Rubén Casas i la mostra dels valors naturals i mediambientals de les Illes: L’arxipèlag Indòmit

Els que treballem en els mitjans de comunicació tenim el goig d’anar coneixent gent amb la qual normalment empatitzem, però algunes vegades ens trobem amb persones que són la passió personificada per allò que fan, per allò amb el que treballen. Per adonar-me que això és així, he hagut de conèixer Rubén Casas Oché, un naturalista nascut a Catalunya, que viu aquí des de l’edat de tres anys i que amb la seva productora  Kimerafilms s’ha proposat mostrar el gran valor que tenen la naturalesa i el medi ambient a les Illes Balears.

Quan acabàrem l’entrevista, tal era la seva passió i convenciment d’allò que m’explicava, em vingueren ganes de volar, de nedar o simplement de reflexionar sobre aquella lliçó magistral de sentit comú. Rubén Casas és un personatge al qual, si podem, hem de conèixer perquè val la pena. Val la pena ell com a persona, però sobretot, val la pena ser part d’allò que ell sent.

Casas començà a viatjar per tot el món a partir de l’any 1990, especialitzant-se en fauna salvatge, i la seva passió i especialització és la fauna marina, un  camp que l’ha dut a treballar amb dofins, taurons i tots els peixos del món. Des de fa devuit anys es dedica a fer documentals per televisions, com per exemple Televisió Espanyola. Ha estat tingut la base a Madrid, però a partir del centre d’Espanya ha fet feina per tot el món. La seva especialitat real és la història natural.

En un moment donat de la seva vida, començà a estar fart d’escoltar estereotips de les Illes Balears que, des del seu punt de vista, eren del tot injustos i incorrectes perquè ell se sent un ciutadà més de les Illes, malgrat que no hagi estat el seu lloc de naixement. Un dels comentaris estesos que el feren pensar seriosament, fou el típic tòpic del balconing i el mamading d’aquella època. Aquest fet el va deixar en un estat neguitós i pensà que era hora de mostrar al món el que era realment la nostra terra i la seva realitat dins la Mediterrània.

Fa uns anys va creure que això no podia ser. Escoltar aquests conceptes relacionats amb les Illes Balears, i més concretament amb Mallorca, el varen dur a prendre la determinació de fer alguna cosa més enllà de quedar callat envers unes illes que són un paradís i no només per allò que nosaltres pensem que és un paradís.

Ell és naturalista i va veure que les Balears són un punt estratègic, vital per a milers d’espècies. Ell anomena les Illes com un punt calent de la biodiversitat que ha estat molt maltractat perquè, amb tot el seu pesar, ell pensa que aquí vivim molta d’esquena a la natura. No tothom, però en general sí. Dit això, cal esmentar que la seva expressió no és una crítica, ans tot al contrari. La filosofia del seu projecte era valorar les Illes Balears.

Rubén Casas, a través de la seva productora Kimerafilms (Associat amb La Rulot i Mallorca Docs i amb la col·laboració de l’ATB, IB3, Mallorca Preservation Fundation i la Fundació Vida Silvestre Mediterránea, es va proposar fer una pel·lícula sota el títol de “L’Arxipèlag Indòmit” perquè ja estava fart de veure “Planeta Tierra”, i altres… on surten paradisos llunyans -tot i que són coses que estan molt bé- però calia donar a conèixer les Illes perquè, segons ell, “ja fa massa temps que mirant cap a una altra banda i triturant d’una manera brutal la nostra mar, la mar Mediterrània, i encara avui és increïble la riquesa, la biodiversitat que tenim”. D’aquí el títol “L’Arxipèlag Indòmit”, perquè el seu creador pensa que a la natura no la podem domar per molt que vulguem.

Casas assegura que aquesta riquesa de la qual gaudim no es troba només a la mar, tambéa la terra, les muntanyes, al camp… un dels puntals bàsics per dur aquest projecte. Les Illes són un oasi al mig de la seva travessia entre Àfrica i Europa i nosaltres ens trobem a mig camí del seu destí i som, per aquestes espècies, el seu lloc de descans i elegits per deixar la seva cria o simplement el seu pas.

Fa cinc milions d’anys que es van formar aquestes illes, que són part d’un entramat natural extraordinari com, per exemple, per les espècies com el falcó marí, que és una au que ve de Madagascar a on i viu tot l’hivern, però que a la primavera acudeix a viure entre nosaltres per realitzar el seu cicle vital i no de criança precisament, perquè espera fer-ho a la tardor i tot això perquè les Illes Balears són punt estratègic per a petits ocells migradors.

Tota aquesta xarxa és fonamental per l’entramat de l’ecosistema global. La tonyina vermella, per exemple, és un peix que ve a desovar aquí, a la mar Balear, a esperar les llunes plenes de maig i juny per deixar que la seva herència genètica es dispersi per la Mediterrània. Un altre exemple és el voltor negre, del que no hem  d’oblidar que aquí és a l’única illa de tot el món on encara ni hi ha i que és, segons Casas, un patrimoni natural que no podem perdre. Mallorca és també una de les poques illes que té el voltor “foraster”, el mart… A Menorca també hi ha un mart que és una espècie endèmica d’allà, la geneta eivissenca. Tenir endemismes de mamífers, diu Casas, no és massa habitual, però aquí, a les Balears, ho tenim i ho hem de conservar i valorar.

Rubén Casas ha cregut que no era el mateix posar un documental a la televisió, que el veus, o no, mentre fas la migdiada,  que fer una pel·lícula  als cinemes, on es tracten històries de caràcter natural que són increïbles com, per exemple, la posidònia, que és l’ésser viu més gran i més vell del planeta i a pesar d’això, sembla que ningú li dona importància i aquesta ha estat la seva insistència de fer una pel·lícula perquè la gent faci valdre ca seva i la respecti. Alhora ha volgut  mostrar als altres que les Illes són molt més que les platges, la festa i tot allò que, per desgràcia, avui ens han donat a conèixer. “Allò que hem fet ha estat  mostrar a tothom la joia que tenim i que s’ha de conservar”, diu Rubén Casas.

Per dur a bon port la pel·lícula Rubén Casas va estar tres anys dedicat íntegrament a aquest projecte on va haver d’invertir tot el que tenia. Molt pocs 
van creure en ell, cap consell insular volgué col·laborar de cap 
manera i ningú no li  donà cap suport institucional ni de cap mena. L’autor 
va quedar tot sol davant aquest projecte amb una inversió privada. 
Casas mostra la seva sorpresa i, alhora, malestar perquè creu que “això 
s’hauria d’haver fet fa molt de temps i és una llàstima que hagin tingut  
pressupost en forma d’una ecotaxa i que no s’inverteix res 
en comunicació i divulgació de la naturalesa, que en la meva opinió, és el 
primer moviment a fer per protegir alguna cosa. Primer has de dir que allò 
que vols protegir existeix, i posar-ho en valor”.

Per altra banda, molt destacable fou l’ajuda desinteressada i incondicional que li oferiren una llarga llista de persones, des dels caps de servei d’Espècies Protegides, fins als agents forestals, naturalistes, científics, ambientalistes i voluntaris, tots ells amants de la natura, que gràcies a ells, han pogut accedir a les localitzacions més increïbles per mostrar aquesta part indòmita del nostre arxipèlag, la seva natura salvatge.

Rubén Casas ha intentat mostrar la nostra natura tal com és, no d’una manera estrident ni capciosa, ni ha fet un publireportatge turístic de les Illes Balears, ans tot al contrari, mostrar aquell tresor que tenim, però que no veiem i que, sobretot, hem de protegir. Casas és ben conscient que no es pot anar per la vida contant les coses a troncades, tot dient què i com s’ha de fer. Ell ha pretès  mostrar la realitat més sòlida i també proposar a l’espectador consciència perquè “fer el contrari, és contraproduent i allò que s’ha de fer és intentar tocar la fibra a la gent amb subtilesa i de manera que prengui consciència d’allò que tenim i amb què, per sort, convivim”, diu Rubén Casas.

Es tracta d’una pel·lícula de tall documental amb una estructura i seqüències més cinematogràfiques d’una durada de 89 minuts, necessaris per contar els darrers cinc milions d’anys de la història natural de les Illes Balears. El seu guió comença a la tardor i fa un repàs per les quatre estacions. Comença explicant la importància d’aquestes illes en l’àmbit de moviment d’espècies, amb els seus cicles migratoris d’espècies com tonyines, virots, falcó marí, i destacant la particularitat que hi ha moltes espècies com la moixeta voltonera i els esparvers que durant l’hivern no es veuen a tot Europa i sols es troben aquí, a les nostres Illes, perquè no tenen necessitat d’anar cap a Àfrica, ja que aquí tenen clima, condicions, tot plegat unes particularitats que els fan quedar. Totes aquestes coses són les que es relaten al llarg de totes les estacions de l’any.  L’hivern comença parlant del cicle reproductor del voltor negre, dels ferrerets i de com amb l’arribada de l’home aquests varen estar relegats a les parts més inaccessibles, fet que ha permès que avui encara visquin perquè es varen adaptar al lloc on escolliren.

A partir de l’arribada de l’home es van produir una sèrie de modificacions on l’equilibri, per exemple de la Serra de Tramuntana, queda de manifest per la seva  humanització. Així, durant milers d’anys s’ha utilitzat a la natura per servir-se’n d’ella de forma sostenible, tot i que ara ha canviat aquest model. Un exemple en són els  alzinars per fer carbó, que ara ja no s’empren. Ara la Serra és per veure-la, fer-hi fotos i ara és el moment d’explicar que estem en un moment en què som conscients de totes aquestes coses i que moltes haurien de canviar. A la pel·lícula s’expliquen tota una sèrie d’històries per començar a sensibilitzar, ja que aquest projecte és el principi i la continuació d’altres que ja estan en marxa, per exemple, sobre el voltor negre i la Serra de Tramuntana que són temes molt més específics, i un altre sobre la mar Balear i els seus secrets millor guardats, que s’estrenaran pròximament si la pandèmia dona millors possibilitats en tots els aspectes.