Moruna a la costa, serviola a la llotja

Quan els pescadors calen al litoral significa que la temporada de serviola ha començat.

—Estira que ve peix!!!

Les venes dels braços es van omplint amb cada estirada que fa. El seu pare, a l’altra banda del bot té la mirada clavada en el fons de la mar, ansiós per veure peix. Tots dos estiren, a compàs, perfectament compenetrats. No és el primer pic que ho fan. La xarxa va sortint de l’aigua, ara, més feixuga que al principi. D’entre la claredat es deixen veure les primeres ombres platejades. Les servioles van pujant.

Ja fa uns mesos que la moruna està col·locada a la costa nord del Port de Sóller. Aquest art de pesca es denomina parada, indicatiu de què una vegada calada es deixa durant tota l’estació de pas de les servioles. De l’abril al juny. El seu esquelet està format per una xarxa perpendicular a la costa, la travessia, que pot arribar fins als cent vint-i-cinc metres de llarg i als sis d’alt. La part superior va prevista d’unes bolles de suro per ser vista. A cada banda de l’extrem s’hi situa el caragol, format per dues xarxes en forma de cercle sense tancar perquè pugui entrar el peix. Aquest neda en únic sentit, fent voltes dins el caragol fins a avencar-se al destí final, la copo.

Són les sis del matí. En Miquel i el seu pare ja tenen la moruna a mig camí del bot. Tots dos van vestits amb un peto groc i unes katiuskes verdes, impermeables, ideals perquè l’aigua no els hi arribi a la pell. Subjecten la moruna i miren a l’interior. Analitzen. Avui és un bon dia, entre les xarxes i tota classe de peix que ha caigut allà dins es deixen veure unes vint servioles.

Acaben d’estirar la moruna i la deixen anar a mig camí del bot. Es posen de genolls i hi fiquen mig cos. Els peixos boten i intenten nedar. L’aigua ja no és clara, ara està moguda i comença a desprendre olor forta. El primer que agafen és un ase, retornat a la mar en qüestió de segons. Aquest tipus de peix és habitual en fons arenosos i té la pell molt forta, obstacle per ser cuinat. El segon peix és una serviola d’uns quaranta-cinc quilograms. Directe al bot. Continuen recercant entre la cabassada. En Miquel veu el que podria ser la segona víctima i l’agafa per les brànquies. Estira. Les gotes de sang deixen un estrellat vermell en la fibra blanca del canot. La tira a terra i torna a capficar-se en la copo. La història es repeteix fins que no queda cap serviola a la vista. Deixen anar la xarxa i el flux de l’aigua la torna a posar al seu lloc.

Les servioles tenen el cap arrodonit, els ulls petits i la boca gran. El seu cos és allargat i comprimit lateralment. El dors és blau grisós i el ventre platejat. Quan es fan grans, els costats passen a ser grocs. Tot i que és pelàgic, pot nedar molt a prop del fons. Durant l’estiu viu a prop de la costa, i durant l’hivern apareix a major fondària per escapar de les baixes temperatures. Es reprodueixen durant l’estiu. És considerat el caràngid més gran del Mediterrani, ja que pot arribar a fer dos metres i a pesar cinquanta quilos.

El sol de cada vegada és més fort, i les mans gelades dels dos pescadors ho agraeixen. Ha estat un dia bo, però no sempre és així.

—Moltes vegades, els dofins volen agafar els peixos que entren a la moruna, arribant-la a foradar. Això fa que perdem tota la feina feta durant mesos. Per això als pescadors no ens agraden els dofins.

En Miquel i el seu pare es disposen a partir cap a port. Ja han fet una calada i la normativa no els hi permet fer res més.

—Les lleis dels pescadors ens limiten molt a l’hora de fer feina. Però si és el millor pel medi ambient, es respecta.

La jornada ha acabat per a ells. Posen en marxa el bot i es dirigeixen cap a port. Un seguit de gavines senten l’olor de peix i els acompanya. Pel camí saluden a totes les embarcacions que es creuen. El sol de cada vegada es fa més pesat, i això no és bo pel peix. En Miquel ho sap, i sense necessitat de cap instrucció tapa les servioles amb un drap banyat.

Arribats ja a moll, els dos pescadors fan les maniobres necessàries per amarrar. Els seus moviments són automàtics. Només han passat deu minuts d’ençà que hem entrat i el bot ja és a lloc. No es pot perdre el temps quan es tracta de peix fresc. El pare surt de l’embarcació i posa els peus a terra. Prepara les capses. Obre les mans i mira al seu fill. S’entenen. En Miquel lleva el cobertor, agafa el peix i li passa al seu pare. Ell ho col·loca a les capses, i d’allà al carretó. Pare i fill es dirigeixen a la confraria.

Aquí tot és fort; la llum, els colors, les veus, les olors. Tots dos caminen cap a les balances, col·locades sota l’única llum artificial de la sala. El sol és humit i l’ambient embafós. Un cop col·locats davant la màquina comencen a pesar les servioles. Trenta, vint-i-set, deu, dotze, quatre quilos… El pes surt anotat a una espècie d’etiqueta, verificant que és pescat a Mallorca. Un cop tretes, les aferren a les brànquies i tornen a posar el peix en capses, aquesta vegada ordenades per grandària. Les tapen amb un llençol de plàstic transparent i ho cobreixen de gel perquè la fredor continuï aguantant. Finalment, ho col·loquen al costat de sempre, preparat perquè el camió ho vengui a cercar en qüestió de minuts. Ara la feina és dels altres.

En Miquel i el seu pare estan satisfets de la jornada. Saben que el quilo de cirviola es paga a uns deu euros, per tant, confien que tot el botí no canviï un dia per l’altre. Amb les feines fetes, es posen a fer net el bot, les capses i tot el que hagin utilitzat per poder-ho tenir llest demà al matí.

—No tots els dies són com aquests. Durant l’hivern és comú que faci mal temps, les ones arriben a agafar els tres metres i així no podem sortir. Hem estat a terra fins a dues setmanes seguides, la sang ens bull. Perquè saps, les taxes s’han de continuar pagant; la llicència d’autònom, les xarxes, la confraria, la benzina, els segurs, etc. I és ben fotut, perquè el que guanyes és el que tens per mantenir la teva família, i en feim de feina, això ningú ens ho pot llevar.

Aquest pic, el seu pare també té a dir.

—Però me sents, per mil dies de mal temps que venguessin, ser pescador és el que m’ha donat la vida i és la mar qui me la llevarà.