Josep Morell: “Els Germans de La Salle eren avançats, ja anaven a nedar”

Si parlem de Josep Morell González a Sóller, tothom el recorda com el professor del Col·legi de Sant Vicenç de Paul  de  Sóller. Ha dedicat tota la seva vida a l’ensenyament i a la investigació històrica, molt lligada al patrimoni el eclesiàstic, tant pel que fa a lo material com a l’immaterial. També ha publicat obres que res tenen a veure amb lo religiós.  A partir de la seva jubilació comença a dedicar-se quasi de ple a les investigacions i, de fet, ja són molt els llibres, treballs, guies… que ha publicat a més de les publicacions fetes  en col·laboració  amb altres escriptors, periodistes, escriptors….  És el President del “Grup de Recerca i Estudis Sollerics” (GRES) on ha publicat nombrosos treballs   d’investigació. És també el Jutge de Pau suplent de Sóller, tasca que duu a terme amb goig i il·lusió.

Josep Morell és una persona inquieta de la que en podríem parlar hores i hores però lo millor és que sigui ell el que ens conti coses i, sobre tot, el seu darrer treball que fa pocs dies ha vist la llum: “La Salle a Sóller 1905 – 1938). Un llibre que explica l’estada dels frares d’aquesta ordre a la vall sollerica. Una estada que els més majors recorden amb estima però que els més joves pots ser desconeixen. No fou una estada  fàcil, com es descriu al llibre, però es varen saber adaptar i guanyar-se l’estima dels sollerics.

Pregunta.- Com va nàixer l’interès en fer aquest llibre de l’estada a Sóller dels frares de La Salle?

Resposta.- La veritat és que tot va sorgir quan va arribar a les meves mans una fotografia d’antics alumnes d’aquesta congregació. Vaig començar a investigar les identitats de cada un dels que sortien a la imatge, molts d’ells avui ja no estan entre nosaltres, i així de mica en mica em vaig anar endinsant a conèixer la seva història viscuda entre nosaltres a Sóller. He de dir que tots els que foren alumnes amb els que jo he pogut parlar, tots tenien molt bones referències d’ells i de fet, he pogut tenir les meves mans documents manuscrits que així ho demostren.

P.- No s’albirava una tasca fàcil?

R.- En principi no hi  veia massa possibilitats però a través d’un bon amic meu, vaig saber que per primera vegada en tres-cents anys, el Conseller General de La Salle era un mallorquí. Rafel Matas Rosselló que és l’autor del pròleg del llibre que he publicat. Vaig pensar que aquesta era una molt bona ocasió per saber coses i a través de Mossèn Ramon Lladó (en Ramon Topa pels sollerics) vaig poder entrar en contacte amb Mossèn Rafel Matas quan era a Mallorca. Val a dir que fou casualitat perquè ell sempre viatja per tot arreu del món,  tot i que la seva seu està a Roma. Era el mes de gener de l’any 2018 quan vaig poder parlar amb ell i exposar-li la meva intenció d’escriure aquesta història que avui tenim a les mans. Li vaig dur documentació i algunes de les meves publicacions i li va semblar molt bé aquesta idea.

P.- Vostè va anar a investigar els arxius de l’odre de La Salle a Roma…

R.- Sí, efectivament. El mes de desembre de l’any 2018 el Mossèn Rafel Matas hem va convidar a anar a Roma per poder consultar tot els arxius que feien referència als anys dels germans de La Salle a Sóller. Vaig estar-hi dues setmanes. Fou un gaudi mai viscut.  Tothom es va portar molt bé amb jo i em posaren les coses molt fàcils.  Vaig poder consultar tot lo que vaig voler i vaig necessitar. Val a dir que l’arxiver general era un home de Madagascar, molt bona gent, i ens entenguérem tot e temps en francès. Com a cosa curiosa diré que tots els documents referents a l’estada a Sóller, estan escrits en francès. Hi va haver una cosa molt curiosa que, ni el més gram historiador  dels Germans de La Salle, Sebastià Rubí, sabia.  Era el document de sortida dels Germans de La Salle quan sortiren de Marsella per venir cap a Sóller.  Aquesta carta mai s’havia traduït. Vaig gaudir molt de l’estada a Roma sols pel fet de poder consultar tot lo que vaig necessitar. Un arxiu molt ric amb història dels Germans de La Salle.

P.- Com ha pogut treure tant de material en global?

R.- He tingut molta sort perquè tothom m’ho ha posat molt fàcil. Els Germans de La Salle de Mallorca em deixaren tot lo que tenien, l’arxiu parroquial de Sóller i, sobre tot, els testimonis encara vius que m’han contat gran part de la història viscuda en primera persona. Has de pensar que enguany ja fa vuitanta-tres anys que es va tancar l’etapa que conto al llibre. He tingut l’oportunitat de parlar amb personatges molt interessants. Un exemple fou Manuel Piña que havia estat Germà de La Salle i alumne de Sóller. Ells em va donar molta informació. També Rafel Puig Planas, Joan Castañer….

P.- Consti’ns coses…

R.- Hi va haver una època, la darrera, que hi havia el germà Fernando que era el director i un home molt reservat i el Germà Ramon, que s’havia fet molt amb la gent de Sóller i era molt popular, tot lo contrari que el primer.  Hi havia gelosia. Tanta era la popularitat del Germà Ramon que quan va morir a França l’any 1960 féren una missa al Convent oficiada per tots els capellans que exercien i que havien estat alumnes de La Salle. Temps després, Toni Josep Rullán i Jeroni Orell organitzaren un dinar dels que havien estat antics alumnes  al restaurant Monument i en aquest dinar ja comencen a comentar que s’hauria d’escriure un llibre relatant  l’estada de La Salle a Sóller. Aconseguiren que vingués el Provincial de l’ordre que a les hores era de València i Balears. Hem de tenir en compte que Sóller fou la segona casa de La Salle a Mallorca. La primera fou a Palma i la segona aquí.    

P.- Es digueren coses interessants segur…

R.- Una de les anècdotes fou que Jeroni Orell, que havia estat antic alumne i també germà de La Salle, demanà a tots els presents que escrivissin a un paper la seva experiència del pas de l’ordre per Sóller. Jeroni Orell envià aquests manuscrits a la casa mare  i allà els posaren dins un arxivador pendents de que Sebastià Rubí en fes l’inventari, però Rubí morí i els documents quedaren allà sense que ningú els mirés. Jo he tingut la sort de poder-los tenir a les mans i així he pogut accedir a informació de gent que ja han mort fa molt temps. Una informació extremadament valuosa.  

P.- A qui va dedicat aquest llibre?

R.- La història justa que s’havia d’escriure d’aquesta estada entre nosaltres dels Germans de La Salle.  No tenir-ho escrit, era una injustícia perquè formaren part de la nostra història també i els més joves han de conèixer qui som a de on venim.  La primera persona que em va donar informació de La Salle fou en Joan García (E.P.R.) i ja fa anys que m’anava explicant moltes coses igualment com els seus condeixebles. Cada un m’identificava els alumnes que hi passaren però també les seves històries personals. Això em va fer enllepolir.

P.- Com fou el tracte rebut per part dels sollerics?

R.- Fou una escola no massa ben tractada. Els capellans, per exemple, els estimaven molt però els rectors… no era el mateix i no sé perquè.  Per dins l’ajuntament també hi havia alguna persona com Cipriano Blanco Olalla que fou cap de la Unió Patriòtica, partit únic de la dictadura de Primo de Rivera, que els duia una mica entravessats. El Rector Sitjar els va fer algunes coses que, com a mínim no les va pensar bé. Els Germans de La Salle,  el mes de novembre de 1904 comencen a organitzar la seva arribada a Sóller. Tenien estada al Convent on ara és dels Sagrats Cors i el rector Sitjar, l’any 1920, comença a demanar als Franciscans si volien anar a mateix convent on ja estava habitat pels Germans de La Salle. No tenia cap sentit ajuntar dues congregacions.  Els Franciscans renunciaren i Sitjar gestionà amb els Sagrats Cors lo mateix i clar, els Sagrats Cors havien nascut feia relativament poc i cercaven obrir cases.  

P.- I aquesta postura?

R.-. Dos galls dins un galliner no canten bé i això havia d’esser una font de conflictes. En el mateix temps, la Sra. Maria Antonia Palou Barbarín, que era una cosina bona del Baró de Pinopar, decidí regalar als germans de La Salle Ca El Bisbe, una casal dins el casc de Sóller, perquè volia que una congregació cristiana tingués  aquesta casa. En aquests moments els Germans de  La Salle ja havien sortit del Convent i havien anat a un casal que s’anomenava Cas Sedasser.  Ells accepten l’oferiment  però en el mateix moment, el rector Sitjar, pel seu compte, posà Ca El Bisbe a nom de l’Església  Diocesana i no dels frares. Això significava que ells havien de fer les obres però que la casa mai seria seva. Foren tot un conjunt de coses que no tenien ni sentit ni perquè.  Val a dir que eren uns frares una mica avançats en el temps. Els Germans de La Salle ja anaven a nedar en aquell temps.

P.- A on aniran a parar els beneficis d’aquesta publicació?

R.- Tots els beneficies que produeixi aquesta publicació aniran íntegrament  a la restauració de l’orgue de la Parròquia de Sant Bartomeu. He tingut la sort  de que  l’edició l’han pagada una colla d’amics meus i per tant, hem pogut aplicar un preu de venda inferior al de cost, tot tenint en compte que en aquests moments hi ha gent que ho està passant malament i volem que per un mòdic preu de 15 euros tothom pugui comprar-lo.  Hem de tenir en compte que un llibre que no es llegeix no té valor. El llibre té valor a partir del moment en que el llegeixes. JO demana que la gent el compri però per llegir-lo, no per estar a un prestatge.  Hem fet una edició de 250 exemplars i si la gent el compra ja farem una segona edició com  va passar amb el llibre de les Germanes de la Caritat.

P.- Vol afegir alguna cosa més?

R.- Sí, vull aprofitar per donar les gràcies a totes persones que m’han ajudat a que això fos possible i, sobre tot, al Conseller General Rafel Matas per la seva implicació i per gestionar-me totes les facilitats que vaig rebre quan vaig anar a Roma. Jo en som l’autor però els demés en tenen el mèrit. Jo sols hi he posat l’esforç i el temps. Ells el seu saber i il·lusió que ara ja està escrita i lo escrit queda escrit.

#Foravila