Guillem Llorens (Rudymentari): “Entenem la música com una eina de formació social”

Guillem Llorens és la veu i lletrista de Rudymentari, un grup de música combatiu amb arrels menorquines. Arrelat al camp i profundament vinculat a la terra i a la cultura popular de Menorca, construeix el seu univers creatiu des d’una identitat clara i conscient. Les seves arrels pageses no només formen part del seu relat vital, sinó que travessen les lletres i el discurs del projecte, on l’estima pel territori, la defensa de la comunitat i la crítica a les conseqüències del capitalisme són eixos centrals.

Després d’un any de pausa i d’un temps de silenci discogràfic, Rudymentari torna amb Mala herba sempre creix, un disc que és tota una declaració d’intencions. El títol no és casual: parla de persistència, de resistència i de la capacitat de ressorgir malgrat les dificultats. Com explica Guillem Llorens a l’entrevista, el projecte s’identifica amb aquestes “males herbes” que, encara que intentin arrabassar-les, sempre tornen a brotar.

Pregunta.- Per qui encara no us conegui, que és Rudymentari?

Resposta.- Sempre dic que el mateix nom ja dona bastantes pistes. Rudymentari intenta definir, des del principi, les pretensions del projecte. No és una proposta amb voluntat d’artifici ni amb grans escenografies conceptuals. És un projecte humil, que neix amb la voluntat de ser coherent amb les seves arrels i amb la seva manera d’entendre el món.

Per a nosaltres, ser rudimentaris no té res de pejoratiu. Té a veure amb mantenir molt presents les nostres arrels, la nostra cultura i la consciència d’on venim. Mitja banda és de Menorca i mitja de Barcelona, però en el meu cas, com a veu principal i com a persona que impulsa el projecte, totes les meves arrels són del camp menorquí. Fins on arriben els meus coneixements familiars, tot està vinculat a la terra.

Aquesta essència és la que hem volgut transmetre des del primer moment. L’estima a la terra, la manera d’entendre la vida des del camp, des de la comunitat i des de la cultura pròpia. Rudymentari és això, un projecte que intenta no perdre aquesta mirada i que construeix el seu discurs a partir d’aquesta identitat molt clara.

P.- Enteneu la música com una eina política i cultural. Com definiu la relació entre art i activisme?

R.- Som conscients que hi pot haver qui no hi estigui d’acord, però nosaltres entenem la música com una eina de formació social i no només com un entreteniment. Evidentment, la música també pot ser evasió, però en el nostre cas sempre hi ha la voluntat que serveixi per despertar alguna cosa.

M’agrada pensar que pot generar petits canvis o, com a mínim, reflexions. No es tracta tant de polititzar per polititzar, sinó de reivindicar. Crec que la paraula reivindicació defineix molt millor les nostres intencions. A cada lletra intentam que hi hagi un missatge, una mirada crítica o una invitació a qüestionar allò que sovint donam per fet.

Per a nosaltres, la música no és només el so. El so és important, evidentment, perquè venim d’una tradició musical molt concreta, però la música és el so més el missatge. Si elimines el missatge, queda només una part. Nosaltres necessitam que les dues dimensions vagin juntes perquè és així com entenem el projecte.

P.- Com descriuríeu el vostre estil musical?

R.- El nostre estil beu molt clarament de la música jamaicana. És la nostra gran referència i el lloc des d’on ens sentim còmodes. Ens movem dins diferents subgèneres, sobretot el roots reggae, que és potser on més ens identificam, però també ens apropam a l’ska i a ritmes més ballables.

Ens agrada combinar ritmes més feixucs i emocionals amb altres de més festius i desenfadats. Aquesta mescla forma part de la nostra identitat sonora. No volem quedar-nos en un únic registre perquè entenem que la vida tampoc no és un únic registre emocional.

Encara que una cançó sigui més alegre o més festiva, sempre intentam que el missatge hi sigui present. I quan el ritme és més profund o més pesat, aprofitam aquesta intensitat per reforçar encara més el contingut de la lletra. Aquesta combinació és el que, d’alguna manera, defineix Rudymentari.

P.- Què significa per a vosaltres el retorn amb “Mala herba sempre creix”?

R.- Venim d’un any de pausa que era necessari. Els projectes com el nostre sovint han de conviure amb ritmes de vida complicats i amb dificultats econòmiques. Treure música amb la qualitat i la cura que voldries no sempre és fàcil.

Quan vam decidir tornar, volíem aportar aire fresc al projecte. Teníem clar que no era només tornar per tornar, sinó fer-ho amb una idea forta al darrere. El títol és una declaració molt clara. “Mala herba sempre creix” fa referència a aquesta idea de persistència, de resistència.

És un missatge col·lectiu, però també personal. D’alguna manera, ens identificam amb aquestes males herbes que sempre tornen a brotar encara que intentin arrabassar-les. Són llavors difícils de domesticar i d’eliminar. Aquesta metàfora ens representava molt bé en aquest moment de retorn.

P.- “Ho tornarem a fer” és el nucli conceptual del disc. Quin missatge transmet?

R.- Aquesta cançó reforça encara més el significat del títol. És gairebé una resposta a qui et pot donar per acabat, per superat o per desfasat. Nosaltres no ens sentim així.

El missatge és molt clar, és un cant a l’esperança i a la perseverança. És dir que, malgrat les dificultats, som capaços de ressorgir i tornar-ho a fer. No és una actitud d’orgull buit, sinó de convicció interna. És reafirmar que continuam aquí i que continuam creient en el que feim.

P.- Cançons com “Ca la Rata” o “Mr. Money” tenen una crítica social molt directa. Quin impacte voleu generar?

R.- “Mr. Money” neix d’una reflexió sobre la relació que tenim amb els diners. Ho vaig voler escriure com una metàfora d’un amor tòxic, perquè al final els diners sempre condicionen les nostres decisions i les nostres ambicions. Vivim dins un sistema on és impossible desvincular-te’n completament, perquè necessitam menjar i viure. Però això no vol dir que no en puguem fer una lectura crítica.

En canvi, “Ca la Rata” surt d’una ràbia molt personal que crec que és compartida per molta gent de les Illes i també d’altres territoris que pateixen la turistificació. És una ràbia davant la transformació del paisatge, davant la pèrdua de maneres de viure i davant la impossibilitat, en alguns casos, de continuar vivint a la teva pròpia terra. És probablement una de les lletres més explícites del disc i la intenció és precisament aquesta, posar paraules a una sensació compartida.

P.- També hi ha cançons que celebren l’amistat i les arrels. Com trobau l’equilibri entre crítica i celebració?

R.- Crec que forma part de l’ADN de Rudymentari passar per aquestes dues cares. Encara que una cançó sigui festiva, intent com a lletrista que hi hagi un missatge que acompanyi aquella energia. A vegades, amb ritmes més alegres, pots transmetre reivindicacions que amb ritmes més pesats costen més de fer arribar.

També cercam un equilibri rítmic dins el disc perquè l’oient pugui viure diferents moments. Tant si escoltes el disc a casa com si el vius en directe, la idea és que puguis passar per diverses etapes emocionals i musicals. Aquesta varietat dona riquesa i ajuda que el projecte sigui més complet.

P.- Com ha evolucionat Rudymentari des dels inicis fins avui?

R.- Des del principi ja teníem molt clara la intenció. La primera cançó que vam publicar era gairebé una carta de presentació. Explicava d’on venia, com em sentia i quines eren les meves arrels. No hi havia una gran introducció prèvia, però el missatge ja era molt directe.

El discurs s’ha mantingut bastant coherent. L’estima a la terra, les arrels pageses i la crítica a les conseqüències del capitalisme sobre el territori i les nostres vides han estat presents des del primer moment.

Musicalment sí que hem experimentat més. Del primer al segon disc vam provar sons diferents, fins i tot més moderns, sempre amb la mirada posada en Jamaica. En aquest tercer disc hem volgut tornar a les referències que ens van enamorar, sobretot el roots, amb sons més analògics i una recerca d’una identitat sonora pròpia. Hem treballat molt amb el nostre tècnic de so per trobar un so que ens identifiqui i que es diferenciï de les tendències més electròniques actuals.

P.- Hi ha algun concert que considereu especialment clau?

R.- Si parlam en termes de projecció, tocar a Rototom va ser important perquè és un festival amb ressò internacional. Però, més enllà d’això, els concerts que més ens han marcat han estat altres.

Record especialment una actuació en un espai molt més petit i autogestionat on es va generar una energia molt especial. Va ser un moment en què vam fer un clic intern. Allà vam tenir clar que el nostre camí passava primer pel territori, per Menorca, per Mallorca i per les Illes. La resta podia arribar o no, però el fonament havia de ser aquest.

P.- Què poden esperar els vostres seguidors a partir d’ara?

R.- Poden esperar un Rudymentari amb energies renovades. Compaginar el projecte amb les vides personals no sempre és fàcil, i això ens ha obligat a aturar-nos en algun moment. Però ara tornam amb més força i amb ganes de fer música i de pujar als escenaris.

La voluntat és donar vida a espais que potser no en tenen o que nosaltres volem reforçar. Continuar fent música, continuar omplint escenaris i continuar donant veu a allò que consideram important.

P.- Quin és el vostre somni com a banda?

R.- No som un grup que persegueixi l’èxit en el sentit clàssic. Creim que aquesta obsessió per les fites i els números forma part del que contamina la indústria musical. La paraula èxit és molt relativa i pot acabar condicionant massa.

Després d’haver complert il·lusions com tocar a Rototom, m’agradaria poder dur el menorquí, el català i el nostre discurs més enllà del nostre territori pròxim. Per exemple, tocar al País Basc o a territoris del nord, per vincles personals i amistats que hi tenc.

Més que una ambició d’èxit, és una ambició de difusió cultural. Portar la nostra llengua, la nostra manera d’entendre la música i el nostre missatge a altres llocs. Aquesta seria, segurament, la nostra fita més coherent amb el que som.