Son Real, un cementiri prehistòric vora mar

Des dels inicis del gènere humà aquest ha tingut la necessitat d’enterrar els seus difunts, com una manera de mantenir-los aprop seu i de ajudar-los a fer el camí cap a un lloc, depenent de la creença o religió. A Mallorca, els primers pobladors de l’illa cercaren en un primer moment refugis i lloc de descans pels morts a les coves, però a mesura que la societat s’anava tornant més complexa es reservaren espais dedicats per aquesta funció.

Un d’aquests espais és la necròpolis de Son Real, situada a la finca del mateix nom. Aquesta possessió està situada en el terme municipal de Santa Margalida, a la costa nord-est de l’illa de Mallorca, enmig de la badia d’Alcúdia. El terme, per la seva privilegiada situació geogràfica, presenta un elevat índex de restes arqueològiques, comptant-se uns 153 jaciments, presentant una de les densitats més altes de restes per superfície més altes de totes les Balears. Això posa de manifest que aquesta contrada fou clau en l’ocupació de l’illa i del desenvolupament del seus primers pobladors.

En ella s’hi troba uns dels jaciments més importants i més espectaculars de l’illa, un conjunt de construccions de caire funerari situat ben devora la mar, en una zona rocosa i poc accessible. I davant seu s’ubica l’illot des Porros, també de caire funerari i un altre dels jaciments clau per entendre la prehistòria mallorquina. Estam parlant, doncs, d’un lloc que va ser habitat des del pretalaiòtic i que es va mantenir fins pràcticament el segle I després de Crist.

Així, aquest conjunt arqueològic consta d’unes construccions funeràries situades entre la Punta dels Fenicis, la necròpolis de s’Illot des Porros i dues coves artificials ubicades molt a prop.

Lògicament, aquest lloc d’enterrament es troba relacionat amb un poblat, situat ben aprop d’aquest. El jaciment del qual parlam, presenta un cementiri amb unes característiques úniques trobades de moment a Mallorca. Aquest lloc ha estat denominat popularment com Cementiri del Fenicis, ja que anteriorment, segons la tradició oral, s’explicava que allà els fenicis, quan establiren base a l’illa, hi havien construït el seu fossar, malgrat el topònim no tengui res a veure amb les restes que allà s’hi ha trobat.

Cal destacar que no es tracta d’una necròpolis habitual, sinó que els habitants de Son Real volgueren expressar en ella la seva condició de superioritat construint uns nínxols que imitaven els talaiots on habitaven i que responien a la seva senyal d’identitat, el que ens demostra que es tractava d’una societat complexa i jerarquitzada. Per tant, la necròpolis està plena de compartiments de forma quadrada i rodona erigits durant la primera ocupació de la zona i que responen a unes dimensions més grans, on s’hi feren enterraments col·lectius. També hi ha tombes que presenten la forma de navetes, les quals tenen una forma rectangular, però amb un costat arrodonit. Aquests nínxols estaven coberts amb lloses de pedra de marès i d’altres presenten curiosament unes obertures laterals a mode de petites finestres, les quals encara no se sap molt bé la seva funció. N’hi ha d’altres que imiten els santuaris. Tot plegat, sembla que les tombes pretenien reproduir a petita escala les principals construccions de l’època talaiòtica.

L’illot dels Porros està ben davant la necròpolis i durant els mesos d’estiu és de fàcil accés. Aquest illot alberga la resta de les tombes, per tant, la necròpolis continua en aquesta direcció, ja que durant l’època prehistòrica aquest tros de terra estava unit a la resta de la necròpolis.

Hi ha tres edificis de planta semicircular, que s’assemblen molt als santuaris, i estan excavats a la roca, segurament es tancaven amb una llosa. La part baixa dels murs presenten la tècnica ciclòpia i al centre presentaven columnes. Si ens fixem amb la resta de terra que no s’ha excavat es poden entreveure restes de murs que segurament responen a sepulcres encara més petits i restes d’ossos, per això es tracta d’un recinte curiós i de gran valor patrimonial, ja que és únic a les illes.

Aquest cementiri també va tenir diverses èpoques d’utilització que responen a pràctiques diferents. Així, als seus inicis s’ha constatat que la comunitat incinerava els seus morts de manera individual, juntament amb alguns objectes d’adornament i ofrenes i els cobrien amb una capa d’arena i calç. Més endavant, es va practicar la inhumació. Segons Miquel Tarrandell, aquestes tombes ubicades a l’illot des Porros són una continuació de les de Son Real una vegada que aquesta fou abandonada la comunitat va decidir continuar el fossar a l’illot.

Les campanyes d’excavació que s’hi efectuaren donaren un resultat de 230 persones enterrades en els tres compartiments circulars excavats a la roca en una data compresa entre els segles VII i II abans de Crist.

Un altre conjunt més proper a nosaltres són les Cases de Son Real, actualment de titularitat pública. En aquesta adquisició es varen restaurar i s’hi va obrir un museu i un centre d’interpretació per tal que el visitant de Son Real conegui des d’un punt de vista històric, etnològic i paisatgístic aquest paratge.

Molt a prop de les cases hi trobem el poblat d’Es Figueral, compost de cabanes irregulars que tenen forma navetiforme. Les excavacions que s’hi realitzaren ens descriuen que els poblat es va formar en una data compresa entre el pretalaiòtic i el talaiòtic. Guillem Rosselló Bordoy i Juan Camps excavaren l’any 1965 i sembla que poblat fou abandonat durant l’època talaiòtica per després tornar-se a ocupar durant l’època islàmica de l’illa.

Les exavacions

La necròpolis de Son Real va començar a ser excavada als anys cinquanta del segle XX, quan el 1957, l’arqueòleg Lluís Amorós s’interessà pel jaciment i avisà l’equip que també s’encarregava de l’excavació de Pollentia per començar la tasca a Son Real.
Les campanyes es dugueren a terme entre els anys 1957 i 1959. També, les restes de s’Illot des Porros foren estudiades entre els anys 1959 i 1962.

Gràcies als descobriments que es feren, es va determinar la importància del jaciment dins la prehistòria de Mallorca i, per aquest motiu fou declarat Monument Històric Nacional el 1964.

Durant els anys noranta, els arqueòlegs es tornaren a interessar per aquest indret i es reprengueren les excavacions i els estudis.

Les conclusions que es tragueren, foren que aquest fossar es va començar a ocupar cap en una data compresa entre el segle VII i VI abans de Crist i es va mantenir actiu fins a la conquesta romana de l’illa.

Una altra dada a comentar és que s’hi trobaren més enterraments d’homes que de dones, en molts de casos, les restes mortals eren famílies, però també es trobaren inhumacions individuals. Una dada curiosa és que la mitjana d’edat dels difunts no superava els 34 anys.

Aquests difunts eren enterrats amb els seus aixovars o objectes personals que els havien acompanyat al llarg de la seva vida.

En molts casos es tractava de joies i armes fetes de bronze o de ferro, segons l’època a la qual pertanyien.

En total es documentaren unes 110 tombes, que allotjaren les restes d’unes 300 persones (tot i que és possible que n’enterrassin més de 400), ocupant una superfície de 800 metres quadrats.