Investigadors de la UIB analitzen fotografies de 5.700 eres per conèixer la direcció de l’embat
La revista científica Remote Sensing ha publicat un treball dels investigadors Gabriel Alomar Garau i Miquel Grimalt Gelabert, del grup de recerca de Climatologia, Hidrologia, Riscs Naturals i Territori de la Universitat de les Illes Balears, en el qual han assajat un mètode innovador per recrear i modelitzar la direcció del vent a Mallorca; en concret, la direcció de la brisa marina estival o embat, en la terminologia popular mallorquina.
El mètode fa servir tècniques de fotointerpretació per localitzar i cartografiar les eres on batien i ventaven els cereals i els llegums. Aquestes activitats agràries deixen una marca gràfica en forma de la pols que es desprèn quan es venta el que s’ha batut. La pols es distribueix envoltant l’era en funció de la direcció del vent predominant a aquells llocs durant les setmanes en què durava la batuda (tradicionalment, des de Sant Pere, 29 de juny, fins a Sant Jaume, 25 de juliol).
Informació climàtica a partir de la fotografia aèria
Entre març de 1956 i setembre de 1957, el servei cartogràfic de l’exèrcit del Estats Units, amb la col·laboració de la United States Army Air Force, dissenyà i realitzà un vol fotogramètric del territori espanyol, conegut amb el nom de «sèrie B» o «vol americà».
El dia de Sant Jaume de l’any 1956, es va fer el vol damunt Mallorca, justament coincidint amb el final del temps de batre. Fou un estiu en què predominaren situacions atmosfèriques propícies a l’embat i que plogué poc, per la qual cosa la pols generada a les eres havia deixat l’empremta gràfica que indicava quina havia estat la direcció del vent mentre havien batut i ventat els cereals.
Aquesta informació es pot interpretar en clau eòlica i, per extensió, en clau climàtica. El registre gràfic d’aquesta empremta en les fotografies aèries permet tractar informàticament les eres com a objectes espacials que contenen una informació climàtica de tipus proxy, és a dir, una informació indirecta i no instrumental de la direcció del vent a cada localització.
Els autors han cartografiat 5.690 eres, 446 de les quals han servit per reconstruir l’organització espacial dels embats de Mallorca, i dibuixar les línies que segueix aquest vent d’estiu diari en el seu camí des del litoral cap a les àrees interiors, on els embats costaners convergeixen típicament, a vegades provocant tempestes.
Els mapes obtinguts es poden confrontar amb els models teoricoexperimentals de les brises marines. El primer model d’aquests pertany al treball dels meteoròlegs Josep Maria Jansà i Eduard Jaume, que l’any 1946 cartografiaren el comportament espacial dels embats a partir de les informacions orals reportades per pagesos i pescadors locals.
Alomar i Grimalt subratllen la utilitat de la informació documental, oral i ara fotogràfica per reconstruir escenaris climàtics del passat i comparar-los amb la situació present. En el cas estudiat, l’examen de les eres amb finalitats climatològiques obre una nova línia de treball en climatologia històrica i climatologia indirecta, ja que permet aclarir les regionalitats del vent quan no és possible determinar-les mitjançant dades anemomètriques d’estacions molt poc distribuïdes territorialment. Al treball, Alomar i Grimalt estableixen les regles metodològiques d’interpretació de les eres en clau eòlica, i la seva anàlisi com a proxy etnogràfic. Aquestes regles resulten vàlides per a totes aquelles regions del món –particularment, de la regió mediterrània– on es poden trobar antigues eres circulars i de les quals es disposa de fotografies aèries que cronològicament coincideixen amb la presència de pràctiques agràries de base cerealística.