Ara llegint
Josep Morell, pregoner de la Setmana Santa 2022 a l’església de Sóller

Josep Morell, pregoner de la Setmana Santa 2022 a l’església de Sóller

Introducció a càrrec d’Eugeni Rodríguez, rector de la Parròquia de Sant Bartomeu de Sóller.

Enguany a la Comunitat de Cristians de la Vall de Sóller (Unitat de Pastoral de les parròquies de Fornalutx, L’Horta, Port de Sóller i Sóller) hem estrenat un acte nou: el Pregó de Setmana Santa.

La tradició ens conte que el primer Pregó de Setmana Santa que tenim documentat fou el 1959 i fou dit per Guillem Colom i Ferrà, poeta. Molt abans que es fessin els pregons de fires.

La idea del pregoner és fer un recorregut per la Setmana Santa d’antany. El pregoner ens conta anècdotes de la tradició dels dies més sagrats pels cristians. Fets i celebracions que un temps és feien d’una manera i que avui en dia han canviat per modernitzar-se. És molt bell el recorregut que fa pels distints records i el que varen realitzar a favor del poble i de la vida parroquial els nostres avantpassats. I és molt curiós com el pregoner acaba amb una poesia relativa al Dijous Sant i que va ésser escrita dia 20 de març de 1880 per Joan Marquès Arbona, Fill Il.lustre de Sóller i fundador del setmanari.

El pregoner el Sr. Josep Antoni Morell i González, és mestre jubilat,ha estat més de 40 anys docent i és una persona molt reconeguda i apreciada pels seus ex-alumnes. És també un gran investigador de la vida i de la història local de la Vall de Sóller i forma part del Grup de recerca i estudis sollerics (GRES).

És també el director de l’Arxiu Interparroquial de la Comunitat de Cristians de la Vall de Sóller creat recentment i beneït pel Bisbe de Mallorca Mons. Sebastià Taltavull el 23 d’octubre de 2021.

Eugeni Rodríguez Rector de la Parròquia de Sóller. (Foto: Saveu.cat)

Pregó de Setmana Santa per Josep Morell González

Demà és el Diumenge de Rams. Jesús, amb els seus deixebles, va entrar a Jerusalem. Va ser una entrada triomfal, anava muntat sobre una somera i el reberen amb palmes, branques de llorer i d’olivera i així li donaven la benvinguda.

Un temps, els rams, a la nostra ciutat, es beneïen a l’altar major de la Parròquia. Les Germanes de la Caritat treballaven les palmes, les dels nins duien un nu i les de les nines estaven ben enramades. El mateix rector entregava un brot d’olivera als que no duien la seva palma. La processó sortia per la Plaça, pujava pel Born i baixava pel carrer del Vent.

Des de l’any 1959, amb motiu del Congrés Eucarístic, el Dia dels Rams pujaven a l’església del Convent. Allà, el molt estimat germà Rafel Orell tenia preparades al claustre branques d’olivera. Molta gent duia les seves palmes, algunes de les quals molt ben treballades, altres anaven a cercar una branca del claustre. En aquella església es realitzava la benedicció i després tots baixàvem cap a la nostra Parròquia de Sant Bartomeu on tenia lloc l’ofici del Dia dels Rams. Un altre temps podíem veure tot l’any aquelles fulles de palmera tendra elaborades artesanalment penjades als balcons de les cases.

Aquelles palmes als nostres balcons sempre m’han recordat la mutabilitat del caràcter de les persones. Era la darrera setmana de la vida de Jesucrist. Poc temps després, la multitud de Jerusalem cridava que el crucifiquessin. On eren tots els que alçaven les palmes quan Jesús entrà a Jerusalem?

El mateix Dia dels Rams, a les tres del capvespre a Sant Bartomeu, es feien els Dotze Sermons. Cada any s’encarregaven a un predicador diferent. Sortia un home, vestit de Bon Jesús que portava la Creu, sortien també els cirials, els capellans i el predicador. A cada estació la comitiva donava una volta sencera a l’església. Jesús portava cadenes i escenificava les tres caigudes sempre davant l’altar major. A la quarta estació, sortia del Roser la Mare de Déu dels Dolors per acompanyar el seu Fill. A la cinquena estació, un home que representava el Cirineu, vestit de caperutxa, passava a ajudar Jesús. L’església estava plena de gom a gom.

Josep Morell González és un gran estudiós de la cultura eclesiàstica sollerica. (Foto: Jaume Casasnovas)

És el principi de la Setmana Santa. Set dies després ve el dia de Pasqua.

Per cert sabíeu que amb les branques d’olivera beneïdes que quedaven al Convent el germà Rafel feia un foc i obtenia la cendra que ens imposaven el Dimecres de Cendra cada any amb la frase: Converteix-te i creu en l’evangeli.

Aquest dia, a la missa, es llegeix la Passió de nostre Senyor Jesucrist, altre temps tres capellans eren els encarregats de cantar la Passió: «L’hem rebut triomfalment i el crucificam poc després».

És de justícia que recordem a l’amo en Joan Coca, que vivia a la casa de Can Tamany al carrer amb el mateix nom, molt proper a la rectoria, ja que el mateix dia del Rams, un cop acabades les celebracions, començava a muntar la Casa Santa. Ho feia amb l’ajuda d’uns fusters i era un treball molt laboriós.

El dilluns de la Setmana Santa, darrerament, se sol celebrar el Via Crucis a Biniaraix, és una celebració austera que substitueix els Dotze Sermons que abans feien a la Parròquia. En aquells Dotze Sermons quedava ben patent la traïció de Judes Iscariot. Avui ens agrada pensar que Judes estava predestinat per a trair Jesús i que el seu penediment posterior ens mostra una persona no gaire diferent de nosaltres. Creiem que Jesucrist el perdonà i que gaudeix del Cel amb els altres Apòstols.

El Dijous Sant tenia lloc la celebració del Sant Sopar a les cinc del capvespre. Es feia el lavatori de peus a dotze homes residents a l’Hospital, després es va passar a fer el lavatori a dotze nins i darrerament surten homes i dones. La processó dels dijous anomenada de La Sang és quan es torna al crucificat, que ha presidit les celebracions tota la Quaresma, a la seva església de l’Hospital.

A les onze del vespre tenia lloc l’hora Santa organitzada per la Secció d’Adoració Nocturna.

Aquest dia el rector i el batle dinaven a l’Hospital i convidaven a dinar els residents de la casa.

El Divendres Sant a les vuit de l’horabaixa tenia lloc el sermó del Davallament. Un bon predicador al costat de Jesús crucificat arribava al cor dels fidels. Es pot dir que era un parlament que imposava. Després dos capellans eren els responsables de baixar el Bon Jesús. A la processó de l’enterrament portam el Sant Crist de braços articulats que tot l’any presideix la capella de les Ànimes. Abans els encarregats d’enterrar el Bon Jesús al sepulcre, que va regalar la família Estades de Can Prohom, eren dos capellans. A l’enterrament no s’escatimava l’encens. Us heu fixat que aquest sepulcre que encara feim servir porta l’escut dels Estades? Era costum que al costat del sepulcre, un cop enterrat Jesús, dos centurions vetlassin la tomba. També al seu devora hi quedava la imatge de la Dolorosa.

Un altre temps el matí del Dissabte de Glòria tenia lloc la Resurrecció de Jesucrist. Fixau-vos que ressuscitava més prest que ara, ja que la Vigília Pasqual té lloc el vespre del mateix dissabte.

Les vestes de les confraries de Setmana Santa.

Al mateix matí els vicaris partien cada un als carrers que tenien assignats per beneir les cases amb aigua i sal. Aquest antic costum a Sóller sempre s’ha anomenat el Picalsal a diferència del nom de Salpàs que donen a altres poblacions. Les benediccions de fora vila tenien lloc altres dies.

El Diumenge de Pasqua a les set del matí tenia lloc la processó de l’Encontre. La Mare de Déu de Pasqua sortia del Convent de les germanes de la Caritat, que l’havien vestida, i es trobava amb el Bon Jesús Ressuscitat que havia sortit de la Parròquia. Es trobaven i encara es troben davant Can Bordils. En aquell moment els cotes de Sant Bartomeu cantaven el nostre Regina Coeli, amb la música sollerica, Mn. Miquel Rosselló conegut com el capellà Nussa dirigia el cor. L’acompanyament de la banda de música encara donava més solemnitat a l’acte. Molta gent emocionada plorava en aquell moment.

Hem de dir que la l’antiga Mare de Déu de Pasqua era propietat de Can Trinco al Carrer Nou. És una imatge de les conegudes com de cap i pota, és a dir, només tenen tallades les parts més visibles com el cap i, com era una imatge de vestir, un cop vestida no es podia veure l’estructura que donava forma al cos. El Bon Jesús era una talla, de finals del segle XVIII, obra de l’escultor Pere Joan Grimalt. Aquest escultor és també l’autor dels arquibancs de la nostra capella de la Puríssima, dels arquibancs que es troben a l’altar major de l’església del Convent i del Sant Crist de la capella del nostre cementeri.

Dia 19 de març de 1944 el rector Mn. Rafel Sitjar Picornell va beneir dues noves imatges de Pasqua. Un Bon Jesús Ressuscitat d’Olot, del qual foren padrins els joves Josep Lluís RullanCasasnovas i Margalida Mascaró Fullana, i una Mare de Déu de Pasqua de la Casa Reixac-Campanyà de Barcelona, de la qual foren padrins Joan Rullan Colom i la Serventa de Déu Francisca Alcover Morell. Aquesta imatge de la Mare de Déu és la que encara surt el dia de Pasqua i roman al costat del Ressuscitat tot el temps Pasqual. La compraren amb dos caps de manera que a la processó del Divendres Sant es converteix en la Mare de Déu dels Dolors i a l’Encontre una altra talla d’un cap amb una expressió més alegre rep el Bon Jesús. Es tracta també d’una imatge de cap i pota, per ésser vestida.

El decenni de 1990 l’escolà d’aquell moment, Ramon Ripoll Vanrell, va muntar una espècie de quiròfan a la sagristia de la capella del Roser i va restaurar l’antiga imatge del Bon Jesús Ressuscitat de Pere Joan Grimalt. Des d’aquell moment torna a sortir l’antiga talla de l’escultor Grimalt amb la Mare de Déu de Reixac-Campanyà. Actualment, l’antiga Mare de Déu de Pasqua de Can Trinco es troba al museu del Casal de Cultura del carrer de Sa Mar i el Bon Jesús Ressuscitat d’Olot es traslladà a la Parròquia de Sant Ramon de Penyafort del Port de Sóller.

Un personatge que era molt conegut a la nostra vall per la seva dedicació a l’església, i en especial a la Setmana Santa, era Bartomeu Trias Bisbal, Trias de Can Raia i Bisbal de Can Alfonso.

L’amo en Bartomeu Raia era l’obrer major de la capella de Sant Antoni, però també era el cap dels centurions de les celebracions de la Setmana Santa. En Miquel Arbona Oliver, a les seves converses solleriques, el descriu així:

«… amb aquella alabarda enflocada, el casc amb alta cimera vermella, la cuirassa decorada amb un dibuix vistós retallat en llautó brillant, no feia ningú tan ben feta com ell la reverència davant el monument del dijous, ni davant l’urna funerària del divendres i dissabte fins al toc de Glòria»

L’espectacle que més agradava als infants era veure com corrien desesperadament els centurions quan, el dissabte, tocava «Glòria» amb motiu de la Resurrecció del Bon Jesús.

El dia de Pasqua els centurions acompanyaven al Ressuscitat amb les alabardes enflocades amb colors negres i llampants. S’anomenava l’esclafit el moment en què Jesús es trobava amb sa Mare i es cantava el Regina Coeli solleric. Es veien les cares alegres davant la bona nova i alguns ploraven.

Tornam a l’amo en Bartomeu Raia, fixau-vos si vivia el seu personatge que tots els seus nebots sempre s’hi referien com el conco en Centurió, qui deixà dit que a la seva mort l’hi enterressin vestit.

Recordam l’any 1998, en què va tenir lloc la XIII trobada de confraries de Setmana Santa a Sóller, com un any que les processons havien arribat a un esplendor inigualable. En aquell moment la confraria de Sant Josep Obrer tenia 42 penitents; la de Jesús Natzarè de Medinacel.li constava d’un centenar de confrares; la de Santiago, en tenia 55; la de la Mare de Déu de l’Esperança eren 30 caperutxes; la del Cor de Jesús en tenia un centenar; el Calvari eren una trentena; la confraria de la Mare de Déu dels Dolors tenia un acompanyament de 20; la de la Pietat, la formaven un centenar de confrares; la de La Sang eren una cinquantena. Per cert hi ha gent que encara no ha reparat que a la talla de La Sang l’acompanyen sis atxes que representen les possessions de Can Sanat, Can Joy, Cas Curial, Can Xim Reia, Bàlitx i Can Coixí. L’any 1999 Juan Antonio Darder Colom va fundar la confraria del Sant Sudari que també surt actualment.

L’any 1999 Juan Antonio Darder Colom va fundar la confraria del Sant Sudari que també surt actualment.

Per acabar el pregó, ja que a vegades comentam que altre temps les coses eren millor que ara: que si les processons eren més serioses, que la gent era més devota, us llegiré una poesia relativa al Dijous Sant que va ésser escrita dia 20 de març de 1880 per Joan Marquès Arbona, Fill Il.lustre de Sóller i fundador del setmanari, la qual trobareu transcrita literalment:

Ja arriben ses negres i tristes banderes,

llanternes de tela, disforjos fanals,

els fúnebres passos, figures piadoses,

portades per vestes de llarg rossegai.

Ja ve darrera elles de nins un exèrcit

que juguen i criden sens ordre posats;

vestits amb gran lujo, com a mostres riques

que proven d’ets pares la gran vanidad

I això és processó?

Llevat ses vexitles de fosques figures

això és una escola que avui du a fer vega

es seu profesó.

Ja passen confuses ses mil caperutxes

morades i blaves, petites i grans

que duen sandàlies, atributs, martiris,

mocadors de nipis, rosaris i guants.

I riuen, i criden, moguent ses fadrines;

confits los regalen de metla i pintats ;

s’aturen amb elles, i ets ciris que duen

per jugà serveixen en les seves mans.

I això és processó?

Llevat sa figura de la Santa Verge

que mostra doló,

això és una mescla d’objectes, posada

a una exposició.

I arriben cornetes, i centurions venen

que ostenten ets símbols des poder romà,

i altres caperutxes que duen banderes,

i llances molt llargues, i rossegais llargs.

Els uns mostren cascos amb àguiles altes,

manoples, coraces i petons brillants:

ets altres ostenten percintes de plata,

vellutades vestes, tot per vanitat.

I això és processó?

Llevat sa figura solemne i piadosa

del Sant Redentó,

això és una mescla de fressa i d’estofa,

bulla i confusió.

Un temps hei anaven persones d’arraigo;

ets mossons, ets frares, ets veis menestrals,

amb penons de grana, i un pas o figura

de la passió santa del Redentor Sant.

Aquells senyors nobles, aquells homos graves,

aquells pares mestres, aquells presentats

amb ciri i amb atxes, que en gran compostura

i amb orde del més sèrio passaven resant.

Aquella reunióde gent respectable, anant a pareies

amb gran devoció, guardant gran silenci, bé dir-se podia

que era processó.

AUTOR DEL PREGÓ: JOSEP MORELL GONZÁLEZ

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt