Terra i aigua: S’Albufera d’Alcúdia

Avui us presentem un recorregut que s’allunya de les muntanyes per endinsar-nos en el territori de la marjal i els aiguamolls. El Parc Natural de S’Albufera d’Alcúdia. És un dels tresors naturals de Mallorca que, paradoxalment, és conegut i visitat més pels visitants estrangers que no pels ciutadans de Mallorca.

S’Albufera està protagonitzada per l’aigua que origina un conjunt botànic i zoològic divers i extremadament valuós per a qualsevol amant de la natura i el territori. Des de l’inici de la presència humana a l’illa ha estat font de recursos en forma d’aliment i matèries primeres i no poques penúries, en forma de malalties i pèssimes condicions pels seus habitants. Avui en dia, reduïda la seva extensió original a gairebé la meitat, les seves més de 1600 hectàrees d’extensió ofereixen un excepcional ecosistema. Es tracta d’una de les darreres zones humides de les Balears i la llar, ni que sigui durant les migracions anuals, de desenes d’espècies d’aucells de tota Europa.

L’itinerari és circular amb inici i final al Pont dels Anglesos. El terreny és pla en tota l’extensió. Els punts més alts seran les torres d’observació, talaies harmònicament integrades al paisatge. Hi ha indicacions en gran part del terreny (itinerari 3, marcat amb vermell). No és mala idea recollir un mapa informatiu a les oficines del parc, situades a veïnat de Can Bateman. Malgrat ser un territori d’aiguamolls, no hi ha punts de proveïment d’aigua potable. És altament recomanable portar binocles, prismàtics i càmera fotogràfica per captar les evolucions de la vida animal, especialment els aucells. Recordeu anar amb atenció, alerteu amb els menuts i majors, mesureu les vostres forces i, repetim, consulteu la previsió meteorològica. Recordeu que estareu dins un Parc Natural i heu de seguir les seves regulacions. No es recomana a l’estiu, ja que la presència de vida animal es redueix considerablement i es fa pesat l’itinerari amb la humitat extrema i les altes temperatures.

Pont dels Anglesos

Aquesta infraestructura construïda per l’empresa que va intentar dessecar l’albufera al segle XIX és el punt d’entrada al Parc. Uneix els municipis d’Alcúdia i Muro i cobreix el Gran Canal, abans que les aigües arribin a S’Oberta i a la mar. Al costat esquerre arranca una pista asfaltada que corre entre el Canal Gran a la dreta i el Canal del Sol a l’altre costat. Es tracta del conegut com a Camí de Sa Roca que ja ens permet apreciar les dimensions i peculiaritats d’aquest paisatge. A pocs centenars de metres, un tirany s’interna a la dreta permetent-nos anar més a la vora de l’aigua. En uns deu minuts arribarem a un punt en què el Pont de Santa Margalida creua el Canal del Sol per dirigir-nos cap al que queda de les antigues instal·lacions que allotjaven les màquines de vapor que incansablement drenaven l’aigua dels aiguamolls.

Can Bateman

El centre d’interpretació agafa el nom de l’enginyer anglès que va impulsar el projecte de dessecació de S’Albufera, John FredrericLatrobeBateman. Avui en dia en les seves instal·lacions i altres annexes podreu registrar-vos (és gratuït), rebre informació i visitar les sales d’exposicions a on podreu trobar un recull resumit de què ha significat, al llarg de l’història, S’Albufera.

Pel camí d’Enmig

A partir d’aquí hem de seguir les indicacions de l’itinerari 3 marcat en vermell als indicadors del Parc. Primer farem servir un petit pont de fusta que ens donarà accés a un caminal paral·lel al Canal Gran que desemboca en l’accés sud del Pont de Sa Roca. Aquest en permet apreciar en direcció a la mar les rescloses que protegeixen l’entorn de l’entrada excessiva d’aigua de la mar. A l’altre costat girem a l’esquerra i ens dirigim per un camí ben dret en el que apreciem a l’esquerra les aigües del Canal d’Enmig que ens acompanyen. De forma regular alguns canals procedent del Colombar Gran s’obren a la dreta per desaiguar en el Canal d’Enmig. La vegetació està dominada per les canyes encara que no és infreqüent trobar alguns ullastres i ginebrons. Ànecs i fotges són fàcils de veure i admirar, alhora que altres espècies d’aucells.

Una torre d’observació en permetrà veure la unió del Torrents de Sant Miquel i de Muro que són els principals punts d’aportació d’aigua dolça del Parc. Aquest punt es coneix amb el nom de Punta des Vent. Si girem el cap cal el nord, veurem d’esquerra a dreta, la Serra de Son Fe, el petit Puig de Sa Galera, la mastodòntica fàbrica d’Es Murterar i el Puig de Sant Martí abans d’estirar-nos cap als cims de la Victòria. Les aigües del Canal Loco semblen apuntar cap al Puig de Son Fe.

Pont de Ferro i Torrent de Sant Miquel

En reprendre el camí res n’advertirà que hem entrat en el municipi de Sa Pobla. El Canal d’Enmig perd el seu nom per adoptar el tradicional de Sa Siurana. Les terres de la dreta integren el que es coneix com a Es Patrimoni. Es tracta de la part que es va reservar el rei Jaume I en el repartiment. Sembla que ja es conrava arròs i, a més de la seva importància econòmica, era un excel·lent terreny de caça, reservada a reis i senyors. Situada en els terrenys adjacents a la Marjal poblera, era la més gran i abraçava els municipis de sa Pobla i Alcúdia.

En dues passes més arribarem a una barrera que hem de superar per l’esquerra i pegarem de morros amb la carretera que, girant a l’esquerra, fa servir el Pont de Ferro de Can Blau. Aquesta obra, també creada pels britànics en el seu intent de colonització, abraça la unió dels Torrents de Sant Miquel i Sa Siurana. Aneu alerta amb el trànsit de vehicles en aquests cent i pocs metres d’asfalts ronyós.

Pel camí dels Forcadets

Es tracta d’un tram recte de prop d’un kilòmetre que transcorre entre Sa Punta des Vent a l’esquerra i les terres de Can Cirer i Son Salat a la dreta. Una torre d’observació ens permet la vista sobre una llacuna que és un dels racons preferits per les fotges per alimentar-se i descansar. Sa Pobla i el seu conjunt de cases es destrien perfectament.

Pel camí dels Polls

Passem per damunt el Torrent de Muro i Es Canal del Sol per damunt de les rescloses que regulen el cabal. De nou ens enfrontem a un polsegós camí recte com una branca d’avellaner que transita entre els prats salins per llevant i la Canal dels Polls a Ponent. El topònim ens recorda un conjunt d’aquest arbre de la família de les salicínies típic de les voreres dels canals d’aigua i dels prats humits avui en dia desaparegut i que s’intenta recuperar amb la plantació d’exemplars joves. La salicòrnia és la reina dels prats salins i la flaire de sal és present a l’aire que respirarem.

A mig camí un petit mirador a l’esquerra ens permetrà, si tenim sort, admirar un conjunt de cavalls importats de la regió de la Camarga. Són animals perfectament adaptats a aquest entorn peculiar i contribueixen a millorar la qualitat i la diversitat biològica.

Al fons del camí ja veurem un conjunt d’edificacions agrícoles que ens anuncien que som a veïnat dels límits exteriors del parc. Un altre pont es permetrà superar la Canal de S’Amarador.

Camí Vell de la Font de Son Sant Joan

Toquem de nou asfalt per girar a l’esquerra. Un conjunt de modestes construccions que puntegen aquestes terres de conreu fèrtils i planes. Son Sant Joan ens queda a la dreta i Es Pla de S’Amarador a l’esquerra. A la següent bifurcació agafem de nou a l’esquerra per, després d’uns centenars de metres, endinsar-nos de nou en el parc pel Camí de S’Amarador. Una nova plataforma d’observació ens facilitarà la contemplació de S’Estany i les diferents espècies que en ella crien.

Camí d’en Molines i Camí de Ses Puntes

Girem cap a la dreta per seguir en paral·lel al Canal d’en Molines en direcció cap a Llevant. La pista és ben dreta i a la mà dreta tenim la zona coneguda com a Es Rotllos en el que s’aventura el Canal d’en Pujol que drena tota la zona. Un gir de noranta graus cap a Tramuntana ens col·loca al Camí de Ses Puntes, amb les cases del mateix nom, tristament abandonades, a pocs metres. El petit pont que deixem a la dreta ajuda a superar el Canal d’en Pep avui en dia fora d’ús. Ara ens queda una llarga tirada pel camí entretinguda amb les torres d’observació a l’esquerra des de les que, amb sort, podrem veure alguns exemplars de vaques. La vacada té la funció d’actuar com a element moderador del creixement de la massa vegetal i enriquir el conjunt biològic de la zona. L’ample sender passa pel costat d’una duna fossilitzada amb una petita garriga que la cobreix de pins, mates i argelagues. Es tracta del punt més alt de tot el parc amb poc més de quatre metres d’alçada. Per Llevant la murada de les noves edificacions turístiques ens atraca a la realitat del territori.

De mica en mica ens anirem aproximant al punt a on tancarem el circuit marcat pel Pont de Santa Margalida. Allà podrem desfer passes en direcció cap a la sortida o, si no ho hem fet a l’inici, visitar el centre d’interpretació de Can Bateman.

A la finalització recomanem visitar S’Oberta que és com es coneix la desembocadura del Canal Gran a la mar en què encara hi ha unes edificacions conegudes com a Moll dels Anglesos. La immensitat de la Badia d’Alcúdia i les arenes de les platges de Muro posaran un excel·lent final a la jornada.

Temps aproximat entre 4 i 4 hores i mitja

Referències

Mapes i Toponímia Mascaro-Pasarius

Diccionari Alcover-Moll

Mapa Alpina Serra de Tramuntana

S’Albufera; Memòria i Paisatge. Francesc Lillo i Miquel Frontera

S’Albuferad’Alcudia. Editorial Moll. Monografies de la Societat d’Historia Natural de les Balears

La dessecació de l’Albufera; un projecte fabulós i fracassat

El 1863 els enginyers anglesos Bateman i Hope crearen la Mallorca New Land Company per dessecar l’albufera i, una vegada transformada en terres de cultiu, treure profit econòmic de la seva explotació i venda. A final de segle XIX el projecte havia fracassat. Després d’haver aconseguit la transformació de just la meitat de l’extensió, les dificultats financeres donaren el cop de gràcia final al projecte. L’Albufera i la natura varen guanyar la partida a l’home i el seu enginy, encara que ambdós varen sortir de l’encontre amb nafres i ferides de per vida.

I no va ser per manca de coneixement, dedicació, inversió i feina. I ho sabem pel que descriu el cronista Pere Antoni Serra Corró, majordom de l’albufera i home de confiança dels propietaris britànics. Fins a 1.500 persones vingudes de tots els municipis de Mallorca, de les illes de Menorca i Eivissa sota la direcció de tècnics francesos i anglesos bastiren més de 40 quilòmetres de canals principals i centenars de síquies i canals de desguàs secundaris, un port, dos ponts de pedra, dos ponts metàl·lics i centenars d’altres petites construccions auxiliars. El cost es va calcular en més de tres milions de duros equivalents a 9.000 quintars de plata. El cronista calcula que haurien fet falta més de 450 carros per transportar tota la plata que es va invertir en les obres.

En una estimació, que no vol res més que proposar un ordre de magnitud, podríem dir que equivaldrien a uns 250 milions d’euros en l’actualitat. Si tenim en compte que alguns calculen que edificar i dotar un institut de secundària per a 350 alumnes pot costar al voltant dels 4 milions, amb el gastat a S’Albufera es podrien construir 62 instal·lacions d’aquest tipus. Pràcticament un per cada municipi de les Balears!