Una odissea santanyinera al voltant de Mallorca

Poques són les ocasions en què el mercat editorial sorprèn amb una obra excepcional, no només pel seu contingut sinó també per la vàlua de la pròpia edició i per la qualitat i quantitat dels col·laboradors que han contribuït a crear-la. Aquest és el cas de “9. Diari de l’expedició santanyinera al voltant de Mallorca, 1899” que fa uns anys va veure la llum de la mà d’El Gall Editor a cura de Sebastià A. Adrover Vicens.

Aquest volum parla de l’especial odissea que un grapat de santanyiners -nou, en concret- realitzaren a finals del segle XIX al voltant de la major de les Balears: una expedició que es convertí, gràcies als esforços i mèrits propis, en la primera volta a Mallorca realitzada íntegrament per mallorquins. Tot i això, la vàlua d’aquesta meravella bibliogràfica no rau únicament en la narració d’aquest periple al voltant de Mallorca, sinó que representa els anhels de la humanitat per assolir reptes únics que els serveixin alhora de crònica personal i comunitària per assolir una peculiar manera d’entendre la vida.

L’inici d’aquest projecte cal situar-lo en la descoberta  a l’arxiu de Can Clar d’es Llombards d’un conjunt de documents inèdits que feien referència a l’expedició marítima que varen dur a terme nou santanyiners al voltant de Mallorca, l’any 1899. Es tracta del dietari de l’expedició redactat per Miquel Clar que relata el viatge realitzat amb vaixell a vela al voltant de Mallorca amb la clara missió de compartir una experiència conjunta i alhora constatar la bellesa i espectacularitat dels indrets visitats.

En parlar d’aquesta espectacular obra no es pot deixar d’esmentar Sebastià A. Adrover Vicens “alma mater” del projecte, a més de descobridor d’aquests documents al casal de Can Clar. Adrover, erudit santanyiner, compta en el seu haver amb una voluminosa tasca investigadora posada de manifest en nombrosos articles i col·laboracions en revistes locals i autonòmiques; algunes d’aquestes investigacions ja vinculades al casal dels Clar, com és el cas de l’epistolari entre mossèn Alcover i mossèn Miquel Clar, entre d’altres.

Tot i la tasca de curador de Sebastià Adrover en la present edició, una de les característiques que sobta més d’aquest volum és el seu aspecte coral, tant en el seu aspecte expedicionari inicial com en l’elaboració de l’obra actual.             

Pel que fa als expedicionaris, foren nou els components de l’expedició, cada un d’ells amb una tasca ben definida ja des del projecte expedicionari, però sempre tenint ben present que l’èxit de l’aventura dependria totalment de la capacitat col·laboradora de cada un d’ells al llarg de tan peculiar viatge. Els nou expedicionaris foren: Miquel Clar -en qualitat de cronista-, Nicolau Clar com a comodor, Jaume Antich com a capità, Llorenç Bonet com a bosser, Marc Vidal com a reboster, Pere Bordoy com a organitzador de la comunicació exterior, Lluc Clar com a sastre, Jaume Antoni Clar com a cornador, Jaume Antoni Clar i Vidal com a cobrador i Gabriel Mora com a cuiner.

D’altra banda, per a l’edició d’aquesta obra Sebastià Adrover també va comptar amb un seguit de col·laboradors que donaren al llibre no només d’un valor afegit, tant per la seva vàlua com també per les seves aportacions magistrals que ajuden a comprendre la importància de l’expedició del 1899. Els col·laboradors són: mossèn Teodor Suau i Puig, que presenta el volum, Tomeu Arbona Figuerola, que proposa un receptari per a l’expedició, Bartomeu Sastre Grimalt, que fotografia el receptari, Sebastià Vidal Vicens, que realitza una tasca ingent de contextualització tant de l’obra com dels personatges que la protagonitzen, Jaume Ferrando  Barceló, que hi duu a terme un exhaustiu estudi tant del llaüt com de la terminologia marinera emprada, i  Llorenç Garrit, que il·lustra l’itinerari dels santanyiners. Sense deixar de banda, l’interessant i aclaridor pròleg realitzat per Margalida Maria Clar Lladó.

L’edició d’aquest dietari va encapçalada per un número, el nou, que assoleix una interessant rellevància quan podem constatar algunes curiositats d’aquesta edició. És el mateix Adrover qui destaca la importància d’aquest número que encapçala el títol de l’obra: d’una banda, nou són els expedicionaris segons el llibre de caixa;  d’altra banda, el mot nou també està íntimament lligat a l’efecte de novetat -de fet, aquesta expedició fou la primera documentada realitzada per mallorquins al voltant de Mallorca-; també cal destacar que l’aventura fou duita a terme el 1899, un número que si en sumam les xifres dona 27 que sumats donen també nou.

El nou és, per tant, una xifra interessant si tenim present que aquest volum figura en el número 27 -que sumat dona 9- de la col·lecció Ramon Llull de l’editorial El Gall. Sembla, doncs, que el nou és un número rellevant a l’hora d’assaborir aquest volum.

Un element a destacar de la crònica marítima felanitxera es localitza en la filosofia de vida que se’n desprèn: es tracta d’una expedició encaminada a aprendre a mirar, a gaudir del món que ens envolta sens témer la novetat i els riscos que ens puguin sorprendre al llarg de l’itinerari, ja que tot viatge sempre té un contingut d’aprenentatge i els expedicionaris santanyiners en volien treure el màxim de profit.

Com bé diu mossèn Teodor Suau a la seva presentació: es tracta “d’anar fent camí per tal de transformar el territori en paisatge, fer-lo nostre, assolir el moment en què viatge i persona tornen u”. Per tant, l’expedició del 1899 té el valor afegit de mostrar com és el gaudi de la quietud -no van amb presses, ni amb objectius definits que els impedeixin gaudir de l’experiència-, el gaudi de la contemplació d’un paisatge que ja formarà part de les seves vides convertit en un referent vital ineludible on “aprendre  a deixar per retrobar, a abandonar per descobrir” serà una de les majors descobertes per als participants de tan especial odissea.

L’encert de posar per escrit aquest viatge és, sens dubte, un dels majors encerts expedicionaris ja que, a través de les lletres escrites per mossèn Miquel Clar, es pot establir un pont entre passat i present que permet comprendre millor una iniciativa que no és més que el fruit de les inquietuds d’un grapat de mallorquins de finals del segle XIX que no es volen circumscriure únicament a l’espai que els ha tocat en sort i que s’esforcen per tirar endavant un projecte que els obrirà noves perspectives en un món totalment canviant com és el del canvi del segle XIX al XX.

El dietari posa de manifest unes inquietuds comunes als expedicionaris així com un testimoni d’amistat que es veu reforçat per la presència del sentit de l’humor al llarg de la narració dels dies viscuts en comunitat: aquest sentit de l’humor és el que posa a prova les possibles desavinences sorgides al llarg del periple que, sens dubte, restarien alegria al projecte. Es tracta d’un humor molt mediterrani i essencialment molt mallorquí, bastit a força del joc de paraules i subtileses més que no d’afirmacions rotundes i, sovint, grotesques.

Els manuscrits trobats a Can Clar ofereixen un testimoni de primera índole sobre els costums i requisits que calien a finals del segle XIX a l’hora d’organitzar un circuit expedicionari, testimoni que també fa present el llenguatge emprat -el català de l’època- net d’influències estrangeres i amb una riquesa lèxica inigualable que ben segur requerirà un tractament específic en un altre volum.

Els manuscrits trobats a Can Clar són el diari inacabat del viatge, el document on consten les signatures dels viatgers al llibre de signatures de les Coves d’Artà, que els aventurers visitaren, el compte del rebost de l’expedició i el llibre de caixa.

Una de les il·lusions que motivaren l’expedició de 1899 fou el poder comptar amb una descoberta del territori marítim mallorquí des d’una primeríssima línia sense limitacions de dates de finalització i amb el contacte amb la mar i la natura com a principals motors de navegació.

Tant és així que el recorregut per la costa mallorquina va esdevenir tot un procés de creixement personal, reforçat per una descoberta constant de la capacitat d’obertura mental de tots i cadascun dels membres de la tripulació vers cada nova realitat que els sortí al  pas al llarg de tot el viatge. Aquestes descobertes són presentades pel narrador, mossèn Miquel Clar, d’una manera directa, lluminosa, senzilla, en definitiva molt mediterrània i allunyada dels excessos romàntics de les narracions semblants duites a terme per estrangers i forasters a la realitat illenca.

El dietari posa un especial èmfasi en la descoberta tranquil.la d’aquesta realitat marinera: la navegació transcorre sense presses, la qual cosa permet als mariners poder gaudir del “tempo” marcat per la mar i del vertader sentit de l’expressió “art de perdre el temps”.

Resulta curiosa, vist amb els ulls d’avui en dia, la importància de l’imaginari cristià i catòlic al llarg de tota l’expedició: una religiositat senzilla i gens artificiosa que casava a la perfecció amb la mentalitat i el tarannà dels expedicionaris, demostrant al cap i a la fi la perfecta síntesi que existia a l’època entre religió i vida. En aquest sentit, no es pot obviar que el cronista és un membre de l’estament eclesiàstic que acaba marcant la seva petja en el decurs de tan inusual odissea.

Tot i que és molta la documentació amb què comptam d’aquesta expedició, hi ha algun enigma al voltant de la seva finalització que encara queda per aclarir. De fet, segons el diari de l’expedició, l’aventura s’inicià a bord del llaüt S. Miguel el matí de dia 26 de juliol de 1898 i s’allargà fins a dia 5 d’agost quan recalen al Port d’Andratx. A partir d’aquesta data tan sols en resten conjectures sobre què va passar fins a la fi de l’expedició: sembla que el fet que el darrer terç de l’expedició fos conegut pels expedicionaris provocàs que no es realitzàs cap altra aturada fins arribar a la destinació final: Santanyí.

Aquest final abrupte dota la narració d’un encant especial al projecte, oferint al final del diari un caràcter obert i imaginatiu que no fa més que ressaltar la importància del viatge en si mateixa sense importar quin és el destí final, un sentiment molt tractat al llarg de la cultura clàssica com a símbol d’iniciació i camí de descoberta.

L’edició de “9 Diari de l’expedició santanyinera al voltant de Mallorca, 1899” és, sens dubte, una fita editorial imprescindible d’enguany no només per la vàlua i testimoni de la primera expedició documentada realitzada per mallorquins al voltant de l’illa, sinó també per la cura i dedicació de Sebastià Adrover a l’hora de bastir d’un volum que excel·leix en tots els aspectes i que permet una visió multisensorial, gràcies a les il·lustracions de Llorenç Garrit, les receptes de Tomeu Arbona i les fotografies de Bartomeu Sastre, del que representà una fita tan rellevant com l’odissea santanyinera.

Aquest volum és, per tant, fita obligada per als amants de la lletra escrita i es va convertir en un dels èxits bibliogràfics de la temporada tant per la vàlua en continguts com per l’exquisidesa d’un volum que ha convertit l’edició d’un llibre en tota una obra d’art. Enhorabona a tots els que el varen fer possible!