Cristina Mercadal i Aina Miranda, una nissaga de les muntanyes de Mallorca

La muntanya mallorquina ofereix un conjunt d’indrets d’extraordinari bellesa i atractiu que admiren a propis i estranys. Els torrents i barrancs son part d’aquesta geografia salvatge i el seu descens s’ha convertit en una activitat que ha evolucionat fins a convertir-se en una de les activitats d’aventura més especials i tecnificada. És coneguda com a canyoning més enllà de les nostres fronteres. Aquestes experiències s’han de fer amb els coneixements tècnics i habilitats físiques adequades per poder gaudir-ne de forma segura i responsable. Els guies de barrancs ofereixen la possibilitat de gaudir del bo i millor d’aquests escenaris naturals en les més segures condicions.

Presentació

Cristina Mercadal (Mallorca 1969) fou una de les primeres, per no dir la capdavantera, en obtenir el títol de guia de barrancs el 2006 (Tècnic Esportiu el 1999) . Va muntar la seva empresa i avui en dia és guia autònoma. Aina Miranda, la seva filla gran, és també i a la seva manera, pionera. Amb quinze anys va començar els estudis de guia de muntanya i en acabar, possiblement, es va convertir en la més jove dona guia de barrancs de tot el país. 

FORA VILA ha volgut atracar-se a aquesta peculiar nissaga muntanyenca per oferir els seus lectors una aproximació personal a qui podria ser considerada la primera dinastia de les muntanyes mallorquines.

Al capvespre d’un calorós dia d’estiu ens trobem. Arriben plegades amb una bossa plena de l’equip que fan servir per desenvolupar la seva professió. Amb pas àgil i elàstic, les dues petites figures s’asseuen i encarreguen les begudes. La mare més fibrosa i nervada, la filla més robusta. El somriure i les mirades de complicitat amb un pèl de nerviosisme delaten la relació familiar i afectiva. Comença’m.

Trenquem el gel. Per què no us presenteu amb les vostres pròpies paraules?

Cristina.- Soc nascuda a Mallorca i en vaig dedicar a la informàtica per vint anys. La vida em va donar un canvi radical en obtenir la titulació de guia de barrancs i guia de mitja. La vida dona voltes i aquí soc, fent feina de guia. Des de fa uns quinze anys

Aina.-  Jo pràcticament no havia aixecat es cap i ja m’havien penjat d’una corda! En el moment que em vaig poder posar un arnes, que varen haver d’improvisar per a jo, ja que no n’hi havia de la meva talla, idò tot va ser pujar i baixar, pujar i baixar! D’aquí passes a escalar, després a rapelar i fer barrancs juntament amb excursions.

Ara mateix estic estudiant Arquitectura, però com des d’un principi tenia clar que volia anar a estudiar fora se m’obrien dos camins per ajudar a finançar les despeses estudiantils; o fer de guia de muntanya o monitora de vela. No m’hi veia ensenyant a nins a navegar i em vaig decidir per la muntanya. En tenir l’edat mínima, acabant ESO, vaig fer Tècnic Esportiu de primer nivell (TD1). Ara en acabar el batxillerat va sortir l’oportunitat de fer les proves d’accés de barrancs al juliol, ja que per la pandèmia el curs es feia per setembre. M’hi vaig apuntar i curs aprovat i ara ja soc guia de barrancs! Tota la formació l’he fet a La Pobla de Segur (Lleida).

Cristina.- Tornant enrere en els meus inicis a la muntanya. Jo vivia a Menorca. Vaig venir aquí a Mallorca amb disset anys. Als dinou vaig fer per primera vegada el Torrent de Pareis i se’m va obrir un món nou. El mateix any, poc temps després, vaig fer el Torrent de Mortitx i em vaig quedar amb els ulls com a plats. A vint-i-quatre anys vaig fer el cim del Montblanc (el segon cim més alt d’Europa amb 4.810 metres d’altitud) i ja pràcticament els ulls em sortien de les òrbites! Feia feina d’informàtica i els cap de setmana tot era muntanya. Mai he deixat la muntanya des d’aquells dies.

Jo vaig arribar a ser titulada per “culpa de” les meves filles. El meu home el vaig conèixer al curs de primer nivell de muntanya, tot molt divertit! Quan varen néixer elles, és clar, estàvem molt fermats quan eren petites. I a aquestes edats tant els hi dona anar a la platja de Cala Millor com la platja de Cancún, pel que varen dir “mira aprofitem que són petites i sortim un mes a fer formació”. Vaig fer el curs de Barrancs a la Vall d’Aran i Mitja Muntanya a Benasc. Així mentre un feia formació l’altre guardava les nines i després canviàvem els papers. I així ho vàrem fer de tal manera que tots dos aconseguirem les titulacions. Però la meva idea no era la de ser guia! Sols volia aprendre i sortir de la rutina de mare.

Com heu vist l’evolució en aquests anys de la vostra activitat?

Cristina.- La progressió en el material ha estat extraordinària. He dut el meu primer arnès (permet fixar les cordes i assegurar a l’esportista) que era una senzilla cinta plana de quatre metres (riu) i ara veuràs el material que ha portat Aina perquè vegis la diferència. No hi ha color, la diferència és brutal. En el tema dels neoprens (fets servir per protegir a l’esportista de l’aigua) quan jo vaig començar no n’hi havia específics per barrancs, més endavant quan varen sortir els primers no els feien per dones, el meu primer va ser un de submarinisme. Els casc, obligatoris avui en dia, eren més usats per fer espeleologia, barranquisme era massa nou. Motxilles especials per barrancs fetes per evacuar l’aigua i aguantar la duresa del medi ni pensar-hi. Botes especials per torrents, res de res. El material ha evolucionat una mica!

En l’aspecte de la presència de les dones. Ja en el món de la muntanya en general érem poques. I als barrancs menys. Em vaig trobar que segurament vaig ser la primera dona, aquí a Mallorca, que tenia titulació de barrancs. I crec que he estat l’única que ha exercit els darrers quinze anys. Sé que hi ha una altra dona, però no ha treballat de forma contínua com jo ho he fet. I ara ella, Aina, em substituirà.

-Mentre respon Cristina, Aina ens va mostrant i explicant els diferents materials fets servir a l’inici de la carrera de la seva mare i els seus. La diferència és abismal en qualitat, tecnificació i prestacions-.

Aina.- Jo tot això no ho recordo, no ho he conegut, era molt petita. Jo he crescut amb un arnès, amb un casc. A jo m’han ensenyat que has de dur arnès, casc i tots els elements de seguretat. Amb els neoprens, com els nins tenim la mala mania de créixer, a lo primer, em venien grossos i al final estrets! Ara que ja he acabat de créixer he heretat els de la meva mare.

Aina, sents, d’alguna manera, l’activitat de la teva mare ha influït en la teva decisió? 

Aina.- Jo vaig començar a la muntanya com una activitat que fas en família per divertir-se. A mesura que vaig anar creixent li vaig agafar el gustet fins al moment que la meva mare em va dir “Aina, mira que et treguin a passejar els altres guies que ja m’has superat a nivell físic”. I a partir d’aquell moment realment vaig començar a fer barrancs més ràpids, amb més aigua –quan n’hi ha-, a un altre nivell. Va ser quan, de veres, més vaig aprendre. La base me l’havien donat ells, els meus pares, però vaig anar construint damunt el que m’havien ensenyat amb les experiències i recomanacions de molta més gent i que estic molt agraïda.

Com heu anat establint el perfil professional que s’ha de tenir per la vostra activitat?

Cristina.- Una petita anècdota que em sembla significativa. En el moment que ella va decidir que volia estudiar Arquitectura, i això implicava anar fora Mallorca, record que se’ns va atracar i amb uns “sublims” cinquanta euros que havia replegat dels regals de Nadal em va dir “Mama, per les despeses de la universitat”. Vaig pensar, és un bon començament. Li vaig suggerir començar a fer algun tipus de formació que li permetés ajudar-nos en la seva carrera acadèmica. Aprofitant també els idiomes que ja havia après

Aina.- A més de castellà i català, angles i francès com a llengües estrangeres. Amb l’anglès vaig tenir la sort de poder aprendre-ho amb un sistema innovador.  El francès encara no el parl tan bé com m’agradaria, però el nivell és suficient per desenvolupar les activitats. 

Cristina.-  Amb aquesta base i la del món de la muntanya que des de petitona havia après, tant de noltros com d’altres guies, tenia els elements suficients per fer-se guia de barrancs.  A més Aina és molt curiosa i és una alumna que tot professor vol tenir. Té entusiasme, té ganes i aprèn molt ràpidament.

Aina.- A més amb un canvi de normativa la titulació de guia de barrancs et permet fer de guia de muntanya estival, el que implica poder fer guiatges a mitja muntanya sempre que no hi hagi presència de neu. Com a Mallorca no en tenim de neu, et permet fer guiatges pràcticament tot l’any. 

Cristina.- I clar arriba un moment en què aquesta “madona” m’ha passat. Físicament. No en experiència.

Aina.- Això seria una mica difícil (riuen les dues).

Cristina.- Per això deia que han estat els altres companys guies, que me l’han agafada i l’han portat a un nivell al qual jo ja no arribo. I ha començat a volar pel seu compte.

Quina son les teves intencions de cara a futur? Combinar els estudis amb el descens de barrancs?

Aina.- Jo ara visc i segueix els estudis a la ciutat de Girona. Com activitat de lleure sí que faig descens de barrancs tot l’any, com activitat professional de moment ho he deixat només pels estius. Hi ha prou càrrega acadèmica per a fer-ho. Sí que conec gent que ho compagina, però jo no em veig capaç, sobretot tenint en compte que és una feina que t’exigeixi un esforç mental quant a organització i velar que tot vagi bé, però la demanda física és més important i si no et pots aixecar del llit morta de cansament no anem enlloc. En resum, com activitat per gaudir-ne sí que la faig tot l’any, però el que és exercir aquest és el primer any.

La idea és els estius fer feina de guia de barrancs i compaginar-lo amb la possibilitat d’anar de becari d’arquitectura quan vagi progressant en la carrera. I pel futur, ja ho veurem!

Ets filla de bomber i guia de barrancs, vols dir que no t’has sentit una mica pressionada per dedicar-te a això?

Aina.- La paraula no és pressió. He tingut la sort que el que m’han ensenyat m’ha agradat. En el cas de la meva germana petita, ella va va fer una petita pausa i ara està tornant a entrar de nou. Jo he de dir que des del principi em vaig enganxar i he continuat. Realment estic agraïda de tenir uns pares així. Conec gent que els seus pares no eren d’aquest món i els hi ha costat anys arribar al nivell d’experiència i coneixement que a casa m’han proporcionat. A partir de la base que m’han donat, com també he tingut la iniciativa i les ganes a la que he pogut he tirat endavant. Clar et pots imaginar jo, un “peteco” amb 15 anys, traient-se el títol de tècnic esportiu de primer nivell (TD1) el que no és molt normal dins la titulació de muntanya! (riuen les dues).

I en alguna ocasió heu fet feina plegades? Com han anat les coses?

Aina.- Literalment és “com he començat en el món de sa muntanya”

Sempre que hem pogut, i dins les nostres possibilitats, tota la família ha donat un cop de ma a la mare. A l’inici, la meva mare em va agafar com a “tester” per provar qualsevol activitat nova que es devia preparar, si havíem de provar fer balses, es prova les balses, si en el procés s’enfonsaven, que hi farem, de qualque manera s’han d’inventar les coses i tornar a provar la versió millorada. Provar nous barrancs o nous accessos, barrancs que s’havien de recordar a l’inici de temporada, circuits de coastering, circuits d’aventura específics per grups, circuits d’orientació o repassar les maniobres d’autorescat per impartir un curs i el d’ajudar a preparar el material i fer-ho net, també forma part del procés.

I a mesura que vaig anar creixent, anava a veure com es feia l’activitat amb clients o alumnes i ja com a professional, si ja he fet feina amb ella

Les pràctiques del curs, també les he fetes amb ella les dues vegades i el seu nivell d’exigència era alt, no em passava ni una.

I això, si hem fet feina juntes, no només com a professional, sinó també abans com a forma d’aprendre i jo també que devia tocar bastant els nassos per poder anar a fer qualque cosa.

Cristina.- Professionalment els darrers anys si, però sentia com si fos una prolongació del que hem fet fins ara, una situació peculiar, curiosa i divertida. Hi ha bon rotllo i molta complicitat

Ja et pots imaginar les nostres converses, tant pel que fa a material, en l’àmbit de logística, de millorar maniobres tècniques o activitats, són genials! Per una altra banda, moltes vegades ens han confós o ens han girat el nom (riuen les dues).

En resum, he intentat transmetre els coneixements que tinc com qualsevol ofici que va passant de generació en generació. Aina ja decidirà cap a on vol anar.

Que voldríeu transmetre a la gent que no coneix el vostre món?  

Aina.- (Entusiàsticament) Els barrancs són un fita que es pot aconseguir. Ser dona, ser baixeta i petita no és excusa per dir “No aniré a fer un barranc”.

Cristina.- Completament d’acord! És viure una aventura. Si tens ganes, som-hi.

Que penseu de la representació de la dona en el món de la muntanya?

Cristina.- Jo vull afegir, com a mare, que el fet de poder fer amb la meva filla el Torrent Fondo de Mortitx sortint pel pas aeri amb just nou anys m’ha marcat i m’ha omplert de goig, ja que no és un torrent “infantil” i ho va fer beníssim. Va ser tota una passada. A dotze anys va fer Sa Fosca per primera vegada. I moltes altres experiències que hem tingut, conjuntament amb la seva germana i pare, tots els plans que tenim encara avui en dia per fer activitats amb tota la família, aquestes vivències, aquesta relació mare-filla, o amb tota la familiar… dir-li com vulguis… és un deu.

Aina.- En aquest esport hi ha poques dones. A les proves d’accés jo era l’única al·lota. Jo no he tingut problemes d’exclusió, no em feien fora pel fet de ser dona, com si li va passar a la meva mare. A la meva classe, que eren pràcticament trenta alumnes, eren just vuit dones. Menys d’una quarta part. I clar això, vulguis que no, entristeix. Fa més rabí que no pena que hi hagi tan poques dones. Sa muntanya és per tothom encara que no ho sembli.

Cristina.- Ella ha comentat que en el seu curs hi havia vuit dones. En el meu jo era l’única. Record que l’any anterior i el posterior al meu també just hi havia una dona. Totes tres vàrem tenir una pressió extra pel fet de ser dones. El món dels barrancs és molt masculí, dur, molt dur. I per nosaltres dues, essent dones i de talla menuda, encara una mica més. Al món de l’alta muntanya el volum de dones és petit també. Són dues disciplines de la muntanya que són força dures. Però en els quinze anys que jo duc com a guia de barrancs no m’he trobat mai en una posició en què els homes m’hagin dit “No et volem com a guia”. Més aviat m’han posat una cara com dient “Ostres, ets una dona?” o de vegades “Ostres, és una dona, segur que serà una activitat fàcil” i després han tret la llengua. No m’he sentit discriminada per ser dona. Sorprenentment si abans de la pandèmia els grups eren majoritàriament d’homes ara he vist com la dona ha sortit i cada vegada hi ha més presencia en els grups als quals faig guiatge.

En algun moment heu sentit que se us demanava més pel fet de ser dones?

Cristina i Aina coincideixen.- Sí, així ha estat. Feia la impressió que si no ho feien molt bé no ens ho estaven guanyant. Ho havien de fer molt i molt bé.

Cloenda

Coneixem al Ferran, el marit i pare, a la germana petita que ha reprès amb més energia les activitats a la muntanya i a la padrina que mira amb ulls tendres als integrants de la seva estirp. Una família com tant d’altres en un horabaixa d’estiu, que cerca la felicitat dels seus integrants de forma senzilla, discreta, amb molta de feina i dedicació. I que han triat un estil de vida propi que els hi dona satisfacció i els hi permet progressar personal, professionalment i humanament. I en la qual s’està produint un relleu generacional realment peculiar. No ho penseu així?

I no dubteu. Si teniu la sort de caure en un grup comandat per qualsevol d’elles, l’experiència serà fantàstica i enriquidora. Segur.

Fotos i vídeos: Cedits per les entrevistades, Aina Miranda i Cristina Mercadal