Lledoner, sota l’ombra protectora
Hi ha una sèrie d’arbres que tenen a la nostra comunitat, a més d’un innegable atractiu natural, un valor afegit que li ve atorgat per un seguit de creences sobrenaturals que lluny d’allunyar-lo de la comunitat el converteixen en un element a reivindicar. Un d’aquests arbres, per no dir el més rellevant, és en la cultura mallorquina el lledoner i la seva ombra protectora.
El lledoner és un dels arbres més coneguts en l’imaginari mallorquí, malgrat que ho sigui no pels fruits que dóna -la importància dels quals és irrellevant a no ser per als ocells- sinó per la seva bellesa, grandiositat i pels poders -diguem-ne- màgics que se li solen atorgar.
El lledoner (Celtis australis) és un arbre pertanyent a la família de les Cannabàcies, originari de l’arc medietrrani. Més concretament la seva distribució original es circumscriu al sud d’Europa, oest d’Àsia i nord d’Àfrica, tot i que la seva utilització com a arbre ornamental ha fet que s’hagi anat estenent arreu del món, sobretot a les zones temperades del planeta.
Segurament aquest arbre fou introduït des d’Orient pels fenicis o per les cultures greco-romanes que l’estengueren per tota la Mediterrània. De fet, el nom lledó deriva del llatí vulgar (loto) que a la vegada deriva del llatí clàssic (lotus).
El lledoner és un arbre caducifoli que se sol caracteritzar per comptar amb una capçada arrodonida, densa i mol ramificada, fet que el converteix en l’ideal per donar ombra a patis, clastres i zones de rebuda de possessions, santuaris i cases senyorials.
Les seves característiques
El tronc del lledoner sol ser recte i posseeix una escorça llisa de color gris clar; les seves fulles són simples amb disposició alterna en forma allargada de llança, asimètriques i amb el marge dentat. A l’anvers tenen els nervis molt marcats i amb una certa pilositat.
Les flors d’aquest arbre -hermafrodites o masculines- són petites, solitàries, molt pedunculades i de color verd-groguenc; i solen aparèixer entre els mesos d’abril i maig a les axil.les de les fulles. Els seus fruits -lledons o lledrons- maduren a finals d’estiu i principis de tardor i són una drupa comestible, petita -de la mida d’un pèsol-, rodona i llisa amb molt pinyol i poca polpa. Com a curiositat, el lledó va canviant de color al llarg de la seva maduració, fet que ha donat peu a una coneguda endevinalla que diu:
“Quin és s’arbre que fa fruita
més petita que un ciuró:
primer verd, llavors groga
i després com un carbó?”
Tot i que el lledó és de gust dolç i textura farinosa, el fet de tenir poca polpa l’ha deixat fora del consum humà i tan sols se n’aprofiten els ocells, que van estenent la seva àrea de distribució gràcies a les seves defecacions. Malgrat tot, cal tenir present que a les Balears on el lledoner és ben present és a Mallorca, restant la resta d’illes alienes a l’abundant presència d’aquest arbre.
El lledoner sol habitar l’estatge de vegetació mediterrània, a les zones amb humitat i hiverns suaus. Sol preferir els sòls profunds on arrelar bé i les zones al.luvials i faldes dels vessants dels cursos de torrents; tot i que pel fet de ser un arbre rústec el podem trobar també en terrenys rocosos i a zones tant calcàries com silíciques i vora cavitats subterrànies.
Per a la construcció d’eines
A més de l’ús ornamental, el lledoner ha estat emprat tradicionalment -i se’n té constància que ja era així al Neolític- per a la construcció d’eines gràcies sobretot a la seva flexibilitat i persistència. Tant era així, que el lledoner era l’eina bàsica per fer mànecs d’aixades, destrals o càvecs, però sobretot per fer forques, ja que el tipus de ramificació del lledoner afavoreix l’elaboració de forques amb diversitat de pues.
A més, la fusta del lledoner també era utilitzada per a la construcció i per fer carbó. En el primer cas -i perquè aquesta fusta no es corcàs- la cultura popular aconsellava tallar-la en la setmana del quart diumenge abans de Nadal, encara que també es considerava una bona època durant tot l’Advent.
La fusta del lledoner també va ser utilitzada per tallar imatges de sants i molt concretament de Mares de Déu, fet que relacionava a aquest arbre amb la deessa Mare Terra primitiva que, amb el pas del temps, fou cristianitzada a través del culte a la Mare de Déu. Aquest fet explicaria l’omnipresència d’aquest arbre a gairebé tots els santuaris marians de l’illa, i molt especialment al monestir de Lluc.
L’associació del lledoner amb poders sobrenaturals ve lligada al cultes a la deessa Mare Terra, i aquest culte va acabar determinant l’associació de l’arbre amb rituals de fecunditat i també relacionats amb la potència sexual. Tant era així que hi havia el costum de guarir els matrimonis estèrils amb rituals al voltant d’un lledoner: per aconseguir descendència l’home havia d’anar a orinar abans de la sortida del sol al peu d’un lledoner nou dies seguits.
El bàcul de Moisès
El caràcter sobrenatural del lledoner també s’ha vist relacionat amb l’elaboració de bàculs o gueiatos. No debades es considerava que el bàcul de Moisès era fet d’aquesta fusta. Aquest fet va provocar que les vares dels batles també fossin de lledoner.
El lledoner és, a més, un arbre que pot arribar a viure fins a 700 anys. Dita longevitat li atorga un caràcter simbòlic en moltes cultures, i fins i tot se li atribueixen poders sobrenaturals i màgics.
A Mallorca es sol tenir per cert que la seva ombra és protectora. Per aquest motiu se’l solia plantar als patis i clastres de les possessions i finques senyorials. Hi havia la creença que si un ca es fermava baix un lledoner sempre seria dòcil i servicial amb el seu amo i amb les habitants de la casa.
D’entre els diversos usos medicinals que la cultura popular atorga a les fulles i fruits del lledoner -fent-ne una decocció- cal destacar-ne el poder astringent en diarrees i hemorràgies i el d’aturar les menstruacions massa abundants.
Convé tenir present que les arrels i l’escorça també foren utilitzades per extreure’n un colorant groc per tenyir la seda.
Malgrat aquests usos, el lledoner roman actualment tan sols com a element ornamental sempre relacionat amb cases senyorials i clastres de grans possessions o santuaris, fet que ha estat recollit per la literatura de la mà de dos autors clàssics de la nostra cultura com són Llorenç Villalonga i Llorenç Riber, posant la nota romàntica al voltant d’un arbre majestuós i solitari que ofereix la seva ombra protectora a tot aquell que s’hi vulgui aixoplugar.