Ara llegint
Miquel Ferriol: l’home de les bones noves

Miquel Ferriol: l’home de les bones noves

Miquel Ferriol Estrany (Maria de la Salut 1945) és una de les persones que tenen més coneixença dins Maria de la Salut però això sí, és més conegut pel nom de “Miquel de l’Havana”. Per molts motius el nostre convidat d’avui és una persona coneguda. La seva implicació  dins el món cívic i cultural de la vila, el fan mereixedor  de l’estima de la gent que cada dia conviu amb ell. Des del passat mes d’octubre és el saig de Maria. És la persona que s’encarrega de dur  les noves del seu poble a tots els racons i ciutadans. És, molt probablement, l’únic de Mallorca que fa les crides que es feien en temps passats. Unes crides molt agraïdes per la gent, sobre tot, en temps de confinament i pandèmia. Temps en que s’ha trastocat la vida de tothom.  

Pregunta.-. Vostè és ara el saig de Maria. Com ha esdevingut aquest nomenament?

R.- A Maria les crides sempre han estat vives. A moments més i a moments manco, però mortes del tot no hi ha arribat a estar mai. Sempre hi havia hagut continuïtat fins fa uns tres anys que, no sé perquè, es deixaren de fer. Les feia un empleat de l’ajuntament i pel motiu que fos, es deixaren. A mi era una cosa que m’agradava molt perquè era una manera de fer poble i, sobre tot, perquè érem l’únic poble de Mallorca on encara conservava aquesta tradició.

P.- I com es va reprendre aquesta activitat tan nostrada?

R.- Quan ens van confinar l’any passat el mes de març, el poble va quedar molt poc comunicat ja que la gent no podia sortir de casa seva i, per tant, el boca a boca no funcionava. Em va venir el cuquet i vaig pensar que era el moment de fer alguna crida quan fos necessari. Dins l’estiu, quan ja ens poguérem moure una mica, vaig anar a l’ajuntament a proposar aquesta activitat. No ho pretenia fer jo, ans tot al contrari, pensava sols en que s’havien de fer de nou perquè era necessari i un costum molt del nostre poble. Justament en aquell moment hi va haver una mica de trui polític per les cases de la vila i no era el moment de posar aquesta proposta al mig. De seguida que es va resoldre la cosa política, vaig anar a veure el batle nou i li vaig proposar de tornar a recuperar les crides perquè era una manera de socialitzar la informació defugint de pitjar els botons de les xarxes socials que no són el mateix, de cap manera i tampoc arriebn a tothom.

Miquel Ferriol amb el cotxe municipal per fer les crides. (Foto: Joan Gelabert)

P.- Era una proposta arriscada…

R.- Arriscada perquè  pel meu caràcter quan li vaig proposar al nou batle, ja li vaig dir que si no trobava a ningú per fer de cridaner, ja ho faria jo si a l’ajuntament li pareixia bé.  Ja et pots imaginar que de seguida m’agafaren la paraula i ho posàrem en marxa. Ja vaig estar enganxat però fou amb molt de gust i per decisió pròpia.

P.- El varen haver d’anomenar saig?

R.-  Sí però hi varen haver una sèrie de problemes de caire administratiu, El tema era, per exemple, que jo no podia emprar un vehicle municipal perquè no tenia cap vinculació amb l’ajuntament.  Sorgiren temes d’assegurança, material… A partir d’aquí i amb un edicte de balia m’anomenaren i ja va estar.

P.- Però vostè no és un saig dels que anaven amb una  trompeta o un tambor?

R.-  No (riu). El meu pare va fer crides a  Maria i mai  les va fer amb trompeta. A Maria sempre s’havien fet amb un tambor i de viva veu. Jo les faig amb un vehicle municipal elèctric, per no contaminar i hi tenim posat un equip de megafonia amb micròfon i altaveu.  Per contes de tambor hi duc música de xeremies. Algunes vegades, per donar un millor servei, faig un enregistrament de la crida i mentre em desplaço d’un cap de canto a l’altra, la crida s’escolta. Són poques vagades. Quasi sempre les vaig en directe. Les coses han canviat molt. Ara hi ha mòbil i USB per fer crides. És curiós com canvien els temps i amb quina velocitat passen.

P.- Abans les crides començaven: per ordre del Sr. Batle… Com comencen ara?

R.- Bé, abans les crides les feia una funcionari amb autoritat municipal i havia de fer complir les ordres de l’ajuntament i per això començaven per ordre del batle. Actualment les crides que jo faig són més aviat de caire cultural o algun avís de l’ajuntament. Jo sempre començ:  “Es fa saber…”.

Miquel Ferriol un assidu de la plaça de Maria. (Foto: Jaume Casasnovas)

P.- Quina ha estat una de les darreres crides?

R.- Una d’elles fou una crida que mai haguera pensat haver de fer. Vaig anunciar les primeres misses del rector i el vicari de Maria. Es va donar el cas de que els dos titulars foren traslladats a un altra lloc i els dos entrants es presentaven. Vaig convidar, en nom del rector i el vicari, a la gent a les primeres misses seves a Maria.

P.- Anuncien també les defuncions?

R..- No. Les defuncions fins abans del confinament. s’anunciaven amb els altaveus que hi ha al campanar de l’església. Després d’aquí i per les normes de la CIVID, s’ha deixat de fer. Es posava música sacra i es deia el nom del difunt i el dia i hora del funeral. Jo vaig dir que si hi havia algun familiar que volgués anunciar-ho, no com un crida i canviant la música per suposat, jo ho faria amb molt de gust. De moment no n’he fet cap.

P. Veig que Maria de la Salut és un poble molt avançat  pel que fa a la comunicació…

R.-. Jo no veig que sigui possible fer una crida com es feia abans. Les coses han canviat molt i la veritat és que sí. A Maria no badem molt. El renou i el canvi de vida de la gent no perimetria que es  pogués escoltar. Has de pensar que les darreres crides que es feren abans de començar jo, la música era la de “Paquito el chocolatero”. Jo sols vaig posar una condició i era no posar aquesta música que pot ser sigui adient per ballar un vespre a la plaça amb un parell de gintònics, però no per fer crides. Vaig posar les xeremies en honor al batle perquè ell és en Bernat Xeremia i, per tant, ho vaig trobar adient.  La gent ha estat contenta.

El descans de Miquel Ferriol als bancs de la plaça de Maria. (Foto Jaume Casasnovas)

P.- El seu pare també fou saig, no?

R.-  Bono, el meu pare va fer de tot. Agranava la plaça, feia feines de l’ajuntament, feines per altri,  va muntar una banda de cornetes i tambors i a més tenia un lloc de venda de cacauets. Durant un temps, va fer algunes crides, però no era el saig oficial.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt