Maria Calleja: “El canvi climàtic és la principal amenaça que tenim ara mateix”
Maria Calleja és una dona científica. Es va llicenciar en Química a la Universitat de Barcelona, va fer el doctorat a l’IMEDEA i a l’any 2007 es doctorà en Ciències Marines per la UIB. Després de més de 15 anys fent estades post-doctorals a diferents indrets del món (Universitat de Califòrnia-Santa Cruz, Institut Andalus de Ciències de la Terra, Universitat de Ciència i Tecnologia King Abdullah a l’Arabia Saudita, Max Planck Institut for Chemistry a Mainz, Alemanya) torna a la UIB com a investigadora i docent al Màster en Ecologia Marina.
Pregunta.- La investigació és un camí molt personal on vas triant cap a on vols anar?
Resposta.- És un equilibri entre la línia que t’agrada i allò que interessa als organismes que et financien o a les universitats que et contracten. Però si, es un camí molt personal. A mi la tesi doctoral em va oferir moltes opcions i he estat participant a molts de projectes diferents fins que decidesc centrar-me en una part. En la meva carrera, encara que des de fora sembli que tot segueix una línia, he estat explorant diferents temes d’investigació, que a mi m’agrada molt, però després és complicat definir exactament quin és el teu camp d’investigació perquè no és tan específic. Podria dir que treball en processos biogeoquímics que afecten als cicles de carboni i nitrogen en ecosistemes marins, tant costaners com de mar obert, però això és infinitament ampli.
P.- Som prou conscients com a societat de la importància que tenen els oceans per a la vida de la Terra? Quina és la seva funció principal?
R.- Els oceans són importants perquè estan captant molt de CO2 atmosfèric i el canvi climàtic està afectant a aquesta capacitat. Si agafam tots els fotosintètics que hi ha a la Terra, més o menys el 50% de tota la fotosíntesi la realitzen els organismes terrestres, i l’altre 50% els oceans. Per això hi ha una frase que es diu que és molt guapa: “Every other breath you take, comes from de ocean”, perquè la fotosíntesi no només està captant CO2 sinó que està produint oxigen, que és el que noltros respiram. De cada dues molècules d’oxigen, una ens ve dels oceans, visquis on visquis, no cal que estiguis a prop de la costa. Això és a nivell d’intercanvi de gasos entre els oceans i l’atmosfera, després a les costes els ecosistemes marins ens proporcionen una quantitat de beneficis molt grans. A nivell de biodiversitat, de fauna… que pot tenir un gran impacte a nivell local, la riquesa que pots treure de la costa i també l’explotació turística, que aquí és molt important. S’ha de trobar l’equilibri entre mantenir aquell ecosistema sa i poder gaudir-ne, perquè si deixa d’estar sa ja romps el cercle.
“De cada dues molècules d’oxigen que respiran, una ens ve dels oceans, visquis on visquis, no cal que estiguis a prop de la costa”.
P.-El canvi climàtic és ara mateix la nostra principal amenaça i la principal preocupació al món científic?
R.- Si, és la principal amenaça que tenim ara mateix. S’està prioritzant el finançament de projectes que estiguin enfocats a trobar solucions i entendre bé com esta afectant el canvi climàtic a ecosistemes específics i quines eines tenim per reduir-lo. Es el tema més important ara, a nivell científic també.
P.-El canvi climàtic és un tema que genera molta preocupació però també debat i controvèrsia.
R.- Es una pena sentir tanta controvèrsia, perquè jo crec que està molt clar que ja feim tard. Tampoc crec que sigui veritat que ja no hi ha remei, si que hi ha remei, però ens hem de posar les piles molt i la pandèmia ens ha demostrat que ens casos extrems, si a la societat li dius que faci alguna cosa, la gent ho fa. Crec que el canvi ha de venir de dalt, enlloc de posar en mans de cada individu la responsabilitat de triar. La ciència ha avançat molt, tenim moltíssima més informació de la que teníem, els treballs creixen exponencialment en les darreres dècades, però també és cert que hi ha molt per conèixer. Tenir la resposta exacte de com està afectant el canvi climàtic en determinats ecosistemes no és tan fàcil de saber, hi ha infinitat d’organismes afectats de manera diferent i que estan interconnectats. De tota manera encara que això no estigui clar, el que si que està clar és que l’augment de temperatura és per la influència humana, sobretot per la crema de combustibles fòssils, i que això s’ha de frenar.
P.- A nivell científic, teniu exemples de com esta afectant aquest augment de temperatura als oceans?
R.- Un dels exemples més clars són els esculls de corall, que ja no sé si els recuperarem. Els esculls del corall són uns ecosistemes amb una estructura bàsicament formada per carbonat càlcic, i aquest carbonat càlcic quan hi ha un augment de temperatura associat a una disminució del pH, el que fa és dissoldre’s dins l’aigua de la mar, llavors els esculls de corall es queden sense esquelet i es moren. La riquesa, la biodiversitat que ens proporcionen aquests esculls de corall és brutal, això pot arribar a afectar a migracions dins dels oceans, perquè els més petits donen de menjar als més grans, i s’han de cercar d’altres alternatives. Hi ha estudis que estan investigant que és el que està passant, però el que està claríssim és que els esculls de corall s’estan dissolent pels canvis de temperatura. Es un exemple molt clar de com l’augment de temperatura és capaç de devastar ecosistemes sencers que són particularment sensibles. Hi ha científics que han fet feina tota la vida amb esculls de corall i fins i tot hi ha institucions que els hi han proporcionat ajuda psicològica.
“El que està claríssim és que els esculls de corall s’estan dissolent pels canvis de temperatura. Es un exemple molt clar de com l’augment de temperatura és capaç de devastar ecosistemes sencers que són particularment sensibles”.
P.-I com afecta a la posidònia el canvi climàtic?
R.- Ara fa anys que no estic treballant amb la posidònia, però record quan hi va haver una onada de calor molt important a Mallorca al 2007 i la posidònia va tenir un episodi de floració molt gran. La posidònia és una planta superior, vol dir que dona fruit, no és una alga. Feia anys que no floria i de cop va florir molt, i deien en aquell moment que podria ser que hagués estat una reacció a l’augment de temperatura, com una estratègia de supervivència.
El que si està afectant molt a la posidònia, i hi ha estudis que s’estan fent ara a la UIB, és la pressió turística. Les cremes solars tenen moltes substàncies tòxiques i també els plàstics que generam. La posidònia té la capacitat d’atrapar partícules, això fa que l’aigua sigui més transparent i la visibilitat dins la Mediterrània sigui tan alta, però el problema és que si estam aportant a nivell de litoral molts de contaminants i molts de plàstics, també els està atrapant, i això està tenint un efecte a l’ecosistema.
“El que si està afectant molt a la posidònia, i hi ha estudis que s’estan fent ara a la UIB, és la pressió turística”.
P.-Has tornat a Mallorca, a la UIB.
R.- He tornat després de més de 15 anys des que vaig acabar el doctorat a l’IMEDEA i de fer estades post doctorals a diferents llocs. Aquí la meva intenció es treballar en projectes més locals, del litoral balear, tornar amb el que vaig començar: la problemàtica que està experimentant la posidònia, i l’estudi de l’efecte d’aquesta pressió turística que està sent de cada vegada més gran. I a part, contribuint a la universitat a la part de docència, que és una cosa més nova, perquè havia fet docència però en la feina de camp.
“Crec que encara hi ha moltes diferències de gènere que són subtils, però que hi són, i afecten molt a les dinàmiques i a possibles futurs contractes”.
P.-Cada any es celebra el Dia de la nina i la dona a la ciència. Com veus la situació?
R.- Me sembla fantàstic que se celebri. Jo no és que personalment hagi sofert res en particular, però crec que encara hi ha moltes diferències de gènere que són subtils, però que hi son i afecten molt a les dinàmiques i a possibles futurs contractes. A grans trets, la manera de ser dels homes i les dones és molt diferent, i això fa que moltes vegades els homes siguin més visibles o que tenguin menys “por” de mostrar-se.
El que per jo és molt important és el que s’anomena “unconscious bias”, els biaixos inconscients. A nivell conscient les coses estan molt clares, s’està regulant i s’està intentant trobar una paritat. Pero els biaixos inconscients, que són els més difícils de canviar, segueixen allà. Hi ha gent que poc a poc es va fent conscient de que els té i els intenta corregir, però encara hi ha molta de gent, tant homes com dones, que tenen biaixos inconscients. Ho veig molt. He de dir que ho he vist molt fins i tot a països on pensava que ja no passava. Crec que a Espanya se’n parla molt i en sóm molt conscients, però per exemple a Alemanya tenen tan clar que han fet el que havien de fer per evitar-los, i és cert que potser han fet més coses que noltros, però hi segueix havent un biaix insconcient brutal. Potser fa 20 anys no m’hi fixava tant o no n’era conscient, però amb els anys m’hi he anat fixant cada vegada més i ho veig molt.
Jo vaig passar d’Aràbia Saudita a Alemanya, a l’Aràbia Saudita està claríssim que a nivell institucional homes i dones no tenen els mateixos drets. Vaig estar en contacte sobretot amb dones saudites, i intentes entendre el que està passant, i elles viuen i sobreviuen dins d’aquest sistema, desenvolupen estratègies per poder fer la seva, perquè tampoc no son beneites, ni submises.
Quan vaig estar a l’Aràbia Saudita, juntament amb 2 companyes, vàrem escriure un petit article després de fer un seguiment dins dels congressos o xerrades al públic a la Universitat. Vàrem començar a apuntar la quantitat de gent que hi havia a l’audiència i al final de la xerrada, en el moment de les preguntes, qui feia la primera pregunta, home o dona, i quina quantitat de preguntes eren fetes per homes o dones. Ens vàrem adonar que hi ha molta més participació d’homes que de dones, i vàrem consultar estudis anteriors que s’havien fet en d’altres edats per saber si això també passa amb nins i nines, si participen més els nins que les nines. Varem ajuntar un parell d’estudis que ja havien estat publicats i afegirem a les dones adultes amb estudis universitaris i de ciències (STEM). I varem veure que hi havia estudis de psicologia on en aules amb nins menors de 8 anys hi havia un 50%, tant nins com nines participaven, i a mesura que es feien grans, a l’adolescència, els nins començaven a participar més que les nines. I aquesta diferència es feia encara més gran quan afegíem a les dones universitàries. I dius, com pot ser? En l’article plantejàvem el perquè les dones són mes silencioses. No teníem la resposta però si vàrem veure que passava, i donàvem una serie de suggerències. Per exemple, quan som a un congrés, jo mateixa, si no tenc molt clar que la pregunta que estic fent és adient, no la faig. O quan hi ha la sessió de preguntes, ja me pos nerviosa. Se que no li passa a tothom, però li passa a moltes dones, i això fa que ens tornem més observadores que participants. Però, encara que ens passi això, ho hem de fer, perquè si ens tornam més silencioses no tenim tanta visibilitat i hi ha oportunitats professionals que ens perdem, i això passa molt.
Hem de canviar això, però al mateix temps, pens, perquè hem de “premiar” la participació enfront de l’observació? Vivim a un sistema professional que sempre ha estat liderat per homes, i on sempre s’han premiat una sèrie de virtuts que pels homes són naturalment més fàcils. Per una part crec que les dones hem d’intentar ser més visibles, però per un altra part el sistema se n’ha d’adonar d’aquest biaix inconscient i ser capaç de veure aquelles altres qualitats.