La UIB analitza el camí que fan les tonyines que acaben dins les llaunes

Què en sabem de la tonyina que compareix dins una llauna que obrim a ca nostra? És una única tonyina o són vàries? D’on provenen? Quin camí han recorregut abans d’arribar a la llauna? La indústria conservera de la tonyina es troba actualment totalment globalitzada i la informació que ens arriba als consumidors no està regulada.

L’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO, CSIC) i la Universitat de les Illes Balears (UIB), en col·laboració amb l’African Marine Expertise de la Costa d’Ivori i l’associació científica Alimentta, han publicat un informe sobre les implicacions econòmiques, socials i mediambientals que tenen les conserves de tonyina. Aquesta iniciativa s’emmarca en el projecte Planet Tuna, que han finançat l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat de la UIB i la Direcció General de Cooperació del Govern de les Illes Balears amb la col·laboració de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT).

Aquest estudi aprofundeix en la pesca de les tonyines tropicals i el llarg viatge que fan fins que són processades i consumides a qualsevol lloc del món. «El sistema alimentari està de cada vegada més deslocalitzat i internacionalitzat, i la conserva de tonyina no n’és una excepció», explica Patricia Reglero, investigadora del Centre Oceanogràfic de les Balears de l’IEO i responsable de Planet Tuna.

«Una de les principals dificultats que hem d’afrontar és que els consumidors no saben res del llarg viatge que fan les tonyines fins que arriben a les llaunes, la qual cosa dificulta la possibilitat de prendre decisions amb la informació adequada i de manera responsable», assenyala la científica.

Probablement, quan una persona menja tonyina enllaunada a qualsevol lloc del món consumeix espècies diferents de túnids tropicals, i de vegades això passa a causa de l’escala global d’aquesta indústria.

Les tonyines tropicals, en concret, la tonyina de ventre ratllat (Katsuwonus pelamis), la tonyina d’aleta groga (Thunnus albacares) i la tonyina d’ulls grossos (Thunnus obesus), són de les principals espècies marines en volum de pesca, sobretot la tonyina de ventre ratllat, que ocupa el tercer lloc. Aquestes espècies sustenten una gran indústria global dedicada a l’extracció, la distribució, el processament i el consum.

Destaca la posició d’Espanya, que és el productor principal de conserves de tonyina d’Europa (64%) i se situa en el segon lloc del món, després de Tailàndia. El sector conserver espanyol és divers i el constitueixen 640 empreses de tota classe: petites i mitjanes empreses i grans grups d’alimentació.

Una normativa d’etiquetatge mancada de regulació

A diferència de l’etiquetatge de la tonyina fresca, la normativa és més laxa pel que fa a la tonyina enllaunada. La directriu europea obliga a oferir informació nutricional i la data de consum preferent, però eximeix de detallar-ne l’espècie, la zona o la manera com es va pescar, informació que permetria prendre decisions de consum més responsables. No obstant això, algunes empreses conserveres i distribuïdores ofereixen més informació que la que s’exigeix legalment.

Una indústria globalitzada i deslocalitzada

En total, al món hi ha registrats 678 grans tonyinaires d’encerclament, 28 dels quals amb bandera espanyola. Aquests vaixells capturen els exemplars mitjançant xarxes d’encerclament amb què envolten els bancs de tonyines. La flota espanyola opera principalment a l’Atlàntic i a l’Índic, i els principals ports de desembarcament són les Seychelles, a l’Índic; la Costa d’Ivori, el Senegal i Cap Verd, a l’Atlàntic; i l’Equador, al Pacífic. Però no són els únics, ja que els darrers anys s’hi han afegit més ports importants, com ara el de Madagascar i el de la Samoa Nord-americana, entre d’altres.

En general, l’estat de conservació de les tonyines tropicals és bo, excepte la tonyina d’ulls grossos i la tonyina d’aleta groga, ja que hi ha àrees on s’han superat els nivells d’explotació màxima sostenible. És el cas de la tonyina d’ulls grossos, a l’Atlàntic, o la tonyina d’aleta groga, a l’Índic, situacions que han estat contestades aplicant mesures per recuperar l’estat de les poblacions.

A pesar de la gestió que es fa de les espècies i de la monitorització de la seva conservació, la informació que ens arriba és completament insuficient. Queda molt de camí per recórrer perquè els consumidors disposin de les dades que realment els permetin prendre decisions responsables: les espècies, els orígens, els mètodes de pesca i l’estat de conservació.