Tomàs París: “Els joves actuals no tenen les necessitats que teníem els joves del nostre temps”.

Tomàs París Planas és un constructor i pagès enamorat del Marroig, situat davall el vessant de la Serra de Son Torrella, en plena Serra de Tramuntana. Allà hi té un olivar de 50.000 metres quadrats amb unes vistes increïbles de Fornalutx, Biniaraix i la vall de Sóller. Tira a tira i durant més de trenta anys, París ha fet feina constant per convertir el xaragall que va adquirir l’any 1982 en el seu paradís particular. Als seus 70 anys i prejubilat, afirma que realitza trenta hores de feina setmanals per mantenir la finca ben cuidada. Per tota aquesta experiència és tot un referent en la pagesia: “Sóc un enamorat d’això i visc d’això”. Tot i que actualment viu al Port de Sóller, sempre que pot puja a l’olivar a gaudir amb la seva família de les feines de la terra i la tranquil·litat de la Serra.

Pregunta.- Quan va començar la seva passió per la pagesia i especialment per aquesta zona del Marroig?

Resposta.– Als 7 anys vaig començar a collir oliva i jo crec que va ser en aquell temps quan el Marroig em va enamorar. Teníem la necessitat d’aconseguir unes quantes pessetes per comprar sabates o simplement pa i per això els nins d’aquell temps anàvem a collir olives els dissabtes i els diumenges. Érem un grup d’al·lots il·lusionats que ens quedàvem els caps de setmana als olivars, on ens donaven dinar, sopar i al vespre bevíem xocolata calenta i contàvem rondalles. Guanyàvem unes 12 o 15 pessetes i era tota una il·lusió poder-les dur als pares i veure com ajudàvem a casa.

P.- Quan va comprar la finca?

R.- L’any 1982 un senyor em va demanar per què no li comprava un dels seus olivars del Marroig. Jo no tenia els doblers suficients i vàrem arribar a un acord: em donaria facilitats de pagament i una part del cost la pagaria amb feina. A mi això em va anar perfecte.

P.- En quin estat es trobava l’olivar?

R.– Estava abandonat i mal cuidat. Aquest olivar de 50.000 metres quadrats estava tot fet un xaragall. Mon pare quan el va veure es va posar les mans al cap, però a mi m’agradava molt la zona i vaig dir que si tenia salut l’arreglaria. Així, tira a tira vaig començar a fer marges, podar les oliveres i arreglar tot l’olivar en general. Van ser uns bons anys. Des de l’any 1982 fins fa cinc o sis anys he fet feina i mai he estat ambiciós. He fet gairebé 7.000 metres quadrats de marges. Enguany he demanat una subvenció per fer els últims onze marges que em queden per fer. El somni de la meva vida era poder fer-hi una caseta i finalment la vaig poder construir. D’aquesta manera, el dia que em vaig prejubilar ja tenia la casa feta i un olivar cuidat. No sóc com les persones que diuen que es posaran a fer les coses que vulguin quan s’hagin jubilat. Jo sempre he fet el que m’ha agradat i ara ho puc gaudir plenament.

P.- Però encara hi dedica molt de temps a l’olivar.

R.– Sí. Hi dedic unes trenta hores setmanals, però no m’importa perquè és el que vull. Això és salut i és la meva il·lusió. Així i tot, sempre necessit ajuda perquè és molt gran. Si ho vull tenir bé, això és el que toca. De fet, cada any cauen marges i he de dedicar una setmana a reconstruir-los. No tenc cap persona fixa ni contractada perquè si hagués de pagar jornals no seria productiu. Aquí m’ajuda qui pot i vol, els meus fills, la meva dona, el germà…

P.- Quins costs econòmics implica mantenir un olivar com aquest?

R.– A més de la nostra feina, hi hem d’afegir entre 500 i 1.000 euros al mes. Jo crec que és per això que molts olivars estan abandonats. Però estic ben segur que la gent que no té això i fa més vida pel poble gasta més doblers entre bars i restaurants. A mi no m’interessa tot això. Jo vull estar tranquil i aquí tenc tot el que necessit.

P.- Què pensa de totes les llicències que es necessiten avui en dia dins l’àmbit de la pagesia?

R.– Cada any quan hem d’arreglar un marge he de demanar una llicència. Crec que és una aberració perquè la Serra de Tramuntana la cuidam tots nosaltres. Quan ve l’enginyer em deman què m’ha d’ensenyar. Nosaltres seguim els mateixos patrons que els nostres pares i padrins, que poques vegades s’equivocaven. A més, si el Govern ens deixés fer actuacions per fer nets els boscos evitaríem els focs a devora les cases. Crec que els pins són el problema. No hi ha manera de fer-los entendre que si arreglam camins, feim tallafocs i ho tenim net, no hi haurà tants de focs. Em sorprèn que per tallar un pi hagin de venir senyors d’oficina a dir-nos si podem o no fer-ho, quan qui està cada dia a la muntanya som nosaltres. Els pins són plagues i els hauríem de llevar gairebé tots. Així recuperaríem garroves i alzineres. Ens haurien de donar més llicències, subvencions i deixar-nos fer actuacions. Però també és cert que hi ha persones que s’aprofiten d’aquestes subvencions.

P.- Què és el que més li agrada de l’olivar?

R.– Tot. Vaig tenir la sort de poder trobar un lloc amb una vista espectacular. És molt agradable quan sopam els dissabtes d’estiu i sentim de fons la música de Fornalutx. Però a l’hivern encara és més maco perquè feim foc i fa fosca més prest. També és meravellós si coincideix que ens quedam a dormir i al matí ho trobam tot nevat. La pau que es respira aquí dalt no té preu. És un plaer que molta gent voldria tenir i no ha pogut.

P.- Vendria a viure aquí?

R.– Sí. Però tenim nets i els hem de cuidar perquè els seus pares fan feina. Ara ens toca fer de padrins. Així i tot, els dissabtes i els diumenges sempre som aquí dalt i intent inculcar-los l’esperit pagès.

P.- Creu que els seus fills i nets seguiran cuidant la finca?

R.– Sí. Als meus fills els agrada donar-me un cop de mà i tenc un net de sis anys que coneix més l’olivar que els dibuixos animats. Ve amb mi a collir raïm, a munyir les cabres o a collir garroves. La meva il·lusió és que aquest olivar, on hi he fet tanta feina, quedi dins la família. M’han fet ofertes extremes per comprar la finca, però a mi aquestes persones amb doblers i poder no m’interessen. Ells no ho gaudirien tant com jo. Crec que tenir per tenir no té sentit i no és necessari, però tenir per gaudir sí que ho és.

P.- Com es sent ara quan veu tot el que ha aconseguit?

R.– Amb una paraula: satisfet. He fet tanta feina per poder-ho gaudir. Em sent satisfet d’haver aconseguit allò que volia amb tanta il·lusió quan vaig adquirir aquell olivar mal cuidat.

P.- Algú el va motivar a seguir endavant?

R.– Vaig tenir un germà que em va ajudar molt. Va ser un dels meus pilars fonamentals. Sempre em donava la força, l’esperit i la valentia de seguir endavant. Ell es va comprar un olivar situat una mica més amunt que el meu i sempre fèiem feina junts. Compartíem les coses i anàvem alternant les setmanes de feina al seu olivar i al meu.

P.- Sempre ha estat bé de salut?

R.– Sí. Fer feina a l’hort i rodejat de natura dóna salut. Només vaig tenir una temporada on psicològicament vaig estar malament degut a la mort del meu pare i del meu germà. Vaig sentir ansietat i impotència, però vaig anar a Barcelona i em varen tractar. Des de llavors no he tingut mai més res. La salut sempre m’ha acompanyat i només vaig al metge un cop a l’any per fer-me una revisió.

P.- Què pensa dels joves d’avui en dia?

R.– Els joves actuals no tenen les necessitats que teníem els joves del nostre temps. A ells només els agraden els olivars per anar a caçar i fer-hi festes, dinars i sopars. És un hobby per a ells, un lloc de diversió. Però perquè pugui ser un lloc de diversió també han de pensar que s’ha de cuidar. A mi en part m’agrada l’olivar com ells, però també li he de dedicar molta feina per poder tenir-lo bé. De totes maneres, ho gaudeixo i ho estim.

P.- Quines plantes conrea i quins animals té?

R.– Aquí tenc oliveres, garrovers, figueres, melicotoners, pereres, cirerers, pruneres, codonyers, vinyes i també tenc un hort ple d’hortalisses. Tenc un ca que guarda la finca i m’acompanya, porcs, conills, xots i ovelles.

P.- Què opina de la Xylella fastidiosa?

R.– Fa trenta anys si una olivera es moria la tallàvem i no passava res. Per això, jo estic segur que fa cinquanta i cent anys ja hi havia Xylella, però amb menys quantitat. El que passa és que l’abandonament del camp i la sequera ha donat peu al seu creixement i expansió. Aquí no en tenc perquè podam, feim tanyades i esquitx sulfat. No ho puc fer de manera ecològica perquè em dedic a fer oliva blava per a la cooperativa i l’he de tractar perquè la mosca no li piqui. Si no la sulfatés, per Sant Antoni hauria caiguda tota. Esquitx a finals d’estiu i quan arriba gener la cull.

P.- Quins altres consells pot donar per a que els insectes no facin malbé les oliveres?

R.– S’ha de tenir en compte que la mosca de l’olivera cria dins la terra. Per tant, si es llaura la terra es desbaraten els seus ous. Estic segur que això m’ha donat un 40 o un 50% menys de mosca. Les molest i desbarat el seu sistema de viure. També hi ha un insecte anomenat brom que viu entre l’escorça i la fusta. Si quan podam estam uns dies sense cremar la rama, el brom surt i ataca els brots tendres dels arbres, produint la caiguda de la rama. El consell fonamental és dur l’olivar net i sa, podar les oliveres i cremar la rama.

P.- Ha tingut qualque vegada algun problema greu a la finca?

R.– Jo tenc un torrent que passa per dins l’olivar i per més fer vaig voler arreglar els marges. Ho vaig fer el mes d’agost i mentre el feia va ploure i l’aigua va vessar dins el veïnat i em va denunciar. La culpa va ser meva perquè no havia demanat permís, així que vaig haver de fer un projecte i vaig fer el torrent així com em digueren. Jo no hagués pensat mai que en ple agost plogués tant, però des de llavors ençà no he tingut cap altre problema.

P.- Quin consell donaria a tots els pagesos i a totes les persones que tenen un olivar?

R.– Primer de tot, que la persona estimi el seu olivar. Ha de tenir ganes de fer les coses i ser constant. L’olivar és una cosa molt agraïda. Jo em sent motivat. M’ha donat moltes alegries, il·lusió i goig. No tenc paraules per explicar-ho. Si el cuides i el mimes, et dóna una satisfacció molt gran. És com una paella que, després de fer tota la feina, dius: “Què m’ha sortit de bona!”.

#Foravila