Pere Bonet, un faroner de vocació*

En Pere Bonet va néixer a Llucmajor el 1937, si bé és veritat que la major part dels seus dos primers llustres els passà a s’Estanyol, ja que els seus pares treballaven com a amitgers a Son Avall. En Pere, després de comentar-nos les seves vivències d’infant, ens manifesta el seu entusiasme per la professió de faroner que exercí durant més de trenta anys.

La passió de com desenvolupava la seva tasca va ser la que el va dur a col·laborar, intensament, i a fi de fer possible la creació del Museu del far de Porto Pi.

En Pere Bonet ens conta que va transcórrer la seva infantesa amb una mancança de moltes de coses, però va tenir el gran avantatge de tenir uns pares que es preocuparen perquè els seus fills no es limitassin a treure el Certificat d’Estudis, sinó que poguessin dur a terme la seva vocació. Aquí tenim el resultat: un home feliç perquè es sent plenament realitzat. Per això, és un home de bon tracte i que no escatima esforços en col·laborar en totes les activitats d’un dels clubs de persones majors de Llucmajor, del qual n’és el president.

Pregunta.- D’on ve la teva vinculació amb aquesta feina, que podríem dir que no és massa coneguda?

Resposta.- Per a mi suposà una tasca que vaig assolir amb gust. Tot té el seu inici i el meu va ser a s’Estanyol de Llucmajor. Resulta que els meus pares, que treballaven d’amos per possessions de la zona, tenien una obsessió perquè jo i el meu germà poguéssim fer els estudis que podia fer qualsevol nin. Però, aleshores, les dificultats que ocasionava la distància eren motiu de preocupació per als meus pares que, casualment, ho compartiren amb don Pere Bonet Ferrer, faroner d’es Cap Blanc. Aquest els va obrir un bon portell, fent-los veure que el problema podria ser bo de resoldre. Els parlà de l’altra faroner, anomenat don Federico, que era perit mercantil i els horabaixes es dedicava a fer escola de primària a nins que com ells vivien per aquells indrets. Mon pare es posà en contacte amb ell i, ben estimulat, va partir cap a la seva vila llucmajorera per veure si podria solucionar tot aquell entramat, que era el voler el millor per nosaltres.

P.- El teu pare era un home d’empempta…

Mon pare va aconseguir el que volia, doncs va convèncer al director de l’escola Nacional i al batle, perquè parlassin amb el perit mercantil i veiés la seva preparació per formar aquests al·lots. La capacitat i les qualitats del bon “mestre” es posaren de manifest i, don Federico, amb la seva escola rural, fou autoritzat per dur a terme els exàmens dels seus alumnes per obtenir el Certificat d’Estudis Primaris. Record que aquest bon mestre no cobrava en doblers, sinó amb productes de la terra. Contestant a la primer pregunta, he de dir que fou mitjançant el contacte que vaig tenir amb el far del Cap Blanc i un dels seus dos faroners, Frederic Garau Llinàs, el que em va fer agafar, quan només tenia deu anys, una gran il·lusió per poder arribar a ser també un faroner.

P.- I, a partir d’aquí…?

R.- Record que el primer en saber el que volia ser quan fos gran fou el mestre, que ho comunicà als meus pares. Entre tots, preparàrem el que faria més endavant.

P.- Quines passes vares haver de seguir?

R.- Necessitava fer el batxiller per després poder-me presentar a les oposicions. Als dotze anys, vaig anar a viure a Llucmajor, per poder cursar els estudis amb els franciscans. A més, també em donaren classes bons pedagogs com Sebastià Cardell i Jaume Lladó. Les oposicions no es convocaren fins més tard del que esperava, però en el fons era motivat pels anys de postguerra.

P.- Quins foren els primers llocs on exercires de faroner?

R.- Els primers destins eren de pràctiques i foren a Menorca, Orense, Torre d’Hèrcules i Cartagena. La primera plaça del destí definitiu va ser Cartagena, després Vitiguadino i el far de Cap Villa (Orense), amb una estada de cinc anys. Aleshores, la sort em dugué a Porto Pi, que per mi suposava tornar a casa nostra.

P.- Com era la teva vida de faroner?

R.- Antigament, la vida als fars era dura i solitària. A una gran majoria del fars hi havia dos faroners que feien torns, amb les seves corresponents famílies.

P.- La tècnica era la mateixa d’antany?

R.- No, es va produir un gran progrés tècnic, que va suposar una excel·lent millora de les condicions de vida. El més positiu va ser que es va donar més seguretat a la navegació costera. Una de les grans millores foren els miralls i l’òptica, que augmentaren la distància d’observació de la llum del far. El sistema de rotació va millorar quan es va fer rotar sobre mercuri i, finalment, l’entrada dels radiofars va possibilitar que els vaixells poguessin saber en cada moment on es trobaven, mitjançant càlculs trigonomètrics. Avui la informàtica ho facilita encara molt més.

P.- Actualment el faroner té les mateixes tasques?

R.- No té punt de comparació. Ara, la majoria ja són automàtics i no hi ha personal permanent al lloc.

P.- És el far de Porto Pi un dels més antics?

R.- Dels que funcionen, és el segon més antic d’Espanya, després del de la Torre d’Hèrcules i el tercer d’Europa, pel darrer del de Gènova (Itàlia).

El primer document sobre Porto Pi es trobà l’any 1290. Durant més de sis-cents anys va funcionar amb oli d’oliva. Posteriorment, s’utilitzà la parafina, després el petroli i, a principis del segle XX, l’energia elèctrica.

P.- Quina era la teva missió al far de Porto Pi?

R.- Als anys vuitanta, el port de Palma va annexionar els ports d’Alcudia, Maó, Eivissa i Formentera. Jo era l’encarregat general. M’encarregava d’enviar-los el material necessari i tot el que es referís a novetats normatives.

P.- Finalment, prengueres part en la construcció del Museu del Port de Porto Pi?

R.- Quan vaig venir a Palma, destinat a Porto Pi, l’enginyer de camins don Rafel Soler fou el meu cap i em va dir si li volia ajudar a muntar el Museu. Jo, gustosament, li vaig dir que comptàs amb mi. La meva tasca era dur un registre de tot el que entrava al museu. Es va fer entre l’any 1981 i l’any 1982.

En Pere Bonet, com a bon faroner, donà llum als navegants i ara, immers a la tardor, en va escampant per tot arreu. I per molts d’anys!

*Aquesta entrevista fou escrita l’any 2008. Pel seu interès l’hem tronada a publicar sense retocar res de l’original.

#Foravila