Antònia Escanellas i Joan Gabriel Navarro: “Els doblers que ens regalaren quan ens casàrem i la venda de ca nostra ho posàrem tot perquè esRocodrom fos una realitat”

Antònia Escanellas i Joan Gabriel Navarro són els impulsors de esRocodrom, una instal·lació esportiva dedicada a l’escalada situada a la ciutat d’Inca i que ha esdevingut, malgrat a la seva curta història, en centre de referència en la difusió i popularització d’aquesta especialitat. Creat com un projecte vital alhora que com negoci, ha estat l’escola bressola de la nova generació d’esportistes d’elit que encapçalen les seleccions balears de l’especialitat.

Al fil de l’estela deixada per l’èxit esportiu de l’olímpic d’or Alberto Ginés en els jocs de Tòquio i amb les sempre difícils relacions entre els practicants d’aquesta especialitat amb funcionariat i propietaris, ens ofereixen una manera diferent de fer compatible passió per una activitat esportiva i ganes de fer-ho bé.

Pregunta.- Podríeu fer una presentació personal i de esRocodrom?

Antònia.- Tot va començar el 2011 quan ens vàrem casar. Jo era funcionaria a un ajuntament i en Joan, per una sèrie de circumstàncies, no tenia feina en aquell moment. Sempre li havia agradat l’escalada -havia fet estudis de muntanya- i vàrem decidir muntar un rocòdrom. Anàvem a escalar a un rocòdrom molt petit a Palma, també n’hi havia un a Valldemossa, en el qual vàrem fer classes. Dúiem aquella curolla i entre tots dos vàrem decidir muntar esRocodrom. Ens van anar mel les noces perquè vàrem poder invertir el que ens regalaren i, també, amb la família que ens van ajudar un munt a poder posar-ho en marxa. El primer any ens va anar fatal. Teníem estalvis per aguantar un any i després, ja veuríem! El segon i tercer any empats i dius “això és mel”, ja no hi perds. Jo tenia l’altra feina i doblava aquí. Joan era sempre al rocòdrom. Érem nosaltres dos tots sols. Clar, al final o anava bé o tancàvem. Vàrem posar tot de la nostra part. Competicions, moure a la gent, activitats, oferir classes per a nins –del que hem vist el resultat ara que han passat els anys- i així va anar. El primer local tenia dos-cents metres que, al cap de cinc anys, vàrem ampliar amb cent cinquanta metres més. D’aquesta manera podíem oferir més espai per competicions, separar les classes de la gent que venia per lliure… encara que de tota manera l’espai era el que hi havia i no podíem fer més. Anàrem agafant experiència i pensant en un nou espai. Sempre anaven cercant per si sortia alguna cosa. I varen trobar aquest amb pràcticament set-cents cinquanta metres quadrats. Però clar, et demanen un dineral per la compra i el lloguer era inviable. I vàrem vendre ca nostra –un pis en el qual vivíem en Joan i jo- És un poc una bogeria tot! Ens vàrem ficar a totes. Tot el que teníem ho invertirem aquí i nosaltres havent d’anar a viure amb els pares! Era qüestió d’intentar-ho i anar a mort. Jo vaig renunciar a la plaça de funcionària perquè entenia que era impossible si ho vols dur mínimament bé.

Pregunta.- El passat mes de març vau complir els deu anys des de la vostra fundació. Quin programa i activitats oferiu al col·lectiu d’escaladors de Mallorca en l’actualitat?

Antònia.- esRocodrom està pensat perquè tu puguis, quasi sense coneixements d’escalada, practicar-ho per lliure. Tot està marcat i indicat per nivells amb colors. Pots anar al teu aire, per exemple, vols intentar una via amb un nivell (vegeu nota 1) determinat ho pots fer. Blanc és l’escalada de tercer a tercer superior, groc de quart a quart superior… i així successivament verd, blau, taronja… Cerquem la manera que la gent, visualment, pugui triar el seu nivell de dificultat i que no afrontin rutes que són molt difícils sense adonar-se’n. També tenim travessies marcades i dues sales per fer escalada en bloc o boulder (vegeu nota 2). Tot sense corda. Disposem també de bar cafeteria, una petita botiga per si algú ha de menester alguna cosa. A més disposem d’una petita zona habilitada com a gimnàs per si vols complementar l’activitat d’escalada.

A més de la zona d’escalada per lliure tenim una sala separada en la qual donam classes en grup. Era una cosa que teníem clar que volíem en el nou local. A l’altre local fèiem les classes al mateix lloc a on tothom estava escalant.

Justament aquest mes d’octubre hem començat les activitats puntuals. Són gratuïtes pels nostres socis i els integrants del club esRocodrom i pels altres els demanem un pagament de quinze euros. Classes de nusos, tècniques de com caure bé, tècniques de relaxació, escalada avançada, tècnica de col·locació de mans i peus… i així tot el que et puguis imaginar. Es tracta d’oferir alguna cosa addicional que pugui interessar als nostres clients.

Pregunta.- La vostra instal·lació està considerada com el bressol de la nova generació d’escaladors joves de Mallorca.

Antònia.- Nosaltres vàrem crear el que anomena’m com a Team esRocodrom al cap de dos anys d’obrir, entre el 2012 i 2013. Veiem qui destacava, qui tenia interès i integrar-los al nostre equip era una mica com una manera de promocionar-nos. Perquè al final si aquella persona estava al nostre equip, podríem atreure més gent a la pràctica de la nostra activitat i, a més, servia per motivar als nostres esportistes. Vàrem començar ajudant-los amb material i ho reflectien en un compromís per escrit en què s’especificava quin equip els entregàvem: uns peus de moix, una bossa de magnesi, una corda, un arnes… depenent de la disciplina que feia cadascú. Enteníem que feien escalada en bloc o bé en esportiva (corda). Vàrem començar amb adults i, si no record malament, hi afegirem a poc a poc juvenils i nins. Després, pels que volien, en Joan els hi feia entrenaments per millorar. Als petits en Joan els hi feia tot l’entrenament i les classes. D’aquí ara surten Martí Mulet, Samara Ferragut, Marina Revert (medalla d’or en categoria sub-20 en la Copa d’Espanya d’Escalada de Dificultat), Lluc Ginard (medalla de bronze en la categoria sub 20 al Campionat d’Espanya de Velocitat) això d’enguany, perquè aquests nins també han fet pòdiums a campionats d’Espanya i Balears en anys anteriors.

Pregunta.- Tots aquests esportistes han nascut, per tant, a la vostra instal·lació després de vuit anys d’esforços?

Antònia.- Sí. De fet venen de l’altre local, el petit. Tenim fotos en què surten de ben petits i que hem guardat (assenyala una paret del local, coberta de fotografies) en les seves primeres competicions. Ara aquesta generació està donant resultats. No tots han arribat a aquest nivell, com és normal, com passa a altres activitats esportives. Aquesta fornada surt de tots aquests anys. Ara, per exemple, a Martí Mulet i Samara Ferragut, que formen part del nostre Team i que estan dins la selecció balear, en Joan els hi fa entrenaments i un seguiment més personalitzat, amb altres nins que també troba’m que destaquen.

Joan.- L’altre dia veiem un programa gravat fa uns anys que ens va enviar un pare. Es deia Sol Solet (IB3) i feren un reportatge a l’antic rocòdrom. Fèiem una lliga interna i surten tots ells. En Martinet xerrava “Aquest bloc no m’ha sortit bé, però ho intentaré.” I rèiem un poc. Els veies menuts, petits i ara, pensa!, campions d’Espanya una i els altres participant en competicions a gran nivell. És una passada això.

Pregunta.- Quin tipus d’emoció experimenten en veure els resultats de persones que s’han format aquí?

Antònia.- Estem molt contents. Al final som com una família. Perquè són nins que, a part de esRocodrom, han vingut amb nosaltres a escalar aquí i allà. Els hem dut a competicions de la Copa Balear per Menorca, per Eivissa… Muntàvem els viatges. De vegades venien els pares. D’altres, que no podien, ens responsabilitzàvem nosaltres per tal que poguessin participar. Es tractava de promocionar l’activitat.

Joan.- Dèiem; hi ha una competició. Qui vol anar? A qui li fa ganes participar? A un campionat per Eivissa vàrem anar trenta persones entre participants, pares i acompanyants! I ens donaren les gràcies perquè si no just haurien tingut els participants locals.

Pregunta.- Com persones que heu assumit un risc en la creació de esRocodrom i com a apassionats per aquesta especialitat esportiva de l’escalada, quin tipus de suport per part d’entitats oficials com govern balear, consell, ajuntament i federació heu tingut?

Antònia.- Ara contarem una anècdota que fa referència a una de les primeres competicions que volguérem muntar, perquè es vegi l’ajuda que hem pogut tenir. El 2012, per ses fires de Es Dijous Bo i dins la Fira de l’Esport, l’ajuntament d’Inca ens va cedir el Pavelló de Sa Creu per fer una competició amb diferents categories, premis… Allà muntaren una estructura grossa per poder competir en les millors condicions. Va ser una feinada de bojos! Feia un any que havíem obert i volíem donar a conèixer l’escalada i la nostra instal·lació. Al fil del qual comentava Antònia, des de la Federació Balear de Muntanya i Escalada (FBME) ens va cridar el president dient que això no ho podíem fer. Que si seguíem endavant sense posar el logotip de la FBME, ens ho tirarien enrere. Cridarem a la Federació Espanyola (FEDME) per consultar-ho. I ens varen contestar que, com era una iniciativa d’àmbit privat, si teníem l’assegurança i tota la documentació pertinent -tot com tocava- ho podíem fer sense cap mena de problema.

Antònia.- Ens varen dir “Teniu tota la documentació en regla? Sí. Ho pagueu vosaltres? Sí” Perquè està clar que si ells t’estan ajudant, has de posar el seu logotip, però no era el cas. Des de la FEDME ens varen dir que cap problema. I finalment no va passar res, però sí que ho varen intentar.

Joan.- És tal qual. Hem tingut zero ajudes. Hem nascut des de zero i ningú ens ha vingut a ajudar, menys l’ajuntament d’Inca que sempre que han pogut ens han ajudat en els esdeveniments.

Pregunta.- La seva és una activitat empresarial, una iniciativa privada, en la que una part és la promoció esportiva. Generalment les federacions intenten establir una col·laboració amb el sector privat. Que va suposar aquest fet?

Joan.- Per nosaltres va ser un xoc. No ens ho esperàvem.

Pregunta.- Una part significativa de l’actual generació d’escaladors balears que estan obtenint resultats a escala nacional ha nascut a esRocodrom. Que ens podrien explicar?

Joan.- Actualment el setanta per cent de la selecció balear d’escalada està integrada per gent que ha sortit de les nostres instal·lacions.

Antònia.- Nosaltres, com esRocodrom, vàrem començar a portar-los, per primera vegada, a competicions nacionals.

Joan.- Vàrem començar a créixer, esportivament parlant, veient que teníem gent que ho feia molt bé.

Antònia.- Nosaltres vàrem donar molta guerra perquè es fes una selecció que inclogués els nins. Perquè realment, al final, es tracta del futur de l’especialitat.

Joan.- En aquell moment la selecció balear esteva dissolta i a les competicions nacionals anàvem a competir un company i jo, representant a la FEBME. Donarem una mica de branca per tal que es creés la selecció i incloure aquestes categories, nins i juvenils. Els nostres infants –els hi diem nostres perquè són quasi de la família- han començat a esRocodrom i, de mica en mica, els hem portat a la roca, a aprendre els valors d’aquesta activitat, tot el que significa anar a escalar a roca. És una forma de vida com podria ser la d’un surfista. És allà a on tens les amistats a on fas la teva vida i és el que els està passant a ells.

Pregunta.- Quina relació teniu avui en dia amb el Comitè d’Escalada de la FBME?

Antònia.- No existeix ara mateix aquest comitè.

Joan.- Esperem que ara, després de les recents eleccions federatives, es formi un nou equip i es constitueixi.

Pregunta.- Creieu que existeix una dicotomia entre l’escalada esportiva practicada en interior i la practicada amb medi natural?

Joan.- Actualment hi ha una gran diferència entre l’escalada en roca i l’escalada artificial com la que fem aquí. En els rocòdroms està arribant una clientela que únicament escala en artificial i que no vol saber res de fer-ho a roca. Quan tu els hi dius –perquè ho fan bé- si voldrien escalar en roca, et responen que ells aquí estan molt còmodes. Que socialitzen la mar de bé. Perquè, al cap i a la fi, no deixa de ser un centre en què es pot compatibilitzar ambdues coses. Abans els rocòdroms eren uns centres a on anar a entrenar per després anar a la roca. Ara mateix s’estan desvinculant els dos mons. De cada vegada tenim menys persones que entrenen aquí per anar després a la roca. Tenim més gent que toca únicament plafó, resina, el plàstic com li vulgueu dir!

També s’ha de dir que hi ha molta gent que comença i que s’ho vol prendre com a hobby i no vol anar més enllà. Simplement venir aquí a practicar un esport, com anar a fer Cross fit o Pàdel, amb els amics i fer escalada.

Molta gent veterana estaven espantats pensant que amb els rocòdroms, amb l’explosió d’aquesta activitat, la quantitat de gent que està començat a escalar… tindríem un desastre a les muntanyes! I no és així.

Pregunta.- Creieu, per tant, que no hi ha un perill en la transferència massiva de practicants d’escalada dels rocòdroms al medi natural?

Joan.- No crec que hi hagui una massificació important en aquest tema. Com propietaris d’aquest negoci ho veiem. El setanta per cent de persones que venen aquí no tenen interès a escalar en roca, en el medi natural. Els hi dius i et responen que la roca està molt bé a on està i que no els hi preocupa. Sí que hi ha altra gent que s’interessa, però és un percentatge molt baix.

Pregunta.- Hi ha hagut incidents amb escaladors al medi natural. El darrer conegut a l’agost al Gorg Blau. Quina impressió teniu pel que fa a aquests esdeveniments? Que conten els vostres practicants?

Antònia.- Cada punt n’hi ha. És un poc una persecució. Estàs amb el mòbil a la mà per quan et demanin dir “Tinc permís, tinc permís!”

Joan.- Estem intentant ajudar col·laborant amb tota la gent que es mou per poder fer més accessible i evitar, xarrant malament, tots aquests mals rotllos amb els agents de medi ambient (AMA). Perquè al final s’ha vist que hi ha un o dos AMA que no els hi agrada, no els hi va bé aquesta pràctica i són els que posen problemes. Ja que hi ha altres AMA amb els que no hi ha cap problema. Està bé que es reguli. Si hi ha un niu a un lloc, s’ha de determinar quin període de temps i quin sector s’ha de tancar. A altres llocs d’Espanya ho fan i no hi ha cap problema. Tenim un exemple clar a Alaró. Hi ha un niu i en lloc de tancar la zona tanquen tot el sector. Entre això i les finques privades es fa complicat escalar a Mallorca. De totes maneres ara mateix el problema gran és el tema dels AMA.

S’està intentant si es pot suavitzar un poc aquesta mala relació entre escaladors i AMA. És com una persecució. Te’n vas a escalar amb por. Nosaltres des del club facilitem l’obtenció dels permisos per escalar, ajudem a fer les gestions, tot el necessari per fer-ho bé.

Però, insistim, trobem bé que es reguli. Tenim la Serra, un paratge natural a protegir, però nosaltres no volem ser tractats com a delinqüents. Que si tirem fems, que si trenquem les coses… i no és així. Hem de pensar que l’escalada és una activitat minoritària. Hi ha molta més gent que surt a caminar per la muntanya, per exemple. Encara que a aquests també els encalcen els AMA.

Pregunta.- Com imagineu que pot evolucionar aquesta activitat? Quina és la vostra visió de futur a cinc, deu anys?

Joan.- Ostres, bona pregunta! Vivim bastant el present. Com que ha estat tot tan nou, tan jove! Perquè l’escalada aquí a Mallorca ha evolucionat molt de pressa.

Record que abans de muntar esRocodrom ho vaig consultar amb el meu pare. Li mostrà un llibret que es deia “Móntate un rocodrómo en casa” de la editorial Desnivel. I li vaig dir “Crec que muntaré això”. Jo en aquells temps just feia feines temporals. I ell em mirà i em digué “Això és una moda” com indicant que m’oblides. I vaig pensar que jo hi creia en aquesta moda i que ho volia intentar. I ara ha fet deu anys que tenim obert i cada vegada va a més.

Tot ha evolucionat molt ràpidament i de vegades et dóna una mica de vertigen. Per tant anem a mirar el present, a fer-ho molt bé ara. El futur jo, ara mateix, no puc pensar en com seran les coses d’aquí a deu anys. I més així com van les coses. Tal vegada en aquell moment l’escalada serà alguna cosa molt diferent.

Per què hem aguantat aquests deu anys? Que tenim de bo? Hem sigut capaços de reinventar-nos contínuament. Hem viatjat molt -per tota Europa- visitant altres instal·lacions, provant, mirant que es feia i no es feia allà. Perquè finalment a Espanya no tenim mitjans, som els darrers en tot. Has d’anar a cercar fora que és el que funciona. Hem anat investigant, cercant, reinventant-nos i és un punt fort nostre. Estic “tranquil” que amb el pas dels anys anirem a cercar que és el que hem de canviar. Però no tinc ni idea de com serà esRocodrom d’aquí a deu anys!

Pregunta.- Què és allò que no us hem demanat i que voldríeu transmetre als nostres lectors?

Antònia.- Jo voldria destacar que en aquesta instal·lació nosaltres hi hem posat la nostra vida. Al darrere hi ha molta feina. No som cap multinacional. Tot ho hem fet nosaltres. Vàrem vendre ca nostra per invertir-ho aquí. Et pots estavellar i fas mil números. Hem estat valents i hem ficat tota l’energia perquè això funcioni. Si haguéssim tingut un milió d’euros no hi hauríem ficat tant d’afecta i emoció!

Joan.- Hi hem ficat hores, afecta i cor. Actualment som el rocòdrom més gran de les Illes Balears i que, al darrere, hi ha molta de feina i gent esforçant-se a oferir el millor espai. De fet estem aquí moltes quantes hores i gairebé no escalem mai.

Antònia.- Des del 2019 que som aquí, per contar les vegades que he anat a escalar a la sala, em sobren dits a les mans per contar-les!

Anem a fer una volta per la instal·lació. En Joan comenta que cada setmana desmunten, netegen i torner a muntar un dels sis sectors que està dividit esRocodrom per tal d’oferir noves vies i nivell de dificultat als practicants. Això implica que cada sis setmanes totes les vies són renovades completament oferint uns recorreguts completament diferents dels seus usuaris. Està molt orgullós del sistema Free-Wall que permet seleccionar en un dispositiu la via que un vol desenvolupar d’entre desenes existents. Després s’il·luminen uns llums LED que indiquen la seqüència que l’esportista ha de seguir per completar-la. Està en proves i són pioners en la seva instal·lació. I desvela que el futur passa per la personalització de les vies al gust, nivell i capacitats dels practicants.

I és que l’escalada esportiva s’ha enlairat i ningú és capaç de preveure ni la seva evolució ni cap a on es dirigirà. Però segur que Antònia i Joan seran al peu de via per proporcionar als amants d’aquesta bella activitat la millor de les atencions. Feina i passió, quina sort poder combinar-les!

Nota 1 – La graduació de les vies d’escalada

Els graus són numerats començant per 3 (molt fàcil) i queda oberta per dalt. Cada grau pot ser subdividit en afegir una lletra (a, b, c). A més es pot afegir un signe + per a aclarir millor la dificultat. Per exemple: 6a, 6a+, 6b, 6b+. Hi ha diferents sistemes de graduació segons les tècniques fetes servir, tipus d’agafada i inclinació de la paret.

Nota 2 – L’escalada en bloc

L’escalada en bloc (o “boulder” en anglès) és una forma d’escalada de roques sense cordes ni aparells d’escalada. S’utilitzen peus de gat per a assegurar les passes, magnesi (carbonat de magnesi) per a mantenir les mans seques i matalassos especials (“crashpads”) per a minimitzar la possibilitat de fer-se mal en cas de caiguda. A diferència de l’escalada les rutes d’escalada en bloc no solen tenir més de 5 metres d’alçada. Els rocòdroms disposen de parets artificials especialment preparades per escalar-les per tal d’entrenar en interior a les zones on no hi ha roques naturals adients.