Entrevista a Pep Xisco Pardo i Pilar Gómez, la parella imprescindible de l’excursionisme mallorquí

Un acollidor habitatge de l’eixample serà l’escenari per una interessant conversa. El que havia de ser una entrevista es convertirà, de forma natural i progressiva, en fluida dansa en la que dues veus unides per una passió s’expressen de manera franca i nítida.

Avui us presentem dues persones de les més desconegudes en l’evolució de les activitats a la muntanya en el darrer quart del segle XX. Arrelades en la tradició i la societat del seu moment. Amb la capacitat per evolucionar i cercar nous escenaris, paisatges i objectius. I amb un amor per Mallorca que s’endevina darrere cada frase pronunciada.  Tant que esdevingueren parella a la finca de Son Torrella, al cor de la part central de Tramuntana i als peus del Puig Major.

Pregunta.- Per situar-nos, ens podries fer una presentació personal?

Resposta.- Pràcticament he viscut tota la meva vida a aquest edifici i en aquesta casa que hem arreglat un parell de vegades. Jo d’al·lot volia ser pelotari; jo jugava a frontó (1). Però la meva mare va morir quan jo era molt jove. Les meves ties, que en varen acollir, varen decidir que això del frontó era un ambient brut per un al·lot. Que allò era una perversió, plena de ludòpates! I en varen apuntar als escoltes. Com que hi havia el senyor rector, tot meravellós! Aquí va ser a on em ficaren a la muntanya. Hi vaig estar una sèrie d’anys amb els escoltes, però jo no tenia vocació per continuar fent de monitor o coses d’aquestes. I quan es va acabar l’època de l’escoltisme, em vaig dedicar a la muntanya únicament. De les darreres activitats que férem dins l’escoltisme va ser anar a pujar l’Aneto (2). Les meves ties passaven més pena amb ses meves aventures per sa muntanya i per Sa Fosca que no si hagués voltat pels frontons del Passeig Mallorca!(riu)

P.- De quina època estem parlant?

R.- Dels darrers anys seixanta. El setanta-u va ser el darrer com a escolta i, com et comentava, l’any que anàrem a l’Aneto. Llavores anar a l’Aneto era una aventura brutal! Estaves dos dies des de Barcelona per arribar a Benasc. Una aventura total. I varen ser uns anys en què només somiaves amb penyes i muntanya. Res de músiques ni discoteques… Els dissabtes a fer bivac i els diumenges a trescar per sa muntanya. Fins que vaig conèixer a na Pilar. Havien coincidit amb l’escoltisme una miqueta. I ens dedicarem únicament a la muntanya. I arran d’aquí a ella l’enganxarem del GEM per fer de presidenta! Amb més motiu a jo em varen ficar allà dedins a on he col·laborat fins ara. Encara faig alguna coseta.

P.- Quina és la teva evolució personal i professional?

R.- Jo vaig fer fins al que en aquells temps es deia quart de batxiller (fins als catorze anys). Després vaig anar a l’Escuela de Maestria Industrial (3) al Passeig Mallorca de Palma per fer una cosa que es deia oficialia industrial. Vaig fer “Delineante de construcción” (4). Va ser molt fàcil. Eren tres anyets i en acabant en un no res trobaves feina. Vaig treballar en un despatx d’arquitectes fins que l’arquitecte es va jubilar i en vaig posar d’autònom. Els darrers vint anys laborals meus jo era l’encarregat del despatx i controlava el que s’havia de fer.

P.- Tenies algun antecedent o entorn familiar que afavorís la teva inclinació cap a la muntanya?

R.- Jo havia tingut un oncle que era bastant així. Una persona que havia estat professor de català a començaments dels anys seixanta. I a aquest home li agradava la muntanya. Tenia dues curolles que eren la muntanya i la bicicleta. I jo he acabat amb les mateixes curolles que el meu oncle que fa mil anys que és mort! Record que els primers viatges a Pirineus jo li contava i aquell homo no es podia creure que havíem pujat a l’Aneto! Fixa’t en aquells anys! Però era l’única relació. El meu pare no havia anat mai d’excursió fins que jo un dia el vaig dur al Torrent de Pareis.

P.- Que recordes de les teves primeres sortides i ensenyances muntanyenques?

R.- En l’etapa de l’escoltisme de tècnica muntanyenca, poca cosa. Férem baixades en rappel  (5) i algunes tirolines (6) però de tècnica muntanyenca no. Vaig ser bastant autodidacte. Pertanyia a un grupet que es deien Els Muntanyencs, anterior al GEM. I amb aquest grupet cada dissabte, diumenge i festes de guardar hi érem d’excursió. De fet, els dissabtes de matí encara fèiem feina i no sé si a les tres partia un tren de Sóller i, com aquell que diu, amb el menjar a sa boca partíem. I després, clar, idò a peu; camí de Monnàber per amunt. O si anaves amb autocar a Lluc idò… Amb el temps feies qualque conegut. Ens férem amics del pagès de Turixant (7) i ens anava molt bé. L’autocar ens deixava a Lluc i teníem una caminada, però érem joves! I a Turixant dormíem al paller. Encara que no hi hagués ningú, entraven directes. No hi havia cap problema. I al final ens va dir “Ei, no dormiu al paller. Les claus de les cases són aquí!”  A canvi quan aquest home havia de recollir els xots o això ens avisava i anàvem a ajudar-lo. Així era l’ambient. Parlem de l’any setanta-u o setanta-dos.

P.- Pot ser que la vostra generació hagi estat la darrera que ha trobat gent treballant i vivint a la muntanya. Com era la relació?

R.- Sí, sí. Era una bona relació. De fet, quan hi havia qualque bauxa ens hi convidàvem. A Turixant hem fet alguna nit de Cap d’Any. I també amb la gent de Cosconar (8) teníem relació. També anaren a replegar ovelles. I també amb la gent de Son Torrella (apunta Pilar).

Hi anava molt poca gent a la muntanya i ens coneixíem tots. De fet, ara aplegues el cotxe i, d’una manera anònima, té poses a qualsevol banda. Però llavores havies de passar pel tren, per sa camiona (forma col·loquial per referir-se al autobús de línia) de Lluc. No en tenies d’altre.

P.- Quin fèieu servir per planificar les vostres sortides?

R.- Avui en dia això no té cap problema. Jo estava en un paquet de muntanyencs, entre els quals hi havia en Pere Brunet, que ja coneixien moltes tresques i nosaltres vam aprendre d’ells. En Guiem Roig era el petit del grupet. Però ell havia sortit amb altra gent molt experta i coneixia molta cosa. Les coses rares era en Guiem Roig que ho sabia. La font de Ses Creus, Ses Mates Velles a Ternelles… el que controlava el cotarro era en Guiem! (riu) I era molt jovenet encara! És més jove que nosaltres. Ell havia estat en un grup d’escoltes amb en Cecili Buele (9) del que som molt coneguts! Havia sortit molt amb Melcior Rosselló, autor dels gràfics de les Rutes Amagades de Mallorca de Jesús Garcia Pastor, del que fou ajudant. Jo amb aquests he anat també d’excursió.

P.- I com era sortir d’excursió amb Jesús Garcia Pastor i companyia?

R.- Era molt cap quadrat! No el treies des botador!  Inclús record que una vegada venia el pare Rafel Juan (arxiver de Lluc i gran excursionista). Nosaltres dos havíem tornat beneits per trobar un pas per anar a guaitar a la punta de S’Entreforc per la banda de Cosconar. Ara s’hi pot anar per damunt la cresta de la Serra de Ses Farines però és més complicat. La darrera vegada que hi vàrem anar encara hi havia ses fites que nosaltres construirem en aquells temps! Hi anaven el Pare Rafel, en Benigne Palos… les vaques sagrades! Quan la cosa es complicava el Pare Rafel es llevava sa sotana. L’amagava davall d’una mata i en tornar, la recuperava. Era bastant delicat arribar a la punta. Hi ha un petit ràpel per arribar-hi i en Melcior va passar, però en Garcia Pastor i Benigne no s’atreviren. I a la tornada, com si fossin al·lots, se’n fotien els uns dels altres! Tan seriosos que pareixien aquests homes! (riu) I mira que el Pare Rafel em feia passar pena. Era mig cabra! Per paratges rabiosos, damunt les roques! Jo pensava “aquest home ens caurà i tindrem un desastre! ” En aquells temps feia pel·lícula en Súper-8 (10) i ha d’haver-hi un bocí de filmació. Llàstima que el nostre projector ja no funcioni!

P.- Com va ser la primera vegada que vares sortir al Pirineu?

R.- Jo havia estat als Pirineus amb els escoltes com t’he expressat. Arribaves amb el vaixell a les vuit del matí. Agafaves un autocar que et duia a Lleida. Després un altre per arribar a Monzón. I d’allà un altre per arribar a Barbastro. Quan arribaves a Barbastro, l’autocar que anava al Alto Pirineo, com deien ells, ja se n’havia anat. O sigui que et tocava fer bivac a la plaça de Barbastro! Havies de dormir damunt un banc esperant al dia següent, arribaves a Benasc a mig dia! I això ho férem un parell d’anys. 

P.- Quina va ser la teva primera muntanya al Pirineu?

R.- Amb els escoltes pujarem l’Aneto, just pujar i baixar i ja em va anar bé. L’any davant vaig anar amb un company de Els Muntanyencs i anàrem a la Vall d’Estós (11). Quan anava amb els escoltes el primer que fèiem en arribar a Barcelona era llogar un piolet i uns grampons. Aquest any ja m’havia comprat un piolet per anar-hi. Allà no hi havia pràcticament ningú vivint. Vam coincidir amb un grupet de Saragossa a on hi havia un mestre i una mestra d’escola que ensenyaven a aquells al·lotets. I quan ells anaven al Posets, cap allà que anàvem amb ells. Només faltaria! I aquests varen ser els que realment a mi m’ensenyaren les tècniques. Ella es deia Lola. Hi vam estar una setmana.

P.- Com arribares al món federatiu i de club com a organitzador?

R.- (Intervé Pilar) Per què li agrada. Li agrada molt preparar ses coses i que estigui tot molt agafat, que no s’escapi res. És obsessiu en aquest aspecte. Encara ara! Per organitzar aquestes sortides al Pirineu, sobretot amb les del GEM, tot ha d’estar ben enganxat i que no falti res!

(Continua Pep Xisco) Sobretot ara. Al principi, arribar quinze persones a un refugi no hauria passat res. Però ara si no reserves places! Jo ja no hi vaig als refugis. L’ambient no és el d’un refugi de muntanya. És una activitat turística més. I res més! Quan estarem al refugi d’Oulettes per pujar al Vignemale (Pirineu francès), els matins a les quatre del matí començaves a sentir renou de mosquetons i gent que es movia preparant el material per partir. El darrer pic pensarem que era com un hotel. Fins que no donen el berenar a les vuit ningú piula! Les dues darreres vegades que he anat a Pirineu he quedat a fer vivaç per allà. Ja pas.

P.- Com recordes les primeres passes del que després seria la Federació Balear de Muntanya i Escalada (FBME)?

R.- Hi havia tan poca gent i coneixies tan poca cosa. La federació tenia uns dinerets. I si un dia volies organitzar una travessa, anaves a en Pere (Brunet) i li deies, què? I entre en Pere i en Guiem (Roig) feien un joc de màgia i et pagaven els cartells! Era així de senzill.

(Intervé Pilar) Venia gent de la península també. Per fer cursets.

(Continua Pep Xisco) Això no t’ho havia dit abans. En un d’aquests viatges a Pirineus, al començament, vaig conèixer uns catalans i em vaig fer amic seu. En aquells temps els delineants guanyaven molts doblers. Va coincidir amb l’etapa del pla urbanístic Ribas Piera(12). Jo feia hores extres per un tub. I tenia doblers. Anava a escalar a Montserrat el cap de setmana amb aquests. I ells m’acabaren d’ensenyar i polir. Record que dúiem mosquetons de ferro que pesaven mig quilo cadascú. I anàrem a una botiga de material esportiu i vaig demanar “I aquest mosquetó quan val?”.  “Cent pessetes” en contestaren. I li digué “Me’n doni deu”. I el català aquell quasi se’n va acubar al costat! (riu) Clar, jo feia feina i tenia doblers. I no m’ho gastava en altres coses!

P.- Molta gent recorda la teva etapa i de Pilar al GEM. En concret tenen present la revista Penyal. Què ens pots dir?

R.- Les reunions de la Junta Directiva del GEM es feien aquí mateix, al saló de ca nostra. A l’hivern fèiem foc a la xemeneia i fèiem una torrada després. I un dia qualcú va dir que farien una revista. En va mostrar unes mostres i li vaig dir que això no podia anar així. Tot escrit a màquina de qualsevol manera, un desastre! Això ho havien de fer ben fet! Per la meva feina jo tenia contactes amb el món de les copisteries, i per això m’hi vaig posar davant. I, com sempre, t’aferren el mort i te’l menges fins que et canses i dius basta. De fet, era complicat. Avui en dia amb un PC ja està. Les darreres circulars del GEM en paper encara les vaig fer jo. Per fer la revista en aquells temps hi havia unes màquines d’escriure elèctriques que tenien com una bolla per imprimir (13) que feien una lletra guapa. No com les de les mecàniques. Nosaltres dúiem els treballs i allà una nina ens feia les galerades. I després hi havia les correccions. Avui en dia ho tornaries a imprimir tot. Però en aquells temps aferràvem un paperet damunt. I muntaves una maqueta i després s’imprimia. I al local del GEM les plegàvem i grapàvem per entregar. Els locals del GEM eren això. No hi havia res més.  La gent no tenia telèfon. Si tu volies anar d’excursió, passaves pel local per veure qui hi havia. I si tocava ensobrar idò et posaves a la taula i a ensobrar! Era una altra cosa i una altra manera de fer les coses.

P.- Quina ha estat la teva millor etapa com a muntanyenc?

R.- Sens dubte fins que ens casarem. Nosaltres anàvem d’excursió cada cap de setmana. I dic cap de setmana per què fèiem bivac el dissabte. Més o manco mantingueren el ritme fins que després ja varen venir els al·lots. A mi el que em va passar és que jo anava  a escalar. Per la meva condició física, sempre he estat tirant a gras, no podia aspirar a fer molta gravetat. Però em defensava. Va arribar un punt en què em divertia més d’anar a fer una via no tan difícil amb na Pilar que no d’anar amb aquella gent a passar pena. Férem moltíssimes vies. Fàcils evidentment. Algunes les hem repetit moltes vegades. Al Paredón (Son Torrella) teníem una aresta a un costat que tenia molta altura però amb molt bones presses. Les arestes de Turixant i el Puig de Ses Vinyes també. No eren grans ascensions, però noltros dos anàvem fent i començaven a sortir més tots sòls que no en grup.

(Intervé Pilar) Saps què passa? Que per a noltros el patiment t’ho ha de compensar el goig. Si et suposa un esforç excessiu, llavores no gaudeixes tant d’allò. I nosaltres cercarem aquest equilibri. Què ens suposes un cert esforç per què també et dona una satisfacció grossa. Però no arribant tan morta que diguis “No hi tornaré mai més”.  Ara darrerament sortim menys, ja que la salut ens ha pegat una mala estocada!

(Continua Pep Xisco) Quan els al·lots eren més grans els podíem deixar i aprofitarem. De fet, un estiu férem una travessa dels Pirineus en quaranta i tants de dies. I són collons deixar els al·lots i la feina… Però, vaja, això és el viatge de les nostres vides.

(Intervé Pilar) Un viatge que ho havíem programat el 1977 i ho férem al 1996.  

(continua Pep Xisco) Antigament els refugis eren molt diferents. Tu et presentaves el primer dia amb una motxilla plena i carregada de menjar i estàvem una setmana fent excursions per allà.  A poc a poc ja podies menjar una mica bé als refugis. A l’any 77 fèiem una travessia molt guapa. Què per cert surt explicat a la revista Penyal amb els preus i tot! I a un refugi trobarem un grup de jubilats que feien la travessa dels Pirineus. I vam dir “Això ho hem de fer noltros!” Amb els companys sempre parlaven de l’hipotètic viatge per a quan ens jubiléssim. Però arribarem a la conclusió que, si arribàvem a la jubilació, ja no estaríem en condicions per fer-la!

(intervé Pilar) Va arribar un any que un parell de companys i amics ja no hi eren i pensaren que no podíem esperar. Hem d’aprofitar el moment. Això era l’any 1992. Quatre anys per posar-nos en forma.

(continua Pep Xisco) No férem cap GR en particular. Un poti-poti de tot i alguna etapa inventada per noltros. I no hi havia ni GPS ni res de res!

(intervé Pilar) I en Pep Xisco ho tenia tot pensat i previst!

P.- De la teva etapa amb el GEM són recordades les teves Travesses.

R.- Varen ser uns anys molt bons. M’enganxaren al GEM una altra vegada! Jo vaig fer de vicepresident dues vegades. Des del 1977 i per sis anys jo organitzava aquests viatges. La meva intenció era que la gent li perdés la por de sortir defora. Ja hi començava a haver bastant informació. Però bé, em vaig adonar al final que la gent abusava. Tots els que venien amb jo eren els mateixos d’un any per l’altre. Eren els mateixos clients! Estàs fent d’agència de viatges per aquesta gent. La intenció era que s’avesessin a sortir tots sols.

P.- També ens han parlat de la teva passió per Dolomites.

R.- Ho havíem d’haver conegut quan teníem deu anys menys. La primera vegada que vaig anar amb ella férem ferratas i passarem gust. No anàvem a llocs molt difícils, però alguna via bastant llarga férem així mateix. No passes pena a la ferrata. I si ja has escalat una mica just t’has de preocupar de no carregar massa i fer servir les cames. Hauríem pujat escalant de joves però ,ara ja no.

P.- Com veieu l’actualitat de les pràctiques a la muntanya?

R.- Uf! Esta massa canviada. No té pràcticament res a veure amb el tipus de muntanya que nosaltres coneixíem. Jo no he entès mai com a la Federació de Muntanya hi ha d’haver la gent que fa escalada als gimnasos i la que fa carreres per sa muntanya. Trob que és més lògic que uns estiguessin a gimnàstica i els altres a atletisme. I això ho ha canviat tot. Que les empreses que passegen gent per la muntanya també estiguin allà dedins com a societats… I aquí que ha passat? Jo pens que l’equivocació és que hauríem d’haver fet una federació d’entitats excursionistes. Defensarien més als clubs. Els clubs estan a la baixa i estan tots llestos. Inclús el GEM. Pensem que si qualcú vol escalar et surt més a compte agafar a una empresa d’aquestes d’aventura i no anar al GEM. De fet, el GEM pareix un geriàtric! El GEM, el CEC (Centre Excursionista de Catalunya) i l’UEC i tots els clubs! De fet, noltros per què no anàvem amb el Foment? Per què eren massa vells! (riu) Qui és el que va a les activitats del GEM? Què té a veure aquesta gent amb el tipus de muntanya que noltros fèiem i ens agradava? No té cap relació ni una. No vull dir que sigui millor o pitjor. És diferent.

(intervé Pilar) Noltros vivíem la muntanya d’una altra manera. Per gaudir, per mirar, per observar… Aquesta gent que corre no crec que vegi res. (riu) El que anomenen esports d’aventura ho ha canviat tot.

(continua Pep Xisco) Encara ara noltros en aquesta època anem a fer una excursió o caminada just per observar les orquídies. Això forma part del nostre bagatge. El tema dels refugis de muntanya a Mallorca és horrible. Hi ha una genteta que dius, però que fan aquí? Es queixen que el menjar no és bo, que el pa és dur, que no sé què. Això és un refugi! Nosaltres ens conformàvem amb no banyar-nos si plovia.

També el problema és que hi ha molta gent. Aquest estiu vaig anar a fer un bivac damunt el Teix. Un dia de cada dia (laborable). Pujarem a les fosques. I en arribar allà dalt ja ens havien fotut el lloc a on solien dormir. Estava ple de gent. Què feis aquí dalt en bon dia feiner! (riu)

També ens ha passat a Pirineus. Anàrem a un lloc raríssim que s’ha de caminar cinc hores per arribar-hi. Li diuen la balma dels escaladors i està al costat del Llac de Cregüeña (14).  Hi ha una llosa immensa que li han fet un paretó al davant. Des de joves volíem dormir allà un vespre. Arriba’m allà i estava ple! Sort que hi havia una llosa un poc més enllà i ens poguérem amagar. 

P.- Quina cosa voldríeu dir i no ha sortit en la conversa?

R.- Simplement, sa muntanya i la gent que hi va, ha canviat. Hem d’acceptar el que hi ha. No podem pegar bots ni pretendre evangelitzar als altres amb les nostres idees. No va amb la nostra manera de ser ni de pensar però…

(intervé Pilar) A jo no m’agrada la manera com avui en dia la gent va a la muntanya. Hi falta respecte al medi. Algunes vegades que he parlat amb Miquel Rayó, he comentat que per a mi la muntanya ha estat una filosofia i una lliçó de vida. I així com esta tot ara que hi ha tanta gent  que no tens accés a res. Prohibeixen els camins per tot. Res és el que era. També som uns privilegiats per topar una època en què podies ser amic del pagès i podies passar per tot sempre respectant. I deixant tots els espais tal com els trobes.

(continua Pep Xisco) I també hem torejat alguna vegada! Cada any anàvem a la Font Gallarda a on teníem un redol de peònies a fer algunes fotos. I una vegada quan pujàvem trobarem al propietari. I li vaig dir “Ah, les peònies estan espectaculars!” I pràcticament ens va acompanyar amb el cotxe! Ara bé, només érem noltros dos!

(intervé Pilar) Tot depèn de l’actitud com un va i es presenta. 

Notes

• La pilota basca és un joc de pilota en què dos o més contrincants anomenats pelotaris competeixen llançant una pilota, amb la mà nua o amb una eina, contra una paret d’un frontó. Amb diversos graus de popularitat i variants menors es juga al País Basc (d’on rep el nom arreu), Gascunya, el nord de Castella (amb La Rioja), l’Argentina, Cuba, Mèxic, Uruguai, les Filipines i als Estats Units d’Amèrica. A més a, la modalitat de frontó a mà ha arribat també al País Valencià com una variant menor de la pilota valenciana.
• El pic d’Aneto també anomenat com la Maleïda (Maladeta en aragonès) és el més alt dels Pirineus i de l’Aragó. La seva altitud és de 3.403,5 metres. Al seu cim s’hi va instal·lar una creu de ferro de bona mida i una imatge de la Mare de Déu del Pilar, patrona de l’Aragó.Està situat a l’extrem nord del massís de la Maladeta o Maleïdes i és format, com tot el massís, de granit normal. Als seus vessants s’hi troben glaceres permanents. La més important és a la cara nord i té unes 100 hectàrees d’extensió, actualment en retirada. Administrativament pertany al terme municipal de Benasc (Ribagorça).
• Anomenat avui en dia IES Politècnic i domiciliat al carrer Menorca 1 de la ciutat de Palma al seu nou edifici bastit al 1965. Fundat al 1932, va ser la primera institució educativa a Mallorca en oferir estudis de Formació Professional reglada i de qualitat.
• El delineant és un professional que treballa amb la geometria i l’espai. Per realitzar la seva tasca són necessaris coneixements multidisciplinaris (entre els quals, es considera com el més rellevant la geometria descriptiva) i alhora ha d’adaptar-se ràpidament a les noves tecnologies que s’han convertit en els seves eines de treball evolucionades. Abans de la utilització d’aplicacions informàtiques el dibuix lineal era la delineació amb segments de línies geomètriques realitzada generalment amb ajuda d’estris com la regla, l’escaire, el compàs, el tiralínies, etc
• La via ferrada (italià: via ferrata) és un itinerari, normalment vertical, equipat amb material divers: claus, grapes, preses, passamans, cadenes, ponts tibetans i ponts nepalesos i tirolines que permeten, d’una manera segura, arribar a zones remotes de difícil accés per a senderistes i persones no avesades a l’escalada. Per garantir-ne la seguretat hi ha instal·lat un cable d’acer, anomenat línia de vida, durant tot el recorregut, que amb el talabard, proveït d’un dissipador d’energia i mosquetons especials de via ferrada (marcats amb una K) permeten estar assegurat en cas de caiguda. Molt popular als Dolomites.
• Una tirolina consisteix d’una politja suspesa per cables muntats en un declivi o inclinació. Es dissenyen perquè siguin impulsats per gravetat i pugui lliscar des de la part superior fins al fons mitjançant un cable, usualment cables d’acer inoxidable.
• Alqueria situada entre Lluc, Es Cosconar i Allmallutx a Escorca.
• Cosconar és una possessió de muntanya del terme d’Escorca, a la Serra de Tramuntana. És al coster sud de l19a Roca Roja, un contrafort del massís del Puig Roig, vora el Quarter dels Carrabiners i guaitant sobre el Torrent de Lluc. Aprofita una cova natural de grans dimensions i la integra en la seva construcció.
• Cecili Buele i Ramis (Palma, 4 de desembre de 1944) és un activista social i polític mallorquí. Fill de pare guineà i de mare arianyera, estudià Humanitats (1955-1959), Filosofia (1960-1962) i Teologia (1963-1968) al Seminari Diocesà de Mallorca. Fou ordenat sacerdot l’any 1968. Des de aquest any i fins el 1971 fou consiliari del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Regidor de l’ajuntament de Palma del 1995 al 1999.
• Super-8 és un format de pel·lícula cinematogràfica que fa servir un pas de 8 mm. Es tracta d’una evolució del format Doble 8. Va néixer pensat per al mercat domèstic, encara que en mans d’aficionats i de modestos cineastes va assolir un gran nivell. Va tenir el seu punt culminant als anys setanta del segle passat.
• La vall d’Estos és una de les valls secundàries que surten lateralment (en sentit nord-nord-oest) de la vall de Benasc, recorrent-la el riu Estos, que és tributari de l’Éssera. És  a dintre del Parque Natural de Posets-Maladeta.
• Manuel Ribas Piera va guanyar el concurs de l’Ajuntament de Palma convocat el 1967 per corregir les deficiències del PGOU de 1963. Aquest nou Pla General del 1973 va subdividir Palma en deu barriades, que caldria dotar d’equipaments i infraestructures. La idea era establir zones urbanes autònomes anomenades SAP (Sectors d’Actuació Preferent) que ordenarien tota la ciutat. Aquesta idea, però, no es va dur a terme. Això va tenir com a resultat la consolidació d’una ciutat d’estructura centralitzada i espais jerarquitzats i especialitzats, amb quatre polígons monofuncionals: Son Rapinya (educatiu), Son Dureta (sanitari), Son Castelló (industrial) i l’Arenal, el Terreno i Cala Major (turístic). (ARA BALEARS)
• Aquestes maquines d’escriure elèctriques en lloc de la clàssica “cistella” amb tipus pivotants, tenien una bola, un element pivotant i rotatori (a vegades anomenada “bola de tipus”) que es podia canviar per aplicar diferents tipografies dins del mateix document. Un dels models més famosos va ser la IBM Selectric.
• El Ibón de Cregüeña és un llac glacial de grans dimensions, representatiu dels llacs d’alta muntanya septentrional. Esta situat a la Ribagorça (Osca). Amb prop de 1,5 km de longitud i una profunditat de gairebé 100 m, recull aigües netes provinents de la seva conca, en la qual no s’adverteix activitat humana que modifiqui els usos del sòl. El seu caràcter alpí afavoreix la congelació de la capa superior de l’aigua.