Els aiguamolls llueixen el blau

És una de les espècies d’ocells més grans que habiten les Balears. El gall faver (Porphyrio porphyrio) destaca no només per la seva talla, sinó i especialment degut al seu color blavós porpra i un gran bec vermell, característiques que li aporten també una gran peculiaritat.

Habitants de les zones humides de les Illes Balears, les primeres evidències que es conserven d’aquest usual de S’Albufera daten del temps dels antics romans. La pressió de l’home fou precisament la causa de la seva pràctica extinció a Balears, i a la dècada dels trenta del segle passat es deixaren de veure exemplars als aiguamolls de les illes. A principis dels anys noranta es posà en marxa un projecte pioner de reintroducció d’aquesta au al Parc Natural de S’Albufera.

La iniciativa fou tot un èxit i en l’actualitat el nombre d’exemplars s’ha estabilitzat al parc, i han aparegut també a altres zones humides de Mallorca i també Menorca.

El gall faver es coneix també amb els noms de gall de canyar (a València) o polla blava (Catalunya). A Espanya se’l coneix com calamón común.

De talla gran.

Es un ocell de talla gran, que pot arribar a mesurar de 40 a 50 centímetres d’altura i uns cent d’envergadura. El seu aspecte és desproporcionat, amb llargues potes i el cap deformat pel seu gran bec. Contrastant amb aquest aspecte una mica maldestre, el seu caràcter és espantadís i espriu, i no dubten en prendre el vol davant qualsevol renou o moviment. Volen a baixa alçada i petites distàncies, mai en la mateixa direcció. Per tot això, es considera que és un animal difícil d’observar, a diferència de coll-blaus, fotges o altres habitants de les zones humides. El gall faver es caracteritza pel color blavós gairebé morat, més fosc al seu dors i clar a la pitera. Presenta un blanc nivi en les seves infracobertores cabals, tret que es pot fer servir per a la seva identificació a gran distància.

De llargs dits.

El bec és vermell, massís, prolongat davant el front, i les potes són llargues i vermelles, acabant amb uns dits exageradament llargs. Els exemplars de gall faver joves presenten generalment un plomatge grisós, amb el coll, pitera i ventre de colors més clars, sense diferenciacions sexuals destacables. Quan pren el vol les seves llargues potes pengen, un altre dels detalls més identificatius d’aquesta au en la distància.

Pel que fa al seu caràcter, el gall faver és una au molt sedentària. Per tant, a diferència de molts altres habitants dels aiguamolls, viu de forma permanent a les zones humides de les illes. Hi ha diferents espècies de gall faver arreu del món, i la mediterrània s’ha adaptat als estius calorosos i els hiverns suaus del nostre clima. A banda de les albuferes de Balears, es troba també al Parc Nacional de Doñana (d’on són originaris els exemplars reintroduïts als noranta a Mallorca), al litoral català i valencià, sud de Portugal i les illes de Còrsega i Sardenya. A diferència d’altres espècies, la mediterrània ha evolucionat cap a una major agilitat, resultant-li fàcil enfilar-se pel canyissar.

Vola relativament bé, i emet diversos sons diferents, que resulten estranys i recorden a una trompeta. Es poden sentir a gran distància, especialment quan comença a enfosquir, un dels moments del dia en què presenta major activitat.

El gall faver és una espècie omnívora. La seva dieta, però, està constituïda principalment per vegetals, des d’arrels a flors o llavors aquàtiques i també semiaquàtiques, entre elles l’arròs. Destaquen particularment la rabassa i els ulls de la bova, dues de les espècies més presents a S’Albufera, i que són els seus aliments preferits. Però ocasionalment s’alimenta també de petits animals, crustacis, petits peixos i fins i tot pollets. Ous i fulles no són tampoc estranys a la seva dieta. La seva destresa amb les potes i la seva força al bec fan que veure’l alimentar-se sigui tot un espectacle. I és que el gall faver també destaca per com talla les tiges amb el seu bec, per posteriorment agafar-les amb les seves fortes potes, recordant els lloros.

Esquiva.

En ser una au de grans dimensions i esquiva, té pocs enemics als prats i aiguamolls. Per això cria poc, de dos a cinc o sis ous. Construeix els nius de forma similar al de les fotges, però molt ben amagat entre el canyet o els joncs. Construeixen el niu tant mascles com femelles, emprant fulles i els mateixos joncs, i pot arribat a ser espès i voluminós. Ambdós coven els ous de 22 a 25 dies, i ambdós alimenten als pollets els primers dies, primerament al mateix niu i posteriorment seguint als pares per l’albufera. Un mes després d’haver nascut, els petits galls favers s’alimenten ja per si mateixos.

En l’actualitat el gall faver és un animal protegit a Espanya pel Decret de 21 de setembre de 1973. A les illes és considerat una espècie vulnerable al Llibre Vermell dels Vertebrats de les Balears. El nivell de protecció assolit en l’àmbit autonòmic, estatal i europeu asseguren la preservació d’aquest curiós animal.

Vora L’extinció.

La situació no ha estat sempre tan positiva com ara per al gall faver. La pressió humana va portar l’espècie mediterrània a l’extinció a diversos llocs, entre ells les Illes Balears. Abans de la dessecació de S’Albufera, però, aquestes belles aus eren un dels habitants més presents a les zones humides.

Fa dos mil anys.

Les notícies de la seva existència es remunten a fa uns dos mil anys. Els antics romans són la primera font d’informació. Plini El Vell en parla a la seva obra “Naturalis Historiae”, que fou escrita entre els anys 23 i 79. Allà parla dels galls favers de Mallorca i Menorca, i fa referències a les illes com a zones proveïdores d’aquesta au, molt valorada gastronòmicament.

Es creu que la ciutat romana de Pollentia servia de rebost per a les ciutats de l’Imperi. El gall faver, però va sobreviure a la caça i al segle XIX era encara relativament abundant. En parla l’Arxiduc Lluís Salvador i molts dels manuscrits sobre fauna de les Balears.

Als joncars.

Rosselló de Son Fortesa, descriu, a principis del segle XX, S’Albufera abans de la seva dessació, dedicant línies al vol del gall faver sobre els joncars. El veritable perill per aquest colorit animal arribà amb les dessecacions de S’Albufera i altres zones humides, a finals del segle XIX.

Dessecació i caça.

L’afany per conrear les fèrtils terres dels aiguamolls i la proliferació d’armes de foc van passar factura i les poblacions de gall faver van entrar en declivi. Des de principis del segle passat augmentà la caça d’aquest animal, que ja havia vist alterat el seu ecosistema amb la dessecació.

Desaparició i recuperació.

Sembla que a la dècada dels trenta la població havia pràcticament desaparegut, i no es té més constància d’exemplars. L’any 1991 el gall faver va tornar als aiguamolls mallorquins, gràcies a un ambiciós projecte per a la seva reintroducció al Parc Natural de S’Albufera.

De Doñana.

S’hi van alliberar 28 exemplars procedents del Parc Nacional de Doñana. El projecte fou tot un èxit, ja que les aus es van aclimatar perfectament i van fer dels prats i aiguamolls del parc el seu hàbitat.

També a Mallorca.

Avui en dia el gall faver ha colonitzat també altres indrets de Mallorca i també ha arribat a Menorca, on s’hi reprodueix des de l’any 2000. I recentment s’ha observat per primer cop a Eivissa, el que podria determinar que el gall faver ha colonitzat també les Pitiüses. A S’Albufera es coneixen unes 150-200 parelles nidificants, xifres que testimonien l’èxit del pla que fa vint anys va permetre que aquests bells animals tornassin a Balears.