Pina i el batec del Pla: un itinerari entre terres treballades
A punt de cloure l’any, i en ple temps de celebracions de Nadal, el suggeriment excursionista que presentam ens convida a transitar per una Mallorca que encara conserva alguns dels trets propis d’aquella etapa en què l’agricultura i la ramaderia —la terra, en definitiva— eren el principal recurs per a la major part dels habitants de la Balear major. Senders, camins, pletes, sementers, casetes de roter, possessions, pous… i molts altres elements paisatgístics i etnològics puntejaran el nostre caminar.
Ens mourem per un dels indrets més representatius del paisatge característic del Pla de Mallorca: el llogaret de Pina. La nostra mirada serà testimoni d’un estil de vida que convé valorar en la seva justa mesura. Al cap i a la fi, allò que som avui és —en part— resultat i continuació de la feina feta per tots aquells que ens han precedit.
És un territori que, com tants d’altres, manté encara una lluita constant per preservar un paisatge i unes tradicions, alhora que s’adapta i aprofita les novetats que la vida actual ha aportat. L’esperit dels “pineros” encara es deixa sentir en les terres de les quals foren senyors.
El punt d’inici és l’aturada de la línia 432 del TIB, que enllaça Algaida amb Sineu, situada al carrer de Sineu, a poques passes de la Font de Pina. Hi trobareu una oferta limitada d’establiments hostalers per proveir-vos abans de començar la ruta.
En iniciar el recorregut seguirem el Camí Vell de Pina, antiga via de comunicació amb la ciutat de Palma, per enllaçar amb un petit tram del Camí de Muntanya. Convé posar atenció a les indicacions. Combinarem pistes de terra amb carreteres asfaltades de poc trànsit. El desnivell és pràcticament inapreciable, encara que la longitud requerirà un esforç moderat. Caldrà posar especial atenció a dos segments que circulen per carretera: són uns tres-cents metres en total, sense voreres de protecció.
La descripció correspon a un moment de final de tardor: camps, conreus i perspectives d’una terra que descansa i es prepara per enfrontar els rigors de l’hivern. Cada estació us proporcionarà experiències i sensacions diferents. Prepareu la motxilla correctament. Porteu calçat adequat i bastons si hi esteu avesats; el terreny no presenta dificultat tècnica, però podeu trobar bassiots i tolls que formin fang i facin el terra relliscós. El mapa és sempre útil per identificar punts clau i refermar la direcció en cas de dubte. No hi ha punts de proveïment d’aigua fiables: fe-ne reserva amb antelació.
Comproveu la previsió meteorològica abans de sortir i, si el temps no acompanya, recordau que sempre hi haurà un altre dia. A l’estiu no trobareu ni ombra ni conhort: evitau les temperatures extremes. Es tracta d’una ruta senzilla, allunyada de passos complicats i de precipicis esfereïdors, recomanable per a tots els públics —amb especial atenció a la gent gran i a la menuda—, amb el punt just d’exigència per a caminadors amb ganes de descobrir una altra Mallorca.
Camí Vell de Pina
Ens dirigirem cap a Sa Plaça, on es troba l’església dedicada als Sants Cosme i Damià —germans bessons, metges i màrtirs—, patrons de Pina. L’edifici fou reconstruït al segle XIX sobre una estructura més antiga, bastida entre els segles XVI i XVII. La senzillesa i elegància de les seves línies arquitectòniques captaran de seguida la nostra atenció.
Donant l’esquena a la portalada del temple, ens encaminarem cap a ponent pel carrer de l’Esperança. Les modestes cases i façanes dels antics estadants han estat restaurades amb gust, amb detalls tan discrets com encertats. Arribarem a la intersecció amb el carrer del Pare Munar, on tombarem a l’esquerra per desembocar a la carretera. Aquí s’obre un ample vial per a caminants que ens mena cap a Algaida; al cap de poc més de dues-centes passes trobarem, a la dreta, l’inici del Camí Vell de Pina, antiga via que permetia arribar fins al terme de Palma enllaçant per Xorrigo.
Agafarem la pista de terra, que s’endinsa per les terres de la Pleta (1) de Son Ribes, i ben aviat farem un gir a l’esquerra per continuar entre garriga i pinar jove. A un costat, unes baixes parets seques delimiten el recorregut. Al cap de poc arribarem a un tram de camí asfaltat, identificat com el Camí de Muntanya, topònim que designa els itineraris emprats antigament pels pastors en la transhumància dels ramats, des de la Marina de Llucmajor fins a les terres de la Vall d’Orient, passant per Santa Eugènia, Consell i Alaró.
Tombarem a l’esquerra i, al cap de poques passes, girarem de nou a la dreta per retrobar el Camí Vell de Pina. Ben aviat passarem devora les cases de Son Moll Vell, d’arquitectura ben curiosa. Sorprèn especialment la cantonada esquerra, de forma arrodonida. La canal que recull l’aigua de pluja és d’obra i presenta uns cridaners voladissos fets de teules en forma de ventall, poc habituals. Un lledoner i una palmera comparteixen espai a la carrera.
Continuarem caminant fins arribar a les massives construccions de Son Moll Nou, que en realitat formen dos cossos diferenciats. Uns grans contraforts suporten l’empenta de la façana principal i de la lateral. Al davant, algunes edificacions destinades a emmagatzemar eines i allotjar animals comparteixen espai amb dos conjunts separats de pou i abeurador.
El paisatge deixa albirar la contundent silueta del massís de Randa, amb les seves protuberàncies electròniques, tan antiestètiques com funcionals. En la mateixa direcció observarem una peculiar instal·lació dedicada a la guarda i cura de cavalls, que disposa fins i tot d’una singular piscina per als equins. Un poc més endavant de la Pleta de Son Maig, el vial gira a l’esquerra i, a la propera volta a la dreta, veurem en un cantó un indicador que marca la direcció del Pou d’en Tries.
Pou d’en Tries
Ens desviarem pel primer trencall a la dreta, que tot seguit gira a l’esquerra i s’encamina cap a l’escenari senzill i recollit del Pou d’en Tries. Un petit conjunt d’oliveres joves ens confirmarà que avançam en la bona direcció. El paisatge ha canviat amb discreció: els ametllers han deixat pas als descendents de l’ullastre, que ara dominen el marge del camí.
La modesta estructura hidràulica apareix a mà esquerra, just després del següent revolt. És una construcció de pedra de mares, un paral·lelepípede amb certa forma de capella, obert per la cara que dona directament al camí. A un costat, l’abeurador espera encara el bestiar, mentre una reixa metàl·lica impedeix guaitar a l’interior del pou. Tot indica que, malgrat l’antiguitat i l’aparença rústica, l’indret ha estat objecte d’una remodelació acurada. El pou és ben present en la memòria dels piners, no només com a punt d’aigua, sinó també per les llegendes que l’envolten. Un dels darrers amos de Son Moll Nou, Miquel Ribes Servera, recordava com aquell lloc li feia por: assegurava haver vist, a la zona del pou, llums blavoses que apareixien i desapareixien de manera misteriosa.
Retornarem al punt on ens hem desviat per reprendre el Camí Vell de Pina, ara en direcció oest. Al cap d’uns centenars de metres, a la dreta, s’obrirà un camí flanquejat per parets seques que el separen dels conreus. L’agafarem i ens endinsarem dins les terres antigament conegudes com l’Alqueria Vella. A l’esquerra queda l’extens Sementer dels Sestadors, i a l’altre costat s’estén el Camp Pla. Entre la invasió d’ullastres i mates que voregen el camí, alguns magraners bords s’atreveixen encara a treure el cap. Aviat, una suau corba en forma de nou ens fa girar cap a ponent. Entre la vegetació espessa, ja comencen a insinuar-se unes primeres construccions.
Son Llubí i Son Llubinet
A un costat trobarem unes amples dependències que semblen haver tengut la missió de proporcionar alberg a bous o porcs. Un poc més endavant, i a mà esquerra, veurem un curiós pou fet de pedres grans, amb un peculiar evacuador d’aigua per alimentar l’abeurador.
Les cases de Son Llubí i Son Llubinet, aferrades una a l’altra, conformaren antigament el conjunt conegut com l’Alqueria Vella. En els seus temps d’esplendor, les principals tretes eren el blat, la vinya i el bestiar. Avui en dia estan abandonades i en estat de ruïna. Una creu sobresurt damunt el capcurucull de la teulada, sobre les estances esventrades. Davant hi trobarem un forn de pa i el que queda de les solls per als porcs, així com el que sembla haver estat un estable per als animals. Un enorme pi sobresurt per damunt les construccions.
Abans d’abandonar el lloc podrem veure, a la dreta, el que queda d’un gran aljub presidit per un coll de cisterna amb forma de capella. Les nombroses estructures per captar i emmagatzemar l’aigua són testimoni de l’absència de fonts naturals en aquesta finca.
Retornarem pel mateix camí fins a retrobar la carretereta del Camí Vell de Pina i tombarem a la dreta. Al cap de poc més de dues-centes passes veurem, a l’esquerra, una construcció coneguda com la Caseta des Sequer i un pou de llinda de pedra tapiat. Girarem a l’esquerra per avançar pel Camí de Sa Caiassa (1) fins a les cases de Son Maig. De nou ens trobam amb un petit nucli que recorda un llogaret. Les cases originals comparteixen espai amb les de Ca l’Amo en Pere i les de la Senyora Raconera, de construcció més recent, possiblement resultat de divisions posteriors de finques.
Seguirem pel camí en direcció sud-est, navegant entre el fora vila mallorquí i construccions ocasionals. Una de ben curiosa és el camp de vol de Sa Tanca des Vicari (2). Desemboquem a la carretera MA-3130, al Revolt de Son Pelat. Ara toca anar alerta i caminar per l’esquerra en direcció a Pina. A poc més de tres-centes passes abandonarem la carretera per la dreta tot agafant el Camí de Son Reus, internant-nos de nou en el paisatge agrari d’Es Pla.
Son Reus
Arribarem a un cantó on prendrem a l’esquerra, deixant davant la bonica Caseta d’en Jaume Vicó, per avançar a l’ombra de les copes dels arbres fins a les cases de Son Reus. La part dreta apareix gairebé enrunada. L’impressionant portal, obert enmig de dos contundents contraforts, està presidit per un escut heràldic amb les armes de les famílies Villalonga i Sureda, antics propietaris d’aquestes terres, que prengueren l’eufònic nom de Bitibalausí. D’origen clarament àrab, deriva del topònim registrat al Llibre del Repartiment —Beneiz Alualenci—, que el pas dels segles ha anat transformant. Per cert, el pou del que s’alimentava esta a l’esquerra poc més de setanta metres abans d’arribar-hi amagat sota una figuera. Alerteu! Te més de 20 metres de fondària!
Continuarem caminant una bona estona fins desembocar en el Camí de Santa Rita, deixant la Pleta Vella de Son Reus, la Caseta de Na Magina i la Caseta d’en Santet a la nostra esquerra. La imatge del Puig de Randa s’alça, contundent, a l’altre costat. El Camí de Santa Rita ens aboca de nou a la carretera, que seguirem unes passes abans d’abandonar-la definitivament per la dreta per seguir la cinta asfaltada del Camí del Camp dels Pins. Aquest enllaçarà amb el Camí de Son Perot. Si volem gaudir de la contemplació d’un excel·lent exemple de molí fariner, girarem a la dreta per —a poc més de cent metres— admirar el de Son Barrera. Retornarem sobre les nostres passes per encaminar-nos, ara sí, definitivament, cap al centre de Pina.
Font de Pina
Ens rebrà la Creu de Pina, bastida l’any 1908 i situada a pocs metres d’una curiosa bàscula pública tancada darrere unes reixes, on, pel que sembla, pagesos i mercaders registraven el pes dels porcs i d’altres bèsties que s’intercanviaven. Veurem unes escales que baixen cap a un dels elements patrimonials més interessants de Pina i, probablement, el que contribuí decisivament a l’establiment dels primers pobladors: la Font de Pina. Es tracta d’una font coberta per una volta que podria tenir origen en l’etapa andalusina. Tot l’entorn resta a l’ombra d’arbres i petits jardins. Una construcció una mica més elevada acull un conjunt de dotze piques agrupades de dos en dos, un element únic a tota Mallorca.
La plaça de l’església és a pocs metres i allà posarem punt final al nostre recorregut.
(1) Una pleta és, a Mallorca, una porció de terreny no conrat, tancat de paret, dins el qual pastura el bestiar.
(2) Es denomina tanca a un terreny de conradís voltat de paret total o parcialment.
(3) Una caisassa es una dona esburbada i de poc seny. És una expressió feta servir sobretot al poble d’Alaró.
Fitxa tècnica resumida
Distància: 13,00 km
Desnivell acumulat: damunt uns 150 metres
Temps estimat: Al voltant de 3 hores i mitja sense comptar aturades.
Dificultat: Fàcil a moderat. Bona disposició per caminar i parar atenció als punts a s’han de gestionar els desviaments.
Referències
MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca
Diccionari Alcover-Moll
Mapes Mallorca Editorial ALPINA
https://www.frontissa.cat/noticia/96181/notes-sobre-la-transhumancia-a-mallorca Gaspar Valero i Marti (Historiador)
Possessions d’Algaida – Miquel Sastre Pujol – Ajuntament d’Algaida (2000)