magdalena del Puig d’Inca: 1931-1985). Fins i tot s’instal·là una congregació a Menorca, al santuari d’El Toro (1941-1969).

La vida de l’ermità és senzilla, és una combinació de vida comunitària i solitud. La seva principal ocupació és l’oració i la contemplació en silenci, per aconseguir una unió més íntima amb Déu. Els ermitans es reuneixen per celebrar laudes i vespres. La resta de la jornada, queda santificada per les anomenades hores menors: tèrcia, sexta i nona. A les acaballes del dia, abans del descans nocturn, la comunitat es reuneix de nou per a les completes. Alhora, també és molt important el treball dins la vida ermitana. Aquest serveix per equilibrar la vida contemplativa i la vida humanística.

Es compleixen doncs tres premisses, l’exercici físic per al cos, l’exercici intel·lectual per a la ment i l’exercici meditatiu per a l’esperit. Tot i així hi ha moments pel lleure; llegir i anar d’excursió són les principals activitats que fan.

Quan entram en el recinte de l’ermita ens trobam amb una entrada coberta que dóna accés a la clastra, que compta amb una cisterna (datada el 1713) i un fasser, i al fons hi ha un petit oratori dedicat a la Immaculada Concepció. A la seva esquerra hi ha la porteria amb les dependències privades dels ermitans i el seu hort, conreat amb cura i dedicació. A ponent del recinte, un mirador ofereix una extraordinària vista de la costa.

Arxiduc Lluís Salvador

Molts personatges han lloat i exposat les seves impressions de la zona de Miramar i de la seva ermita. L’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, en la seva imprescindible obra “Die Balearen in Wort und Bild” (1882), va descriure els paisatges de Ramon Llull i de Miramar, que tan el varen captivar. En aquesta obra explica com era l’ermita de llavors, no gaire diferent de l’actual.

Diu l’Arxiduc que les especialitats dels ermitans eren les tàperes i el fonoll marí envinagrat i les figues de moro en conserva, i que sovint els ermitans obsequiaven als viatgers amb un pot d’aquests productes. Al patí i les parets, ens contà l’erudit austríac, els ermitans hi penjaven uns brots de romaní que deixaven anar una olor peculiar, semblant a la de l’encens.

Un altre viatger que va quedar enamorat de la zona fou el pintor, dramaturg i escriptor català Santiago Rusiñol. En la seva obra l’Illa de la Calma (1913) diu “Encara avui, al cim d’un abisme voltat de boscos i de blavor, es veuen un xiprerets arrenglerats enfront d’una ermita. Allí preguen uns quants ermitans dels que va deixar en Ramon Llull. Ploren de viure, i esperen morir, per ajuntar-se amb el seu mestre… I el poder plorar ben a soles, tot essent ermità, avui dia que tots els homes volen passar per aquest món cantant i rient, només ho poden fer ermitans en aquesta Illa de la Calma, tan serena i tan estimada”. 

Autors contemporanis també han estudiat i investigat la història i vida dels ermitans, de tots ells s’ha de destacar la figura de l’enyorat historiador artanenc, mossèn Antoni Gili i Ferrer (1932-2010), que va escriure “Ermitaños insignes de Mallorca” (1978) i“Ermitaños de Mallorca. Juan Mir y su obra” (1988).

Per acabar no podem oblidar esmentar els nombrosos topònims que han sorgint a la zona degut a la presència dels ermitans. Així trobam la zona de Ses Ermites Velles, on s’ubicaren les ermites primitives; el mirador dels ermitans, on es divisa Miramar i Sa Foradada; i el bufador dels ermitans, una escletxa a la roca, de la qual -diuen- surt aire calent a l’hivern i fred a l’estiu.