Materials que mai no desapareixen
Separar envasos de vidre i reciclar paper i cartró són tasques essencials per reduir la contaminació però, tal i com indiquen els experts, no són les úniques. I és que fets tan quotidians com anar al supermercat, comprar roba o adquirir qualsevol joguina pels més petits de la casa es traduiran després en uns residus que, en dependència de la seva composició, tardaran més o menys temps en degradar-se i ho faran de forma natural o bé contaminant el medi.
Quins són els materials menys contaminants? Segons els educadors ambientals, els elements menys contaminants són els biodegradables, és a dir, aquells que es degraden gràcies a l’actuació d’organismes vius i que són després assimilats per l’entorn. És el cas de la matèria orgànica o bé de tot el que derivi d’ella, com pot ser el paper o bé les tintes vegetals.
En l’actualitat és gairebé una missió impossible aconseguir que els envasos de tot el que compram s’englobin en la categoria de biodegradables; la gran majoria, a més, estan fabricats o bé envoltats amb el material més difícil de degradar: el plàstic. És un element que no s’arriba a fondre del tot; es degrada en partícules microscòpiques que acaben absorbint plantes i peixos, arribant després a nosaltres.
Etern plàstic.
La dificultat de degradar el plàstic rau també en el fet que encara que popularment ens referim a ell com a únic, en realitat n’hi ha vuit tipus diferents i 49 mescles possibles. Per fer-se una idea del que pot arribar a tardar a desaparèixer un plàstic, com exemple les anelles plàstiques que envolten els packs de llaunes, tarden 450 anys en degradar-se. I no és un cas únic: els taps de les ampolles triguen més de cent anys en fer-ho, les bosses de plàstic més de 150 i les botelles, entre 250 i 400 i fins i tot hi ha dades que apunten que poden arribar als mil. En aquest darrer cas, a més, el material emprat -el PET- és del pitjors perquè amb l’objectiu de que pugui contenir aigua, s’ha creat un plàstic molt llis en el que és molt difícil que hi entrin els bacteris que possibiliten la degradació.
Juntament amb el plàstic, uns altres materials que triguen en descompondre’s i que a més contaminen el medi, són els metalls pesats. Al respecte, els experts remarquen que estan presents a molts més productes del que ens imaginam: des de tetrabriks i encenedors fins a miralls i llosques. Un objecte tan petit com una xapa d’ampolla pot torbar-se trenta anys a desaparèixer; els briks, el mateix; les llosques, relativament poc: d’un a dotze -encara que contaminen amb arsènic, petroli, naftalina i altres- i una llauna de refresc trigarà deu anys en oxidar-se i gairebé 500 en desaparèixer.
En qualsevol cas, i encara que les darreres dades sobre l’alumini no són molt optimistes, els educadors ambiental reconeixen que aquest darrer element és bastant més reciclable que el plàstic, si bé el millor material és el vidre. I és que aquest element, encara que triga moltíssim en degradar-se (4.000 anys), quan ho fa no contamina gens perquè acaba desfent-se en arena, pedra calcària i sosa càustica.
A l’altre extrem es situen els residus “més inútils” -no serveixen per reciclar-, com els preservatius, les compreses, els bolquers i els xiclets. Aquests darrers, a més, i en contra de les creences populars que aposten per la seva biodegradabilitat, estan fets amb goma líquida, parafina i derivats del petroli.
A la vista de les alarmants dades, com podem realitzar una compra responsable? Segons els tècnics, el primer és apostar pels biodegradables, una categoria que coneixerem no solament per l’etiqueta sinó també mirant els components. Si algun element té un origen no animal o vegetal o si hi figuren metalls pesats no són productes biodegradables.
Aquesta categoria, d’altra banda, no es restringeix als envasos; cada vegada són més els comerciants que aposten per la venda de roba orgànica, a base de cotó orgànic, o d’altres estris de la vida quotidiana com els bolígrafs, que substitueixen el plàstic per la fibra de blat i la tinta convencional per la vegetal.
Un segon pas, segon l’expert, passaria per la tria d’envasos de vidre, el menys contaminant dels materials. En cas d’haver de triar entre plàstic i alumini, millor decantar-se pel segon, que es pot reciclar infinites vegades.
En qualsevol cas, conclou l’especialista en educació ambiental, per aconseguir que la nostra compra sigui el menys perjudicial possible pel medi ambient, el pas més important és minimitzar els residus en origen; una acció que es tradueix en emprar senalles en lloc de bosses de plàstic i en triar els productes que menys embolcalls tenguin.
Les bosses.
Espanya s’ha sumat a la prohibició de les bosses de plàstic no biodegradables. I és que, tal i com expliquen els experts en medi ambient, encara que sigui un element més de la nostra vida quotidiana, l’impacte mediambiental de les bosses de plàstic és enorme ja que, a més de les grans quantitats d’energies necessàries per a la seva fabricació, estan composades per substàncies derivades del petroli que poden tardar a degradar-se més de mig segle. Igualment, les bosses serigrafiades poden contenir residus metàl·lics tòxics.
Un dels altres problemes d’aquests elements és que la major part acaben tirades a terra, contaminant tant les ciutats com els ecosistemes naturals. De fet, a la mar, adverteixen els ecologistes, “el seu impacte pot ser letal per a animals com tortugues, dofins o balenes”.
Per l’altra costat hi ha els residus orgànics que, adequadament introduïts dins una compostera, triguen tan sols unes setmanes en convertir-se en compost que pot ser utilitzat en jardineria. El seu nivell de contaminació és nul i la quantitat de fems que s’estalvia d’anar a parar a l’abocador o a la incineradora és ben destacable.