Quan a l’Albufera es fabricava paper

Si retrocedíssim un segle en el temps. Si ens situéssim l’any 1919, i des del mateix pont de Son Carbonell aixequéssim la mirada cap a l’extensa plana de la Gran Albufera, contemplaríem una preciosa estampa oferida per un singular conjunt arquitectònic. Un edifici de construcció sòbria i línia elegant, de la qual sobresurt una xemeneia alta, de secció quadrangular d’on emergeix una serpentejant fumera que va dispersant-se i diluint-se a l’aire en la direcció que li marca el vent, i veuríem una gran turbina mecànica exterior. Era la fàbrica de paper de sa Roca, que s’aixecava sobre una superfície sòlida, rocosa, d’aquí la seva denominació popular ‘Sa Roca’, com era coneguda la fàbrica de paper de s’Albufera de Mallorca.

De la fabricació de paper a s’Albufera, a sa Pobla, Alcúdia i Muro, pels més vells del lloc es coneix la seva època més recent, la que abasta entre 1917 i 1962, temps en què va funcionar la fàbrica de sa Roca on van treballar centenars d’obrers poblers, alcudiencs i murers.

Tot i això, segons informació rebuda de l’investigador històric dels molts aspectes que ofereix s’Albufera, Pere Perelló i Payeres, l’activitat paperera al gran aiguamoll es remunta a l’última dècada del segle XIX. I així queda reflectit al llibre “Apuntes de la historia papelera de las provincias de Tarragona Baleares y Canarias”, obra de Gonzalo Gajosa Carreira, del qual extraiem els següents apunts:

“Alcúdia-La Puebla-Muro. En estos tres municipios de la isla de Mallorca, pertenecientes al Partido Judicial de Inca, se encuentra una albufera, a la que indistintamente se conoce con el nombre de estas tres localidades y que en 1836, dice el historiador Joaquín María Bover de Rosselló, era una laguna navegable de dos leguas de extensión”.

Segons l’article esmentat, “el anuario de 1891, señala en La Puebla una fábrica de papel de paja a mano con tres tintas, propiedad de E. Waring, que en 1884 era el Ingeniero Jefe de la empresa de desecación de la Albufera de La Puebla.” I afegeix Bover: «No vuelvo a tener noticias hasta que en la “Estadística” de 1934, aparece en Muro una fábrica de papel corriente de la razón social ‘Altemq hasta bufer de Alcúdia’, con una producción anual de 1.200 toneladas.” (sic)

Segueix, l’estudi de Gonzalo Gajosa, dient que ja no troba més notícies sobre el tema fins l’any 1956 que “en el Birkner, Armario de la Industria Papelera de Europa, aparece en Alcúdia la fábrica de papel de la ”Compañía Industrial y Agrícola de la Albufera”, que ya no figura en el “Catálogo de Empresas de 1966.” Conclou l’article dient que “Parece tratarse de tres fallidos intentos de aprovechamiento de fibras vegetales propias de la Albufera”. Bé podria ser que, com apunta Gajosa, es tractés de tres intents fallits de fabricar paper a s’Albufera, però tot fa pensar que es tractava de la mateixa fàbrica que va implantar Waring el 1891, i que després va passar a mans de diferents empreses o companyies, entre les quals si trobava la mateixa que va emprendre el cultiu de l’arròs, fins als Gual de Torrella i, en la seva última època, ”Celulosa Hispánica”, com podrem comprovar.

Sa Fàbrica o sa Roca

Pel que fa a la fabricació de paper a s’Albufera que abraça el període comprès entre 1917 i 1962, consultades altres fonts documentades, i segons la tradició oral, se sap que un cop abandonada l’explotació arrossera per l’empresa valenciana “Agrícola Industrial Balear” a causa de la baixada del preu de l’arròs i de la catastròfica inundació del 1906, que va arruïnar la totalitat de la collita, les antigues instal·lacions de la bomba hidràulica van ser ampliades i convertides en una fàbrica de paper per iniciativa dels Gual de Torrella. Va ser un pas més cap a la industrialització de s’Albufera, ja que la matèria primera emprada per a la fabricació de paper, com eren el canyís, la sequera i l’aigua, la proporcionava el mateix aiguamoll. Els jornalers tallaven, a preu fet, aquestes plantacions i des dels malecons les transportaven a peu de fàbrica, solcant els canals amb unes petites embarcacions.

Aquella nova implantació industrial va ser iniciativa de la família Gual de Torrella, propietària de la finca, allà a principis de juny de l’any 1917, i que va comptar amb diferents suports empresarials, constituint-se el 1939 la companyia “Celulosa Hispánica, S.A.”, amb capital mallorquí i italià. Dues famílies dels dirigents de la referida empresa: els Ecker i l’enginyer italià Ramponi, van establir durant anys la seva residència a sa Pobla, on els seus respectius fills van cursar estudis de batxiller a l’Institut d’ensenyament mitjà de la localitat.

Les dades històriques i els referents al desenvolupament industrial i econòmic que es tenen de la fàbrica de sa Roca són més aviat escasses i, per tant, mereixedores de ser tractades amb rigor i profunditat, així com, també les circumstàncies que van influir perquè aquella fàbrica es veiés abocada al tancament definitiu a principis dels anys 60.

En un dels documents consultats per a l’elaboració del present reportatge, es comenta que “la fabricación de papel implica el uso importante de substancias químicas que se vertían en las acequias y canales de s’Albufera, provocando una importante mortalidad de anguilas y otras especies animales y vegetales de la zona, originando las consiguientes quejas y protestas de
pescadores y cazadores”.

Gràcies a un relat detallat del jove estudiant, Miquel Martorell, publicat a la crònica del dia 2 d’agost de 1919 a la revista Sa Marjal, sabem amb tot luxe de detalls quin era el procés de fabricació de paper a la fàbrica de sa Roca : “(…) Caminam entre canyars i canals plens d’aigua i arribem a l’esplanada de sa Roca on hi ha centenars de feixos de canyís per fer bullir les grans calderes i produir molt de vapor, que posa en moviment pistons i una gran politja que amb la seva gran potència proporciona força a una corretja que fa girar totes les politges i engranatges per a una fàbrica de paper moderna (…)”.

Segueix la narració dient que s’observen quatre grans munts de canyís sec, sense fulles, preparat per a la seva trituració per una màquina instal·lada davall un porxo que és activada per un motor de gas pobre o gasogen sistema Körting. Aquest motor posava en moviment altres màquines i tenia altres aplicacions aprofitant els 14 cavalls de potència. El canyís ja triturat pujava, mitjançant un muntacàrregues a una espaiosa sala superior per ser dipositat dins de dos dipòsits metàl·lics anomenats lleixivadores, per ser bullit durant quatre hores amb lleixiu elaborat a la mateixa fàbrica amb salmorra, una herba que es cria en aquells prats. L’ebullició es feia amb vapor procedent de les grans calderes que arribaven als dipòsits a través d’unes canonades. Cada dipòsit lleixivador portava instal·lat una vàlvula de seguretat i tenia una capacitat de mil quilos.

La fase següent del procés de fabricació consistia a treure el canyís bullit per la boca de descàrrega per dipositar-lo dins de set desfibril·ladors, uns estanyols ovalats, que rebien aigua, a través d’una canonada, mentre el desfibril·lador reduïa el canyís i el convertia en pasta, que era sotmesa a un moviment rotatori continu. La pasta, una vegada havia adquirit el gruix desitjat, es dipositava en uns recipients molt plans anomenats areners que eliminaven les partícules sorrenques o terroses. Després, la pasta es depurava de partícules en passar per uns cilindres folrats amb drap que acabaven d’eixugar-la, i tot seguit passava per uns grans tambors que acabaven l’assecatge; en sortia un paper fred, fort i fi que s’enrotllava en bobines d’uns cinc-cents metres de contingut.

Greu accident

Repassant les cròniques de l’època referents a la fàbrica de sa Roca, trobem que el dia 10 de març del 1920 va explotar una caldera amb el resultat de diversos homes de sa Pobla ferits lleument i de gravetat un de Muro, que va morir l’endemà.

Cal assenyalar que la majoria del personal laboral de la fàbrica eren jornalers de les localitats de Muro i sa Pobla, que acudien al tall pels seus propis mitjans; a peu o amb bicicleta, fins que l’empresa va posar al seu servei un camió militar que havia comprat a França. Així ho descrivia literalment la crònica: “De París, o de per allà on hi havia guerra, el senyor Xim de Torrella ha portat un camió, és a dir un automòbil molt gros, per conduir els treballadors a s’Albufera. Com que és una cosa gens vista per aquí, algunes cavalleries tenen por i tiren el carro dins les síquies de les marjals, però sense lamentar cap desgràcia.” O sigui, que les cavalleries que estiraven els carros dels agricultors, en sentir el soroll del camió i observar la seva estranya figura, es desbocaven i sortien del camí.

Fi de l’activitat i enderrocament de la fàbrica

Finalitzada l’activitat industrial de la fàbrica paperera de sa Roca —moment que els estudiosos del tema situen entre finals del 1950 i principis dels 60—, per raons una mica confuses, l’edifici que l’albergava va quedar abandonat, igual que va succeir amb tot el conjunt d’edificacions industrials i civils que havien aixecat els anglesos durant les obres de dessecació de s’Albufera i que constituïen un llegat patrimonial valuós per a l’illa. Un patrimoni cultural i històric que ningú no se’n va preocupar de conservar. Pel que fa a l’edifici industrial de sa Paperera, com també s’hi deia, inexplicablement va ser enderrocat el 1991, quan ja formava part del patrimoni públic ubicat al parc natural, declarat com a tal el 28 de gener de 1988. Actualment, part d’aquell edifici acull el centre d’informació del parc.