Dones de muntanya al segle XXI

L’Associació de Guies de Muntanya de les Illes Balears (AGMIB) es va crear l’any 2011 per a reunir el conjunt de professionals que a les nostres illes exerceixen aquesta activitat en les seves diverses modalitats com ara senderisme, escalada, descens de barrancs, coastering… És el seu objectiu donar a conèixer, promoure i defensar aquesta professió que encara que relativament recent a les nostres illes, compte amb més de cent cinquanta anys d’història i que ha tingut en aquest període un desenvolupament intens en el nostre territori.

FORA VILA hem pensat que era important tenir la visió d’alguns professionals d’entre els seus associats, però aquesta vegada donant veu a algunes de les dones que integren el seu col·lectiu.

Són Dones de Muntanya. Són professionals que permeten a illencs i visitants gaudir de les belleses de la natura de forma responsable, informada i segura. Gent formada amb un alt grau de competència tècnica i física que ofereix una forma diferent de veure les Illes Balears allunyada dels tòpics de sol i platja. Amb experiència suficient per poder organitzar i liderar experiències no només a les Illes Balears sinó altres llocs d’Espanya (Andalusia, Canàries, Galícia, Picos de Europa, Pirineus) i de l’estranger (com ara Eslovènia, Italià, Àustria, Islàndia…) I avui volem saber quelcom més de la seva activitat i capficar-nos dins la seva experiència. Per això hem quedat a Sóller, considerada com la capital de la Serra de Tramuntana, per fer un cafè i una sobretaula en el que cadascuna podrà expressar com veu, i es veu, en l’exercici de la feina de guia de muntanya. Avui elles són Alicia Vanrell, Elke Laesser i Isabel Reynes, però podrien ser moltes més com Cris, Marga, Nina, Eugenia, Aina… que avui no són presents.

Al punt de trobada van arribant les convidades. Totes es coneixen com delaten els somriures i gestes de complicitat en les salutacions. Malgrat la diferent tipologia física totes tenen com a trets en comú la pell colpejada i daurada pel sol, mostra d’una vida a l’aire lliure, i una certa uniformitat en la forma de vestir, amb domini absolut de robes tècniques adequades a la seva tasca diària. Una vegada demanades les begudes, començarem llançant la primera pregunta que contesten amb la mateixa solvència i passió que despleguen a la muntanya.

Pregunta.- Com vàreu arribar al món de la muntanya?

R.- Alicia.- La família em va introduir en el món de l’excursionisme. Bé, no els hi va quedar d’altra, ja que quan des de la casa dels padrins, aquí a Sòller, pretenien pujar als Cornadors no volien portar-me. Deien que era molt petita, crec que just deu anys, però jo vaig insistir i no els hi va quedar d’altre. A partir d’aquell moment, cada cap de setmana començarem a sortir en família.

R.- Elke.- En el meu cas, en créixer en un poble d’Àustria, anar a la muntanya era la nostra manera de passar el cap de setmana. Per més de deu anys les nostres vacances familiars les passàvem en una cabanya a 1.400 metres d’altitud sense aigua corrent ni electricitat, sense cap distracció, però amb molta natura i la muntanya que ens enredoltava.

R.- Isabel.- Feia feina dins l´àmbit del turisme i necessitava fer un canvi professional. Sempre m’ha agradat caminar i trescar. Estic enamorada del paisatge, dels camins arran de la mar i de la muntanya de la nostra terra. Vaig decidir fer un canvi cap aquesta direcció.

P.- Quin va ser el camí per professionalitzar-vos i tecnificar-vos en aquestes activitats?

R.- Alicia.- Al començament no era més que un passatemps familiar. Després vaig estar un parell d’anys amb els escoltes fins que vaig fer-me monitora de temps lliure a on vaig començar amb grups de nins. M’agradaven molt aquells campaments a la natura, fent jocs al bosc. Més endavant vaig anar a Barcelona per estudiar Tècnic Esportiu, ja que no existia a Mallorca. Com volia treballar amb estrangers i aprendre idiomes, vaig fer d’animadora per començar a introduir l’activitat del senderisme als hotels. Vaig començar a fer feina per algunes agències especialitzades en senderisme i, aprofitant la temporada baixa, vaig aconseguir  el títol de nivell 1 de Tècnic Esportiu de Muntanya al Prínceps d’Espanya (TD1) . El segon curs (TD2) el vaig fer a Itàlia donat que allà tenien més experiència. Va ser tota una aventura.

R.- Elke.- En el meu cas vaig cursar TD1 a Mallorca acabant el TD2 a Catalunya. Fa dos anys en vaig formar per poder guiar al Parc Nacional de Cabrera i, just ara mateix, estic acabant l’especialització en WildernessGuide. Per a mi és important seguir formant-me. Sempre s’aprèn quelcom de nou!

R.- Isabel.- Vaig cursar la modalitat d’ensenyaments esportius de Muntanya i escalada.

R.- Que és el que més us agrada d’aquesta professió? I el que menys?

R.- Alicia.- Uf!, el que més, estar a l’aire lliure, descobrir camins nous i gaudir-ne amb les persones que acompany. És una feina molt variada, tant pels llocs com per les persones que arribes a conèixer. En dues paraules, el camí i la companyia. El que menys no tinc dubte; haver de caminar amb pluja o neu. En una paraula; la incertesa.

R.- Elke.- M’agrada molt el contacte amb gent de diferents nacionalitats, edats, professions… Gent molt diversa però amb la mateixa passió per la muntanya! Des del meu punt de vista la professió no té punts negatius, si de cas el que em molesta és el comportament incívic i irrespectuós d’algunes persones.

R.- Isabel.- Poder acompanyar i mostrar a la gent que ho valora,  la bellesa del nostre entorn, la nostra herència i patrimoni, les formes de vida tradicionals i el gran valor paisatgístic que tenim. Per l’altre banda, és una feina estacional. No de tot l’any. Això fa que tota la feina vengui al mateix temps i estigui concentrada dins uns mesos.

P.- Quins problemes detecteu per exercir aquesta activitat a les Balears?

R.- Alicia.- Des del meu punt de vista hi ha massa burocràcia i paperassa que suposa feina i doblers, però que no t’aporta res. Manca informació per formar-se correctament, si no saps cercar les coses sembla que tot sigui un secret per amics i coneguts. No hi ha cursos suficients i menys subvencionats amb horaris compatibles. El tema de la competència deslleial és preocupant. Gent que pensa que poden fer aquesta feina perquè coneixen una mica l’illa, disposa d’alguns possibles clients, però que no es preocupa per tenir formació. Hi ha massa costs innecessaris (assegurances, impostos, llicencies…) Cada vegada més camins tancats que ens limiten a camins marcats sense alternatives més atractives, reduint molt les nostres possibilitats. Manca comunicació amb els propietaris de finques, amb les agències locals i amb les dependències governamentals.

R.- Elke.- La inexistència d’una normativa dóna lloc a l’intrusisme, gent massa vegades poc preparada que exerceix de guia sense conèixer ni l’idioma ni les característiques de les nostres illes. El segon problema és el tancament de camins per part dels propietaris. Entenc, en molts casos, la seva posició, però crec que, justament, tenir un guia titulat amb el grup serveix de garantia d’un màxim respecte als seus béns. Sóc la primera interessada a aclarir la situació dels propietaris als meus clients i puc assegurar que cap d’ells, mai, va reaccionar de forma irrespectuosa. El tercer problema són les traves burocràtiques. No entenc perquè per exercir de guia he de menester un permís per accedir al Parc de Llevant quan qualsevol persona privada no ho ha de presentar.

R.- Isabel.- Estic d’acord amb les meves companyes tot destacant que el principal és l’Intrusisme laboral per culpa de la falta de control i regulació de l’activitat.

P.- En alguna ocasió heu patit actituds sexistes o discriminatòries per part de clients o proveïdors? I per altres guies de muntanya o companys de feina?

R.- Alicia.- No. Tinc la sort que puc triar per a qui faig feina i com. Cadascú sap quin son els seus límits, preferències personals, estil de treball… no té res a veure amb ser home o dona.

R.- Elke.- És cert que a alguns homes els hi costa demanar o acceptar suport o ajut, però intent no prendre-ho com a una cosa personal ja que moltes vegades ve causat per altres raons com el desconeixement o orgull propi. No li diria actitud sexista, però em vaig trobar, amb incredulitat, en el curs de supervivència com alguns participants pensaven evidentment que s’ha de ser jove i home per participar. Es varen estranyar quan em vaig presentar com dona i mare amb una filla. Jo pens que tots i totes aportem i enriquim aquestes experiències.

R.- Isabel.-En el meu cas no, mai. De fet al contrari. Hi ha un molt bon ambient de companyerisme en el nostre sector.

P.- Faríeu algun suggeriment o proposta als poders públics per millorar el coneixement i difusió de la vostra activitat?

R.- Alicia.- Que subvencionin la promoció de les nostres activitats. Que ens donin facilitats de pas per les anomenades Àrees Naturals i d’Exclusió i que no ens cobrin llicències innecessàries. No estaria de més que ens donessis feina per organitzar les activitats esportives i de natura que organitzen.

R.- Elke.- Amb la pandèmia ha crescut l’interès per la muntanya i crec que la nostra professió ajuda a encaminar aquest interès. En les meves rutes faig destacar la fauna, la flora, les tradicions de la terra i la necessitat de preservar aquest entorn tan especial. Però hem de menester un marc legal reconeixent la nostra feina. A més, podríem ser un ajut pels AMA’s (Agent Medi Ambientals) informant de qualsevol anomalia que poguessin veure en les nostres caminades. Fem feina plegats per millorar!

R.- Isabel.- Proposaria una regulació i millor publicitat de l’activitat.

P.- Si algú us demanés que li mostressis el vostre recorregut o lloc favorit, a on el duríeu i què el fa tan especial per vosaltres?

R.- Alicia.- Vaja! És la típica pregunta mala de contestar. En tinc massa, no em surt un així de primeres. Diria que tota Mallorca és especial per la varietat de paisatges i la mescla de mar i muntanya.

R.- Elke.- Hi ha tant de llocs màgics en aquesta illa! Des de les cales banyades en aigua turquesa al Nord i a l’Est fins als miradors naturals a la Tramuntana. Tinc una especial estima pels boscos. M’encanten els alzinars i la zona de Lluc tot l’any, però de forma particular a la tardor pel canvi de color dels arbres de fulla caduca. No hi ha paraules per descriure-ho, l’has de viure!

R.- Isabel.- Qualsevol racó de les nostres illes és únic! No en tinc cap de favorit. Se’m fa difícil triar-ne un, com li passa a Alícia.

La conversa seguiria per hores, però és temps d’acomiadar-se per preparar la nova jornada i les convidades són gent que es pren seriosament la seva professió. La situació actual d’incertesa amb l’impacte que pugui tenir la pandèmia en la seva activitat, però si hi ha un grup de gent amb capacitat per afrontar el repte és aquest grup humà.  Amb la llum il·luminant el Penyal des Migdia, en aquesta capital de Tramuntana que és Sóller, veiem partir a les Dones de Muntanya del segle XXI, les guies de muntanya hereves de les millors tradicions d’Europa i les Balears. Fins aviat! 

Què es un guia de muntanya?

És un muntanyenc o muntanyenca professional que condueix a un individu o un grup per la muntanya, al mateix temps que pot fer tasques d’ensenyament i entrenament esportiu, proporcionant seguretat a l’aficionat que realitza l’activitat muntanyenca. Generalment està certificat mitjançant formació tècnica i disposa de coneixements del medi local pel que fa a rutes, flora i fauna,  condicions atmosfèriques, normatives, serveis de rescat,… Els seus serveis poden millorar significativament la experiència dels clients, especialment quan es te un temps limitat, no es disposa de companys qualificats o s’està visitant una zona que no es familiar. Es habitual que estiguin associats en entitats professionals per assegurar un alt nivell formatiu i la qualitat en les seves actuacions seguint programes de formació continua.