Pau Vadell i Vallbona: “La poesia també ha de servir per explicar l’actualitat”

Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984), poeta, editor, gestor i agitador cultural, ha rebut aquest mes de març l’Estrella Mostrejada 2024. Un guardó que cada any lliura l’Associació Cultural Es Majoral de Calonge en reconeixement a persones o entitats d’àmbit local que fan feina pel bé comú. Pau Vadell escriu des de sempre. Als 20 anys va publicar el seu primer llibre “Quan salives” i als 30 va crear AdiA Edicions, una editorial que combina noves veus amb la publicació de autors de referència. També coordina la casa Blai Bonet, centre de poesia de Santanyí, que està previst que s’inauguri el pròxim més de juny. 

Pregunta.- Has rebut diversos premis al llarg de la teva vida, però l’Estrella Mostrejada és un reconeixement del teu poble. Com ho has viscut?

Resposta.- Realment són els premis que fan més il·lusió, aquests als que no et presentes, que et donen els teus. És una manera de reconèixer una feina que moltes vegades és silenciosa i realment fa molta, molta il·lusió.

P.- Explicaves, quan vares recollir el guardó, que vares començar a col·laborar a la revista Dies i Coses de Calonge als 12 anys. Com va ser?

R.- Si, va ser un professor, crec a 6è d’EGB, que me va ficar la curolla de la història i coneixia a la gent que feia la Dies i Coses, me vaig engrescar a fer articles i quasi vaig acabar fent la revista jo durant una temporada. 

“Crec que devia tenir 8 o 9 anys i ja vaig fer el primer relat que va guanyar un premi, i després he anat fent.”

P.- Antoni Vidal Ferrando, poeta santanyiner i professor a l’institut de Santanyí, recordava que cada any guanyaves els concursos literaris a l’institut. Com comences a escriure? 

R.- No sé d’on ve, perquè a ca nostra no eren gaire de llegir, ni gaire de biblioteca, però va venir així. Crec que devia tenir 8 o 9 anys i ja vaig fer el primer relat que va guanyar un premi, i després he anat fent. Es vera que a l’institut guanyava el de poesia, el de narrativa… totes les categories. Crec que era perquè no hi havia gaire gent que es presentàs.

Ho tenc com una cosa natural de tota la vida, no record no fer-ho i m’engresca molt i m’agrada molt escriure. També record a l’escola que es feia un programa que es deia Joves Periodistes que publicaven noticies breus locals al diari Balears. M’agrada estar ficat dins tots els embulls.

P.-Escrius i escrius poesia. Per què?

R.- Tampoc no ho he triat. La narrativa, no és que no m’hagi interessat, però has de tenir una persistència i uns horaris per poder anar construint una història. En el meu cas, com som molt dispers i faig tantes coses diferents, la poesia són aquelles petites càpsules que pots anar fent a diferents moments, me va molt millor. 

Recordava, el dia que me varen lliurar el premi, que ara fa 10 anys de l’editorial i fa 20 anys que vaig publicar el primer llibre “Quan salives” amb l’editorial Moll. En aquell moment era una editorial molt coneguda, realment me va obrir moltes portes i vaig començar a descobrir un món poètic que no sabia que existia. També es va estrevenir que es va fer una trobada d’escriptors joves a Gandia i jo sense tenir contacte amb ningú d’aquell món, en vaig trobar envoltat de Sebastià Alzamora, Manel Marí… tots aquests referents literaris, i d’allà varen sortir projectes molt interessants, com la “Pedra Foguera”, una antologia de poetes joves dels Països Catalans que va fer que duguéssim la poesia a moltíssims d’indrets, vàrem anar a Mèxic, a Sèrbia, Alemanya, França… vàrem fer una xarxa molt interessant. 

“Vivim enrevoltats de poesia, qualsevol música, les cançons de na Shakira… qualsevol cosa té una poesia, el que passa és que ens ve donada de diferents maneres”

P.- Com a agitador cultural, amb el grup Pèl Capell vareu publicar una revista, fèieu recitals i ¡ l’any 2008  editareu, com deies, “Pedra Foguera” antologia de poesia jove dels Països Catalans. També t’ha mogut aquesta necessitat de fer arribar la poesia a la gent. 

R.- Si, muntar coses sempre m’ha agradat. Record que als 14 anys ja vàrem organitzar un homenatge a Blai Bonet a l’ermita de la Consolació, a l’Alqueria Blanca. Amb Pèl Capell vàrem ser un grup de joves estudiants mallorquins a Barcelona que trobàvem que no ens feien cas, i vàrem fer aquesta revista “Pèl Capell” que estava dedicada cada número a un escriptor clàssic: Estellés, Blai Bonet, Brossa…. I vàrem començar a fer presentacions que realment eren performances. Al grup hi havia na Glòria Julià, que és cantant, en Joan Fullana i en Joan Tomàs Martínez, que són de teatre, i vàrem muntar molts de saraus. 

P.-Fer arribar la poesia a la gent no és fàcil.

R.- Una cosa és la poesia que pots llegir a casa tranquil·lament, i l’altre és comunicar-la. De cada vegada hi ha menys gent que llegesqui, i que llegesqui poesia, i que llegesqui poesia en català. I el fet de fer aquests recitals, de donar-la d’un altra manera, fa que algú s’hi acosti. Perquè vivim enrevoltats de poesia, qualsevol música, les cançons de na Shakira… qualsevol cosa té una poesia, algú l’ha haguda d’escriure, el que passa és que ens ve donada de diferents maneres. La cosa és descobrir a aquesta gent que tot això és poesia. 

“Crec que ser de Calonge, de la perifèria de la perifèria de la perifèria, i haver estat enrevoltat i criat amb els padrins fa que tengui un llenguatge que s’està perdent.”

P.-El teu darrer llibre “Cremen Desordres” publicat per AdiA va sortir fa uns mesos. Que hi trobam? 

R.- La gent que em coneix sap que som molt alegre i molt festiu, i als meus llibres darrerament hi troba una mica de decepció. A “Cremen desordres” explic la fi del món des de diferents perspectives. Que hauríem de fer quan s’acabi el món? Xerra una mica de la destrucció de la terra, el turisme, el balconing…. coses d’actualitat. La poesia també ha de servir per explicar l’actualitat.

P.- Que hi ha de Calonge i del teu entorn a la teva poesia?  

R.- Crec que ser de Calonge, de la perifèria de la perifèria de la perifèria, i haver estat enrevoltat i criat amb els padrins fa que tengui un llenguatge que s’està perdent, un lèxic molt viu que intent no perdre. Això fa potser que els llibres no tenguin la recepció que haurien de tenir a Barcelona o a altres llocs, però si es perd l’autenticitat no es té res. L’important és de lo local fer-ho universal, Blai Bonet ja ho aplicava i jo també ho intent aplicar. 

P.- Quins han estat els teus referents?

R.- Blai Bonet hi ha estat sempre, és un dels autors que vaig descobrir a l’institut i l’he anat llegint sempre. Antoni Vidal Ferrando sempre deia que Blai Bonet t’agafa, l’acabes plagiant i després l’has de com a matar per no plagiar-lo, perquè és tan bo que sempre hi acabes tornant. Després hi hagut altres referents: Francesc Garriga, del qui amb l’editorial ara també convocam un premi de poesia amb el seu nom per a autors inèdits, perquè va ajudar molt als joves que començàvem a escriure quan érem a Barcelona, Màrius Sampere, Antònia Vicens, és un referent molt clar d’aquella poesia que de lo local ho fa universal.

P.-Deu anys després de la publicación del teu primer llibre poses en marxa una editorial independent: AdiA Edicions. 

R.- Va ser tornant de Barcelona, era un moment de crisi, 2013, i vaig decidir muntar el meu projecte. Vaig començar editant a dos amics: Alex Grijelmo i Lucia Pietrelli. Aquells dos llibres editats d’una manera que feien referència a la històrica col·lecció de poesia que havia fet Damià Huguet a Campos als anys 70, allò ha anat cresquent i ara fa 10 anys i duim 150 títols publicats de narrativa, de poesia, de recuperació de clàssics com Llorenç Villalonga, novel·les de Blai Bonet, novel·les d’Antònia Vicens que no es podien trobar. Estam fent aquesta recuperació de referents perquè els llibres cada vegada duren més poc a les llibreries, les novetats damunt del taulell hi son 10-15 dies i després ja tels tornen. Constantment s’han d’anar recordant els orígens. 

P.-El món editorial és molt ampli i també molt competitiu. Es presenten libres contínuament. Com és fer-se un lloc en aquest mercat?

R.- Es posar-hi molta de passió. La passió és el que ho mou tot, sinó seria impossible. També els contactes d’haver estat vivint 10 anys a Barcelona han fet que pugui tenir aquesta xarxa. Però no ens hem de tancar a res, aquesta setmana vaig a recitar a Canàries, i xerrant d’aquests dos mars que ens acaben unint, la poesia és expansió i és el llenguatge més universal.

P.- Que estàs fent ara mateix?

R.- Els editors començam el Sant Jordi el mes de gener. Preparar els llibres, la comunicació, duu molta feina i a més som tot sol a l’editorial. Ara per Sant Jordi hem tret set títols. Ara estam preparant l’obra completa de Bartomeu Fiol, que seran dos volums, quasi 1500 pagines, i preparant el meu proper llibre que es diu “Uralita”, en referencia al turisme perquè als mallorquins ens defineix molt l’uralita i els somiers fent de barrera. Sortirà si tot va bé a laBreu edicions aquest setembre.

“Esperam dins del mes de juny, dins del cicle “Versud”, poder inaugurar la Casa Blai Bonet i que ja sigui una realitat.”

P.- Sempre escrius? Com és el teu procés d’escriptura? 

R.- Hi ha de tot. Hi ha mesos en que no escric res, però després hi ha moments de bogeria. Sobretot primavera i els mesos d’octubre i novembre són els que escric més, i puc estar dies fins a les 3 o 4 de la matinada escrivint. Diríem que som d’escriptura vomitiva, vaig vomitant a raig i després ja vaig arreglant els textos i millorant-los.

P.-També ets coordinador de la Casa Blai Bonet. Centre de Poesia. Com està aquest projecte?

R.- Jo som allà però no hem pogut inaugurar encara per diferents motius, retards d’obres i temes burocràtics. Però esperam dins del mes de juny, dins del cicle “Versud”, poder inaugurar el centre i que ja sigui una realitat. S’ha fet un projecte important a la casa on va néixer Blai Bonet i també s’ha fet un arxiu en el que ja tenim el fons de Damià Huguet, Josep Maria Llompart, Cèlia Vinyes, Tonina Canyelles. Realment hem fet un centre també amb residència perquè puguin venir escriptors, investigadors i traductors. Ara quan comenci a rodar tot això serà una meravella, serà el centre poètic de Mallorca, que ja ho dèiem que Santanyí ho era, però ara ho serà de bon de veres.