Recordant l’última farinera que va estar en actiu a sa Pobla

A la dècada dels anys cinquanta, a sa Pobla funcionaven a ple rendiment sis farineres, molineres, com es deia a les indústries que es dedicaven a la molta de cereals, especialment blat dedicat a l’elaboració del pa i altres productes alimentaris que tenien com a matèria primera les diferents varietats de farina, producte de les diferents varietats de blat, de les que en parlarem més endavant.

Fins fa uns sis anys (2018) va continuar resistint en actiu, l’antiga “farinera de Cas Siulet”, una de les poques que hi quedaven a Mallorca, quines màquines es conserven instal·lades al mateix local en el qual Sebastià Torrandell regentava el negoci, juntament amb la seva filla Maria Antònia; últimes baules d’una família de tradició molinera com era la de Cas Siulet. La seva ubicació a l’immoble del carrer Fadrins data de l’any 1941, «precisament l’any que jo vaig néixer» apunta Sebastià, al mateix temps que afegeix que el seu pare Joan i el seu oncle Miquel Torrandell van explotar una farinera, conjuntament, durant uns sis anys en la dècada dels trenta. En aquells temps, els “Siulets” competien amb les farineres de la localitat: “Can Pere Antoni”, “Cas Verro de na Salada”, “Can Mosquet”, i “Can Moro”.

Evidentment, l’activitat que es realitzava fa una dècada, a la que fou la darrera farinera de sa Pobla i de les darreres de Mallorca, diferia molt de la que es portava a terme en els anys cinquanta i seixanta, en què “entre jo i la del meu cosí molíem unes mil tones anuals de blat i ara a penes arribem a les cinquanta”, ens deia Torrandell, que, a més afegia que «actualment només molem per a particulars, clients que ens porten una mica d’ordi per als seus animals o blat per a farina per al seu consum familiar. També algun pagès ens porta, per a moldre, blat ecològic de la varietat “espelta” o “xeixa». Si no fora perquè també ens dediquem a la venda de pinsos i altres productes, el que és el molí en si no dona per a viure una persona. A sa Pobla ningú es dedica a la ramaderia pel que el cultiu de cereals és mínim. D’altra banda, els forns es proveeixen de Farines Mallorca, que sofreix una seriosa competència amb fabricants de la península i la que consumeixen els magrebins, per anomenar-li farina, procedeix de València”. Tot això ens contava Sebastià Torrandell a una conversa que amb ell mantinguérem l’abril de 2015 i en la que tractarem altres temes relacionats amb aquella activitat de moldre distintes varietats de blat per fer farina i, al mateix temps el segó per alimentar els animals.

Parlant de les diferents varietats de blat que s’elaboraven per a farina, Sebastià ens va explicar que se sembraven les varietats ‘galera’, ‘xeixa, kamut’ i es venien les farines fetes amb molí de pedra de les varietats ‘blanca’, ‘bruna’ per a les sopes, ‘integral’, ‘espelta integral’ i ‘blanca’, ‘saraceno’, ‘sègol’ i ‘tritordeum’; una combinació natural del blat dur i un ordi silvestre originari de Xile, i la varietat ‘argentina’, que conté menys gluten reactiu. Una altra varietat de blat molt valorada era el ‘barba’. «La gent, antany, consumia el pa blanc. També hem treballat amb “l’espelta”, que ja no es conrea. És un blat, l’espiga del qual es tomba i ha de segar-se a mà. A més el seu gra no queda ben pelat i ha d’espellofar-se amb una màquina de pelar arròs. Així mateix, hi havia el blat ‘valencià’. Més tard, farà uns trenta anys, van arribar altres varietats híbrides com el ‘florencio’, que era de molt bona qualitat i el ‘victorio’ que era petitó, però s’havia de canviar cada any perquè es tornava com ‘jull’, una mala herba que consumia la planta.», ens digué.

També ens va contar que anteriorment a sa Pobla es collia molt de blat, “sobretot de les varietats ‘valencià’ i ‘mort’, mentre que en el terme de Pollença es conreava més el ‘xeixa’. També es produïa el ‘barba’, però el pa fet amb aquest blat s’esquerda molt i per a evitar-ho requereix que la seva farina es barregi amb altres varietats.»

Torrandell, també coneix a la perfecció les varietats de farina que s’empren per a l’elaboració de diferents pastes i ens parla de la ‘integral’, «que conserva totes les seves propietats intactes; la de sopes, que ja no té tant de segó i la ‘blanca’, sense gens de segó. Per a elaborar l’ensaïmada, ha de ser una farina de força i de mitja força per als panets”.

Fa nou anys, entrar a la farinera de «Cas Siulet» i observar i sentir el soroll del funcionament del molí fariner i el procediment de la molta, veure la combinació de politges de diferents grandàries i les seves corresponents corretges que movien mecànicament, a través d’un motor elèctric els queixals; feia que un sentís una sensació especial, com si li haguessin traslladat a una altra època. Sebastià ens va explicar que antigament els molins fariners eren moguts per ases, però que ell ja no ho havia vist.

Pel que fa al procés de fabricació, explicà que primer es netejava bé el gra, dues vegades, abans d’abocar-lo per al queixal. Una vegada molt, amb uns sedassos, se separava el segó de la farina i s’envasa. “Aquí tenim tres queixals, les pedres per a moldre el blat són de les antigues i per a moldre la civada usem una pedra més forta, mescla de pedra foguera i de pedra esmoladora. Actualment, només en fem funcionar una i posem el molí en marxa un dia o dos a la setmana, sempre hem treballat com ‘maquileros, no com a fabricants». Als 74 anys, Sebastià manifestava que la seva farinera no trigaria massa temps a tancar, “com ha succeït amb unes altres que es van obrir en la mateixa època que la nostra; la que fins fa poc funcionava a Campos, la ‘d’en Gomila’ a Montuïri, o la ‘d’en Batliu’ a Manacor.”

Preguntat, sobre aquesta dita que deia, “de moliner mudaràs, però de lladre no te n’escaparàs”, Sebastià va fer un somriure i digué que «fa referència a la fama que tenien els moliners de quedar-se amb algun quilo de la farina que havien mòlt per als agricultors, al mateix temps que afirma que molts canviaven el producte pel cost del treball.»

Avui, Sebastià Siulet, als seus quasi 84 anys, ja no trulla per dins la farinera, quines màquines i entramat de politges, corretges i moles reposen quietes i silencioses, com si de peces de museu es tractessin per transportar-nos a un temps que tal volta no és massa llunyà, però sí, irrepetible.

L’espaiós local, que segueix conservant intacte el conjunt de la farinera, ara acull un comerç de venda de pinsos pels animals, fertilitzants, plantes per sembrar als horts o jardins, flors i plantes decoratives, i altres estris per treballs la jardineria. Al capdavant del negoci, com també hi va estar a la farinera, hi trobem a l’amatent Maria Antònia Torrandell, filla d’en Sebastià, amb la qui recordem la història de la històrica farinera de Cas Siulet.