Les cireres, una de les fruites més preuades de la primavera

Quan la calor comença a pitjar de valent i el dia s’acosta a la seva màxima durada, quan els nins ja somien en les vacances estivals i els tarongers van sadolls de fruites, quan els nostres pobles i ciutats s’omplen de turistes que cerquen el sol i el clima de la nostra contrada i els horts i jardins es preparen per rebre la calor estiuenca, no hi ha dubte ens trobam en temps de cireres.

Aquesta petita fruita, sucosa i vermella, és una de les més preuades pels habitants de la nostra comunitat que la valoren especialment per la seva textura i pel seu gust dolcenc, fins al punt que són pocs els conreus d’arbres fruiters que no compten amb un cirerer que pugui satisfer aquest desig.

Cirera o guinda són les dues denominacions amb què es coneix a casa nostra al fruit del cirerer. Tot i que ambdues designacions tenen un sol referent  les arrels terminològiques són ben diferents.

La denominació cirera prové de l’àmbit romà ja que fins al segle I abans de Crist el conreu de la cirera es limitava a la zona compresa entre la mar Negra i la mar Càspia, però després de la conquesta de la colònia grega de Kerassus  -d’on deriva l’actual cirera- duita a terme pels romans l’any 67 abans de Crist, el general Luci Licini Lucul va dur  74 exemplars d’aquest arbre  a la ciutat de Roma, des d’on s’expandí per tot l’Imperi.  Per la seva banda, la denominació guinda té les seves arrels en el mot provençal “guinla”.

El cirerer també anomenat cirer -Prunus avium- és una arbre  caducifoli originari d’Europa,  Àsia occidental i del nord d’Àfrica, que pertany al gènere Prunus de la família de les rosàcies.

El cirerer és un arbre de tronc dret i capçada força estreta que pot arribar als 25 metres d’alçada”

Els cirerers cultivats per produir cireres provenen de la selecció de les espècies Prunus avium i Prunus cerasus, i de diversos encreuaments entre elles.  Es tracta d’un arbre de tronc dret i capçada força estreta que pot arribar als 25 metres d’alçada. Les branques romanen agrupades en corones anuals i presenta una escorça de color gris lluent on amb els pas del temps s’hi van formant bandes horitzontals.

El cirerer té les fulles serrades que a la tardor esdevenen vermelles, dotant els nostres conreus d’un cromatisme espectacular. Les flors d’aquest arbre són blanques amb cinc pètals, hermafrodites i de fecundació creuada per insectes, sobretot abelles. La floració del cirerer es dóna entre març i abril, abans de l’aparició de les fulles i els fruits són aptes per a la recol.lecta entre els mesos de maig i juny, depenent de la varietat de cirera en qüestió.

L’espècie més antiga de totes és el cirerer àcid, el fruit del qual presenta una polpa de color vermell negrós, globosa i amb figura de cor, presentant també un pinyol globós gairebé llis.

Les varietats més abundants a casa nostra són la cirera mollar, la cirera guinda i la cirera de sarró, més tardana”

Una de les peculiaritats de la cirera és la gran quantitat de varietats que n’hi ha, superant el miler de varietats. Tot i això, a casa nostra són tres les varietats més tradicionals: la cirera mollar, que és de bona grossària, quasi negra, molt sucosa i de molsa molt vermella i vellutada;  la cirera guinda, petita, de pell i polpa fortes, més agra que dolça, i que sol madurar a finals de maig i sol ser emprada per posar en aiguardent; i la cirera de sarró, petita, amb molt de pinyol però molt gustosa, que sol ser tardana ja que madura a principis d’agost.

Les varietats més conreades actualment són Burlat, Napoleó, Van i Picota que són varietats d’origen francès o americà i que tenen la particularitat de produir unes cireres més grosses i dolces que les varietats més antigues que destaquen pel seu sabor més característic.

D’entre les varietats de cireres es distingeixen dos grans grups: les dolces que solen ser emprades pel consum natural, i les àcides que són més adequades  per cuinar ja que per la seva versatilitat són usades en salses, sorbets, conserves, etcètera. Les cireres  -especialment les àcides- són ideals per acompanyar plats de caça, sobretot ànnera i senglar, ja que doten aquests guisats d’un toc agredolç molt adient amb aquests carns greixoses.

El cirerer és un arbre que presenta una forta resistència a les baixes temperatures, tot i que prospera millor en àrees de fred limitat, és a dir en les zones temperades del planeta. Allà on sol créixer en òptimes condicions és en indrets que no superin els 800 metres d’altitud respecte del nivell de la mar.

És un arbre que no requereix de grans quantitats d’aigua però que no suporta ni sequeres fortes ni terrenys saturats d’aigua”

Es tracta d’un arbre que no requereix de grans quantitats d’aigua però que no suporta ni sequeres fortes ni terrenys saturats d’aigua. Pel que fa al tipus de terreny, prefereix sòls humits ja que requereix airejament. L’arrelament dependrà del tipus de sòl: en terrenys profunds forma un sistema potent, mentre en terrenys somers passa el contrari. Degut a això, és un arbre molt sensible a les inclemències meteorològiques, sobretot a fortes ventades que solen provocar-li esqueixament de branques.

Les malalties que solen afectar el cireres solen ser la gomosi –emissió de goma per causes fisiològiques o a conseqüència de l’atac d’insectes- o la podridura de les arrels –motivada per fongs del terra.

Com és habitual en les fruites i verdures, el consum de la cirera és altament recomanable pels nombrosos efectes positius que proporciona. Entre d’altres, la cirera és una fruita rica en antioxidants, element molt important a l’hora de tenir cura de la pell i per a una ràpida recuperació muscular.

Les cireres són recomanables per combatre l’insomni, ja que contenen melatonina, serotonina i triptòfan”

Igualment, les cireres són recomanables per combatre l’insomni, ja que contenen melatonina, serotonina i triptòfan; elements que ajuden en la millora dels cicles de la son i la vigília i que estan relacionats amb la sensació de relaxació.

El consum de cireres és altament recomanable per a les embarassades ja que contenen àcid fòlic. En aquest sentit es recomana elaborar un suc de fruites a base de cireres, fraules i suc de taronja ja que multiplica per tres el contingut d’àcid fòlic.

També són idònies per a la gent que pateix d’hipertensió, gràcies al seu alt contingut en potassi. Així mateix, la medicina popular recomana les infusions de tiges de cirera pel seu caràcter de diürètic natural.

A l’hora d’adquirir cireres convé tenir present els següents consells: les cireres han de pesar, tenir la pell brillant,  gaudir d’una consistència ferma i les tiges han de ser verdes i fresques. La fermesa de la polpa d’una cirera indica si aquesta ha estat collida en el moment oportú.

Convé consumir aquesta fruita el més ràpidament possible, i no rentar-les si no s’han de consumir al moment”

Convé consumir aquesta fruita el més ràpidament possible, i no rentar-les si no s’han de consumir al moment; igualment s’ha d’evitar col.locar-les a prop d’altres aliments que facin una olor forta ja que solen absorbir les olors.

La coneixença i popularitat de la cirera en el dia a dia de la nostra comunitat ha donat peu que siguin varis els refranys que en fan referència: “Any de cireres, poc blat a les eres” o “Colom sadoll, les cireres li amarguen” per posar-ne tan sols dos exemples.

Però on la cirera ha excel.lit ha estat en les locucions o frases fetes, on la nostra llengua en va plena. Heus aquí les més conegudes: “Més vermell que una cirera”, “Enredar-se com les cireres” en el sentit d’embullar-se en una baralla, “Remenar les cireres” per designar quan s’intervé autoritàriament en un assumpte, “Esser com les cireres, que n’agafes una i te’n surten una dotzena” volent posar de manifest que es tracta d’una qüestió molt complicada o “Sortir com un pinyol de cirera” quan contestam resoltament amb to d’irritació o agressivitat.

La cirera és, doncs, una fruita que indica un canvi d’estació; un canvi que ve precedit per l’aparició de milers de fruits vermellosos que talment robins omplen les branques dels cireres en el moment en què l’estiu comença a mostrar la seva empremta.