Nofre Arbona: “La revista Bona Pau va estar sotmesa a la censura del franquisme”

Nofre Arbona Miralles (Algaida 1925), ha estat mestre d’escola vocacional tota la seva vida laboral  i primer director de la revista Bona Pau de Montuïri des dels seus inicis. Un càrrec que va ostentar durant quaranta-sis anys fins que passà el testimoni a l’actual director Jaume Martorell.

De sempre ha estat una persona molt activa i compromesa amb la nostra cultura. De fet, la publicació que ell va dirigir fou bressol de moltes persones que començaren el seu tarannà cultural escrivint a les pàgines de la revista que començà com un full parroquial, sotmesos a la censura del temps de la dictadura, però que després va anar creixent fins a convertir-se en una peça indispensable de la comunicació de Montuïri.

Pregunta.- Vostè ha estat tota la seva vida laboral mestre d’escola. A on va treballar i quines etapes educatives va educar?

Resposta.- Jo vaig treballar principalment per la zona de Palma a distintes escoles i vaig fer sempre escola a ensenyament primari.  Els al·lots joves han estat sempre alumnes molt agraïts i m’han fet sentir molt bé. Han estat molts d’anys ensenyant i aportant el meu granet d’arena a l’educació dels joves. Joves que avui, molt d’ells, són professors de la Universitat, enginyers, escriptors o simplement professionals que desenvolupen una tasca molt digne i són, sobretot, el més important de tot: bones persones.

P.- Quan vingué a viure definitivament a Montuïri?

R.- Vaig venir quan em vaig jubilar. Els meus pares eren de Montuïri. Les meves arrels eren d’aquí i vaig voler instal·lar-me definitivament a aquest bell lloc que havia vist  néixer als meus progenitors i on havia passat gran art de la meva infantesa.

P.- Quin any va començar a publicar-se la revista Bona Pau?

R.-  Bona Pau va començar com un full parroquial l’any 1966, fa ara cinquanta-cinc anys. És una història molt maca perquè va començar a publicar-se en temps de la dictadura i encara que fos, com he dit abans, un full parroquial, quan vàrem treure el quart número, de Madrid del ministeri que regia Fraga Iribarne, ja ens anunciaren que ens havíem de sotmetre a la censura si volíem continuar publicant la revista. Tenien tentacles per tot.  Un cop es va crear l’Associació de Premsa Forana ja deixarem de ser un full parroquial i passàrem a formar part d’aquesta associació que anava creixent aglutinant les publicacions com la nostra.

P.- Quantes persones éreu quan començà Bona Pau i quina periodicitat teniu?

R.- Sols fórem tres persones en els inicis. Com ja he dit abans era sols un full sense pretensions, però no per això deixava de ser seriós. La periodicitat ha estat sempre mensual i des del primer número, mai ha fallat a l’hora de sortir al carrer.  La gent del nostre poble té damunt la seva taula cada mes la revista Bona Pau. Una revista que la gent espera per poder-la llegir. Un exemplar a una cosa vol dir mitja dotzena de lectors durant tot el mes. La revista roman tot el més fent voltes per les cambres de la casa i això permet que tothom la llegeixi. Jo vaig ser el director seixanta-quatre anys i vaig deixar el testimoni l’any 2017 a l’actual director, Jaume Martorell Fullana que ha continuat una molt bona tasca.

P.- Bona Pau ha estat l’eina per fer arribar a la gent allò que passava a Montuïri?

R.- Sense cap dubte. Montuïri és un poble una mica dispers i amb accessos que no són fàcils per circular sobretot la gent major. Ens hem de remuntar a temps passats quan no hi havia ni telèfons, ni quasi televisors ni ràdios.  La gent no sabia què passava pot ser prop de casa seva. Bona Pau va aportar comunicació i va acostar a la gent del poble a la realitat d’allò que anava succeint. Fou un revulsiu que a la llarga educà a moltes a aprendre a llegir i escriure. Em refereixo als més majors que no havien tingut l’oportunitat d’anar a escola.

P.- Vostè fou part de la junta directiva de l’Associació de Premsa Forana. Què destacaria de la tasca  per la nostra cultura i la normalització lingüística en general?

R.- Sí. Jo vaig ser el secretari de la mateixa durant dos períodes legislatius de quatre anys cada un. En total, vuit anys. Jo destacaria de l’associació que ha estat una molt bona eina per ajuntar les distintes publicacions de la nostra illa i també la seva tasca per dur a terme, tots plegats, una aposta molt forta i ferma per la normalització de la nostra llengua. Les revistes i publicacions de la premsa forana han estat un eix fonamental a fer que la nostra llengua fos també a cada casa el nostre patrimoni. Fer forta la llengua catalana és tasca de tots i amb això les publicacions han estat a l’altura sempre. A pesar de tot,  els inicis de Bona Pau com moltes altres, fou en castellà perquè no podíem escriure en català. De seguida que poguérem, férem el canvi que pertocava cap a lo nostre.

P.- Com veu vostè avui la salut de la premsa forana?

R.- Ho veig i és complicat. Moltes de les publicacions han desaparegut i altres han passat a digitals. El temps dels col·laboradors de franc, els costos de producció i no època de les xarxes socials han fet mal a unes i han donat grans possibilitats a altres.

P.- Tornaria a començar avui?

R.- Clar que sí, si tingués salut. Has de pensar que jo vaig començar amb la revista quan tenia vint-i-vuit anys i ho vaig deixar quan en tenia 92. Ha estat quasi tota una vida que ha valgut la pena. Hem passat moltes coses bones i dolentes, però les bones han superat amb escreix a les dolentes. Definitivament sí que hi tornaria.