Margalida Cerdà (Madò Llucia): “No hi ha res que ens faci sentir més mallorquins i arrelats que el ball de bot”

Coneguda com a Madò Llucia, el nom de la seva repadrina, Margalida Cerdà Mas (Palma 1985) va començar fa 20 anys el blog Rebosillo Radioactiu, que ara és un podcast, per a difondre la cultura del ball de bot i crear diàleg amb els balladors. Ara presenta “Ball de Bot. Guia de Supervivència a la plaça” d’Ínsula Literària, un llibre en el que recull tot el que ha aprés després de molts d’anys anant a ballades. Escrit en clau d’humor i amb les il·lustracions de Jaume Vich de Melicotó, l’obra fa un repàs històric del ball de bot, explica tot el que es balla a les places i dona consells pràctics per sobreviure a les ballades. El llibre està dedicat a Neus Olmeda, la seva mestra de ball a l’escola de Son Espanyolet.

Pregunta.- Quan vares començar a ballar?

Resposta-. Ma mare anava a classe i me duia dins del cotxet, quan vaig començar a caminar la mestra ja em va agafar de la maneta. De petita ballava, però llavors als 7 anys a l’escola varen posar patinatge artístic i totes les nines ens hi apuntàrem. Però quan tenia 11 anys, passejant per Ses Voltes, me vaig trobar amb una ballada popular, m’hi vaig enganxar i no ho he tornat a amollar. 

P.- Com sorgeix la idea d’escriure aquest llibre?

Resposta.- M’ho va plantejar Jaume Vich, il·lustrador de Melicotó. Jo al principi dubtava, però me va convèncer quan me va explicar que fa estona que no es publica res sobre aquest tema i és una manera de fer difusió. El que em va convèncer més va ser quan vaig veure que hi ha molta tradició del ball mallorquí, però encara hi ha molts de prejudicis. Hi ha molta gent que encara confon la mostra, o el vestir-se de pagès, amb ballar a plaça. I un dels objectius bàsics d’aquest llibre era diferenciar això. Una cosa és fer mostra i l’altra és anar a plaça, una cosa és fer un espectacle en públic i l’altra és anar a ballar per divertiment sense necessitat de vestir-te d’un altre segle, com a acte social, com sortir de marxa un dissabte horabaixa.

“Hi ha molta gent que encara confon la mostra, o el vestir-se de pagès, amb ballar a plaça. I un dels objectius bàsics d’aquest llibre era diferenciar això.”

P.- A qui va dirigit el llibre?

R.- A tothom, sobretot als que tenen ganes de començar i als que comencen. I també als que en saben, si els hi trec una rialla me sent més que satisfeta. M’agradaria també que ho llegeixi gent que no és d’aquí perquè el ball de bot és una eina d’integració fantàstica. Aprenent a ballar aprens la nostra història, la nostra cultura i la nostra llengua, ho trob un pack molt complet.  

P.- Al llibre parles de la història del ball de bot. Quines són les teves fonts?

R.- Coses escrites n’hi ha, però són bastant antigues o costen de trobar, ja sigui perquè estan descatalogades o perquè moltes surten a revistes de pobles o edicions d’un ajuntament. Depenent de l’època o qui ho ha escrit, et trobes que no hi ha una estandardització dels conceptes bàsics de jota, bolero… i tampoc no hi ha una definició musical d’estructura escrita. I clar, m’he vist amb molta dificultat, he fet una definició bona d’entendre, però sense aprofundir perquè no he trobat gaire més informació. Per això, anim a la gent a que escrigui perquè aquest és tot un món encara per descobrir. La tradició oral és molt guapa però es pot arribar a perdre.

“Anim a la gent a que escrigui perquè aquest és tot un món encara per descobrir. La tradició oral és molt guapa però es pot arribar a perdre.”

P.-Parles del ball a les places. El ball de bot sempre ha estat relacionat amb ballar a  plaça?

R.-La ballada popular moderna, com la coneixem ara, va fer el boom a finals dels anys 70 i els 80. Abans d’això, al franquisme tot era mostra i si va quedar alguna cosa viva va ser a la part de Llevant, on encara es ballava als patis de les cases, a les possessions familiars, però eren balls privats i hi havia la figura del revetler. També hi havia els balls dels pobles, on antigament se subhastaven els balls. El protocol de ball canvia molt d’abans a ara.

P.- Ara les ballades són una activitat social.

R.- Ara tens la llibertat d’arribar a la plaça, posar-te a ballar si vols o no, és molt dinàmic, pots conèixer gent, pots voltar on vols… Antigament no, el revetler era qui deia amb qui ballaves i quan.

P.-El subtítol del llibre és “Guia de Supervivència a la plaça”. 

R.- Vaig donar moltes voltes al títol i quan me va sortir la paraula “supervivència” vaig dir, és aquesta. Te vàries connotacions, per començar, m’agrada deixar clar que això va en to d’humor, encara que no vol dir que el tema no sigui seriós. El tema de sobreviure va des d’aquell que comença i sobreviu a la primera ballada, tant físicament, després de més d’una hora ballant, com mentalment, de poder dir: no he molestat, no m’he equivocat… Aquest és el significat de sobreviure. I pels que ja en saben més, sobreviure als xiuxiuejos de la gent, als comentaris, a mira quin punt ha fet, … això també hi és. I sobretot també com a una reivindicació del sentiment d’identitat que ens provoca aquest ball. No hi ha res que ens faci sentir més mallorquins i arrelats que el ball de bot, ens sentim molt identificats amb la nostra cultura i sobrevivim dins la nostra illa que s’està tornant elitista. Jo també he ballat tota la vida, i ballar me fa sentir molt mallorquina. 

“S’ha d’anar a poc a poc, és un exercici d’amor propi, de pensar que som capaç de coordinar el meu cos amb la música, i és molt gratificant.”

P.- Quins consells pràctics són importants per anar a una ballada?

R.- Per començar, hi ha gent més empegueïdora i hi ha gent que té manco vergonya i es vol tirar a la piscina quan encara no té aigua. Hem d’anar a unes primeres classes, poder aprendre bé els punts bàsics de la jota i el bolero, tenir clar el ritme, haver escoltat música abans… I quan ja saps fer quatre punts, començar un dia que el teu professor hi va, i començar anat amb peu pla. Mentre no molestis al de devora no te posaran mala cara. És l’exemple que pos al llibre, si no saps jugar a cartes, t’inscriuries a un concurs de truc? S’ha d’anar a poc a poc, és un exercici d’amor propi, de pensar que som capaç de coordinar el meu cos amb la música, i és molt gratificant.  Jo he vist professors que han fet miracles, de gent que n’ha aprés a base de paciència. El ball és ancestral, ens connecta amb les nostres arrels.

P.- Han evolucionat les ballades amb el pas dels anys?

R.- Si, bastant. Hi ha coses de quan jo vaig començar que es poden perdre, per això vaig voler deixar-ho escrit. De fet, molta gent quan ha vist el llibre diu, sembla mentida que això que expliques no estigués escrit. A la gent que ja en sap no li ensenyarà res nou, però els hi agradarà fer-li una ullada per recordar com varen començar. 

“Aquesta afició és tan guapa que fa que els mallorquins agafem el cotxe. Veus una ballada a l’altra punta de Mallorca i t’és igual, agafes el cotxe i hi vas.”

P.- Hi ha diferències en les ballades segons el poble?

R.- Quan vaig començar a anar a les places als 14-15 anys, era mirar un ballador i pels gestos sabies quin professor l’havia ensenyat. Ara ja s’ha globalitzat un poc, cada un té les seves característiques, però et costa destriar d’on es. Aquesta afició és tan guapa que fa que els mallorquins agafem el cotxe. Veus una ballada a l’altra punta de Mallorca i t’és igual, agafes el cotxe i hi vas.

P.- Com veus ara les places? És un bon moment?

R.- Hi ha molta afició. Després de la Covid hi ha hagut una rebufada molt grossa de gent jove, i fins i tot estic arribant a passar pena de que mori d’èxit perquè estam tan estrets que no fa gust ballar. Estic contenta que la plaça estigui plena, però si se n’anas la meitat podria ballar mes ample (riu).