Francesc Antich: “La muntanya no s’acaba mai”

Francesc Antich Capllonch, conegut per tothom com Xisco, és un enamorat de la muntanya i els seus revolts. La natura és la seva passió i les botes de muntanya el seu calçat preferit. Està casat i té dues filles, Neus i Clara, les dues aficionades a l’excursionisme.

La seva esposa Aina també és la seva companya i suport a la muntanya i a la vida marital i familiar. La seva afició a l’excursionisme va començar de prest quan anava els diumenges amb els seus pares a passar el dia a la muntanya. Després, als anys setanta, quan tenia 15 o 16 anys es va afiliar a les organitzacions juvenils d’aquell temps, l’OJE -que era del règim-, i després als escoltes.

Pregunta.- Com comença una persona a sentir atracció per l’excursionisme?

Resposta.- Per sentir atracció has de tenir esperit aventurer, ànima de descobridor, curiositat i, per damunt de tot, amor i respecte per la natura. Tot això mesclat es diu passió per la muntanya i una manera d’accedir-hi és l’excursionisme.

P.- Què es necessita per començar a caminar i conèixer la muntanya?

R.- No massa coses: bona companyia, ganes de gaudir-ne i que no t’importi el sofriment. La muntanya i la natura són dures, però val la pena el patiment per sentir-te una part d’elles.

P.- Quantes excursions fa a la setmana i quin tipus ?

R.- Amb el club sortim cada dissabte i són excursions d’allò més variades: senderisme, escalada, espeleologia, muntanyisme i barranquisme o torrents.

P.- Quines qualificaria com a millors excursions que ha fet?

R.- Totes són les millors, però sempre en recordaré tres: una va ser quan vaig veure de prop i per primera vegada l’Agulla des Frare al peu del Puig Major, una impressionant agulla que s’enfila fins als 1.209 metres d’altitud, una altra el primer torrent que vaig fer amb aigua, i la tercera el dia que vaig fer sa Fosca.

P.- I les més difícils?

R.- Aquí no sabria respondre perquè només les trobes difícils abans de fer-les, perquè després totes et semblen diferents i més fàcils del que havies pensat. És la lluita amb tu mateix.

P.- I les més recomanables per a la gent que comença?

R.- Qualsevol de senderisme. A l’estiu totes les que acaben a una caleta d’aigües transparents com a cala Beltrán o Sa Costera des de cala Tuent. A l’hivern, pujar al Puig d’en Galileu per ses voltes… un gaudi inexplicable.

P.- Queda molt per descobrir a la nostra terra?

R.- Si tens esperit aventurer i ànima de descobridor, sempre tindràs una cova on entrar, un avenc on davallar, un forat on ficar-te o un coll on arribar. La muntanya no s’acaba mai i la pots fer per mil bandes diferents per arribar allà mateix.

P.- Com veu el turisme de muntanya?

R.- M’agrada, sempre que no humanitzi la muntanya, és a dir, que no deixi empremta. I per suposat que no arribi a la massificació que sí que ha arribat a les nostres platges. És complicat perquè per una part ens posen restriccions per anar per la muntanya i per l’altra s’inverteix en propaganda turística perquè venguin més turistes. L’altre dia el ministre de Turisme va fer unes declaracions en el sentit que estava en contra de limitar l’entrada de turistes. No s’entén.

P.- Hi ha diferència en el tracte a la natura de la gent d’aquí i dels estrangers?

R.- No. Són tan nets o bruts uns com els altres, durant els anys he vist de tot. És més, diria que els estrangers són més de tancar finques que els mateixos mallorquins, i aquesta problemàtica tant la tenim aquí com a Eivissa.

P.- Sembla que ara estigui de moda fer excursions

R.- Està de moda el consum d’activitats d’oci i cultura, sobretot les d’esforç físic com les curses, maratons, triatlons, “aironmans” i, per descomptat, l’excursionisme. Això són modes que duren el que duren.

P.- Vostè pertany al grup excursionista Doblevuit Grup de Muntanyisme. Com es va fundar ?

R.- Tot començà amb els pares del col·legi on anaven les meves filles. Ens ajuntàrem per fer excursions amb ells, un grup d’amics i jo mateix. Llavors les activitats anaven guanyant en intensitat. Vàrem descobrir els torrents i vàrem quedar enganxats. A poc a poc s’anaven afegint més companys fins que vàrem prendre la decisió d’organitzar-nos i formar una associació, i vàrem tirar endavant amb la idea, creant l’actual Doblevuit Grup de Muntanyisme, una associació sense ànim de lucre, de la que encara en quedam cinc socis dels quals fórem fundadors. El nom li va sorgir al company Pep Toni i fa referència a un nus d’encordament i d’unió utilitzat a l’escalada.

P.- Troben facilitats a l’hora d’accedir a finques?

R.- Aquest és un tema complicat. Pensem que només el 3% del territori de la Serra és de titularitat pública, més altres territoris o comunes a la resta de l’illa. Això fa que no sempre sigui fàcil accedir a les finques, però cal dir que sempre que hem demanat permís ens l’han donat; si es fan les coses amb respecte i educació no hi sol haver cap problema.

P.- Entenen el pensament dels propietaris de les finques?

R.- No tots els propietaris pensen de la mateixa manera. Uns ens entenen i compartim les mateixes inquietuds i amb ells no tenim cap problema, fins i tot ens han convidat a prendre cafè i fer una xerradeta, sempre molt agradable. Uns altres habiliten pas amb botadors o barreres, altres volen que els demanin permís per passar, i també hi algun que no vol saber res i no deixa passar. Entenem la seva postura, és ca seva, perquè en el començament només érem simples excursionistes, però en el darrers temps han aparegut altres activitats organitzades per empreses d’aventura, i és clar, els propietaris també volen que se’ls recompensi pels guanys que tota aquesta activitat produeix. És molt normal. No és just que gent i empreses es lucrin damunt l’esquena dels altres. Entenem que una altra cosa és el gaudi respectuós. Per tot això, entenem que hi ha d’intervenir l’administració i la Federació Balear de Muntanya i Escalada, per arribar a un consens entre tots, sigui econòmic o d’altra forma. Això no obstant, d’una manera clara i sincera i no polititzar la situació com s’ha fet fins ara, que uns pareixen els dolents i els altres els bons.

P.- És evident que no tothom que passeja per la muntanya té l’empremta d’excursionista per raons òbvies: respecte per la propietat privada, la natura, la neteja…

R.- En aquesta societat fa falta més educació en general i ambiental en particular. Aquest és un dels problemes més substancials de tot. Els propietaris paguen les conseqüències de les malifetes dels altres i això ni és just ni molt manco normal. Així paguem justos per pecadors, com massa sovint passa.

P.- Sempre hem sentit a dir que els propietaris de finques es queixen perquè els que legislen, ho fan comptant amb les propietats privades. Marquen pautes però cap d’ells té un pam de terreny seu. Així ho fan damunt l’esquena dels bens dels demés. Com ho entén un excursionista amant de la natura?

R.- Jo no ho diria així, més aviat tot el contrari, crec que durant molts anys s’ha afavorit legislant a favor dels grans propietaris, sigui des de l’administració autonòmica o municipal. Basta veure quins ajuntaments han fet els catàlegs de camins públics i quins no. Aquest fet ha permès que alguns propietaris se’ls facin seus. O el PORN en determinades formes de proteccionisme com a zones d’exclusió i altres no. Hi trobem multitud d’exemples: la problemàtica de les cabres i el negoci de la caça que hi ha al darrere. S’han creat fundacions i altres entitats que circulen per les xarxes socials de dubtós proteccionisme (particular o ambiental). La Serra ja no és el que era. Quasi totes les grans possessions són societats mercantils anònimes o limitades. Són temps de canvis. Pareix que volen tancar o prohibir per protegir i així no pot funcionar. Tot s’està convertint en un prohibir per recaptar. Malgrat tot això, confio que s’arribarà a una entesa entre tots per a una millor convivència. Hem de pensar que vivim a illes i que tenim la necessitat d’arribar a la mar.