Herbes: alquímia illenca
L’elaboració del licor a partir de la maceració d’herbes aromàtiques en anís o cassalla és una de les tradicions que encara es manté més arrelada a la nostra comunitat quan arriben els mesos de maig i juny; tot i que l’elaboració d’aquest tradicional digestiu varia depenent de cada llar on es realitzin, sí que és veritat que hi ha un seguit d’herbeis que són imprescindibles a l’hora de dur a terme aquest procés gairebé alquímic: aquestes herbes són herba lluïsa, tarongí, fonoll, herbasana, romaní, camamil.la i ginebró; a aquestes herbes “essencials” s’hi poden afegir fulles i flors de taronger i clovella de llimona, algun granet de cafè, anous verdes, fulles de vauma rosa i si es volen amb un sabor més fort -les anomenades herbes de carboner- també s’hi pot incorporar una branqueta de pi i una mica de mata. Cal tenir present -sobretot per als que s’inicien en la seva elaboració- que la mesura en les proporcions de les herbes és bàsica a l’hora d’obtenir un licor de qualitat; per tant, els novells en aquesta tasca hauran d’anar fent algunes provatures abans d’assolir la perfecció sempre tenint ben present que hi ha tantes receptes d’herbes com cases que n’elaboren.
Una de les peculiaritats d’aquest beuratge balear resideix en la manca d’una recepta exacta tant pel que fa referència a les herbes com pel que fa al licors on es maceren; tot i això, depenent dels percentatges d’anís o de cassalla les herbes seran dolces -amb predomini de l’anís-, seques -amb una major part de cassalla- o mesclades.
La tradició mana que s’elabori aquesta beguda durant els mesos de maig i juny que és quan les espècies que li donen nom es troben en el seu punt àlgid: essent la data del dia de Sant Joan -24 de juny- la data màxima per a la seva elaboració.
En maceració
Cal tenir present que aquestes herbes hauran de romandre macerant-se almenys un període de tres mesos, preferiblement romanent en un espai on no els toqui la llum del sol i remenant-les de tant en tant perquè les distintes essències de les herbes es vagin mesclant. Per altra banda, no és convenient que aquets licor romangui més d’un any en la botella ja que a partir d’aquesta data ja van perdent sabor, podent arribar a amargar.
Pel que fa al color, aquest haurà de ser entre marró i daurat en el cas de les herbes casolanes; un cromatisme que diferencia aquest tipus d’herbes de les realitzades a nivell comercial ja que aquest són d’un color manifestament verd.
Des de Grècia i Roma
L’origen de les herbes cal cercar-lo en la civilització greco-romana i la seva afició per les begudes alcohòliques elaborades a base de vi i herbes aromàtiques; ara bé, les herbes talment com les coneixem a dia d’avui varen néixer a finals del segle XVI com un preparat dels apotecaris mallorquins que en temps de llei seca aprofitaren per crear aquest beuratge camuflat de fals medicament.
Des de llavors, l’elaboració d’herbes ha anant guanyant adeptes i a hores d’ara és un dels licors tradicionals que es manté més vigent tant pel que fa a la seva elaboració com quan es tracta del seu consum; esdevenint el colofó imprescindible per a qualsevol àpat que es vulgui anomenar cent per cent illenc, gràcies al seu caràcter digestiu.