Xavi Bonet director de Cope: “Mai ningú m’ha dit allò que havia de publicar o allò que no”

Xavier Bonet González va néixer a Palma l’any 1958 i és el director de La Cope a  Balears, un càrrec que ostenta ja fa un bon grapat d’anys. És, sense cap dubte, una de les veus més autoritzades dins el panorama social de la nostra illa i aquest fet té una explicació: la seva coneixença és molt popular i a més de tot és un home complit i complidor de les seves obligacions que acompanyen el càrrec que desenvolupa. Després d’un tarannà amunt i avall quan era jove i sense cercar-ho massa, va aterrar a l’emissora i des d’aquells anys mai més ha deixat la gestió, però de cada dia més sí que ha deixat el micròfon per atendre la gestió i no per manca de ganes. Fet a ell mateix perquè no és periodista titulat, va anar aprenent les arts de la comunicació des del carrer.  La seva manca de titulació professional periodística no foren ni han estat cap obstacle per marcar una petjada editorial dins la Cope. La Cope avui és una de les emissores de referència  dins el panorama illenc.

La cadena Cope a Balears compleix aquest any quaranta-dos anys Premis Populars. Una distinció que s’atorga a entitats o persones que al llarg de la seva vida o existència han merescut aquest alt reconeixement que gestiona Cope Mallorca, però que és el reconeixement de la societat de les nostres illes. L’acte es durà a terme, com cada any, el darrer dilluns del mes de novembre, en aquest cas, dia 29. En seran guardonats, l’esportista Joan Cardona, l’empresa Agromart, el músic Antoni Parera Fons, L’asseociació d’Ajuda a l’Acompanyament del Malalt de les Balears, Adaa, la Fundació la Sapiència i el premi d’honor 2021 el rebrà el tenista Rafel Nadal.

Pregunta.- Com aterrà vostè a una emissora de ràdio per treballar com a periodista?

Resposta.- A l’edat de catorze anys vaig decidir que volia compatibilitzar els estudis amb alguna feina. A partir d’aquí vaig poder entrar a fer feina com auxiliar administratiu a l’hipòdrom de Son Pardo. Aquesta feina l’anava compatibilitzant amb els estudis de comptabilitat i banca fins que vaig anar a fer el servei militar. En temps del servei militar vaig rebre una trucada d’un bon company, Ferran Martínez, que em demanà que necessitava una persona que li fes les cròniques de “Tiempo de Juego” de Ràdio Popular referides a les curses de cavalls. Així va començar aquesta relació meva amb la ràdio i després del servei militar ja vaig començar els matins a Ràdio Popular i els capvespres a l’hipòdrom. Això fou fins a l’any 1991, any que vaig ser anomenat director de la Ràdio a Menorca. Posteriorment director de Mallorca i finalment director regional.

P.- Quin era el seu comès a la ràdio en els seus inicis?

R.- De tot. Feia els temes dels cavalls, enregistrava conferències, anava a les rodes de premsa, control, enregistraments… Era allò que abans es deia “chico para todo”  que anava cobrint les mancances de la redacció. Aquesta situació em va servir molt per formar-me com a professional perquè amb la modèstia que pertoca, coneixia tot el que es feia a la ràdio. Havia passat per tot i cada dia era un aprenentatge més.

P.-  Quina diferència hi ha al periodisme d’avui al d’abans?

R.- Jo ho dic sempre i és una opinió generalitzada.  Quan jo vaig començar, amb tot l’equip que treballàvem junts. Tant a casa nostra com a les altres redaccions, el que predominava era el sentit vocacional, els companys, les ganes, il·lusió… Res té a veure la vida d’una redacció d’abans a la d’ara. Abans hi havia una gran dosi de companyonia, relació personal. La gent es coneixia més i en l’àmbit professional tot era molt més complicat, fet que feia que la manca de recursos s’haguera de suplir amb una estreta relació amb la gent amb la qual treballaves. Potser ja som un poc major, però a mi m’agradava molt més el temps d’abans. Avui la gent té la vida organitzada d’una altra manera i això s’ha notat molt. L’avanç en les tecnologies ho ha complicat més perquè mai deixes d’estar lligat amb la feina, però d’una altra manera.

P.- Els canvis tecnològics i humans han canviat molt tant la manera de fer feina com la manera d’apropar el mitjà al seu oient, espectador o lector. Avui en dia, vivim massa de missatges i notes de premsa?

R.- Nosaltres un temps funcionàvem a força d’escoltar les altres emissores i les agències. Anàvem a les rodes de premsa i també fèiem moltes entrevistes per telèfon. Què passa avui en dia? Avui ens hem col·locat davant un ordinador i estem penjats sempre de les xarxes socials. Les coses són molt més impersonals i això ha comportat que es perdés la lluita per la informació perquè tothom té accés a la mateixa informació per aquest fet. Record una vegada que em contaren quan el difunt Pere Serra arribava a la redacció i veia a la gent allà. El seu esglai era sempre el mateix i demanava què feien dins la redacció si la notícia era al carrer. De seguida feia sortir als redactors a la caça de la notícia. Avui, segons el meu mode de veure, l’única diferència que hi ha entre un mitjà i un altre és la tendència política que els fa una mica diferents, però sols en qüestió de política d’empresa i línia editorial. Res més.  S’ha perdut el sentit periodístic de carrer i de feina.

P.- Falta la feina a peu de carrer?

R.-  Per descomptat que sí. Aquells temps de cobrir les visites dels reis a Marivent i anar al bar de davant amb monedes de 25 pessetes a passar la crònica a l’emissora, tots fèiem igual, ha passat molt i han fet perdre allò que podríem dir l’ofici fent feina. Era una feina molt més entranyable malgrat que fos més complicada, però això ho sabem ara que tenim totes les comoditats del món: ordinadors, telèfons mòbils, tauletes… Això no és un problema dels periodistes, és un problema del món sencer. Ens hem situat molt pendents de les xarxes socials i hem abandonat la tecnologia i el fet personal. Això ens passarà factura com a societat, més prest que tard.

P.- És difícil dirigir un mitjà tan vinculat a l’església en uns moments en els quals s’estigmatitza tant i es qüestiona la forma de pensar de tothom, molt especialment dels professionals dels mitjans de comunicació?

R.- Més enllà de les crítiques que pugui generar el fet de dependre d’un lloc o d’un altre, a Cope gaudim d’una gran llibertat que tu coneixes bé perquè fa molts anys que participes en tertúlies d’aquesta casa. Les afirmacions gratuïtes que això és la casa dels bisbes i dels capellans, com pot passar a una altra banda, no és més que una estratègia per desacreditar la magnífica feina que fan els nostres professionals. Una feina que duen a terme, com he dit abans, amb una total llibertat i sense cap tipus de coacció, prohibicions o ordres de la casa. Aquí, com per tot, tenim una línia editorial, però aquesta línia no té res a veure amb el tractament de les informacions que són, sense cap dubte, escrupoloses pel que fa al seu tractament objectiu. És obvi que saben a on estem i no farem ni direm res que vagi en contra de l’Església catòlica, però no crec que la llibertat de la qual gaudim nosaltres, la tenguin molts dels altres mitjans de comunicació. 

P.- Alguna vegada li han marcat les pautes per amagar algun tema?

R.- Mai. A Cope mai de la vida ningú m’ha dit allò que no havia de publicar o allò que si havia de publicar, tot referint-nos al tractament informatiu d’uns fets concrets. Tampoc ha estat necessari, tot s’ha de dir, perquè en aquesta casa tothom és molt professional  i sabem estar al nostre lloc. A mi mai cap bisbe o representant de l’església m’ha marcat pautes que vagin més enllà de la línia editorial de la casa. Això a mi i després de més de quaranta anys de feina, mai m’ha passat.

P.- Vostè és una de les persones que jo conec que més clar parla i que no calla res.  Dit això, també és una de les persones que conec que té amics per tot i no és criticat. Com s’aconsegueix això?

R.- Jo suposo que això té a veure molt amb la forma d’actuar i de fer. En aquesta vida tot s’ha de dir i es pot dir sempre que se sigui respectuós i sense arribar a la desqualificació ni a l’insult. Això que em dius m’honora molt perquè jo em sento molt bé amb gent de distintes tendències i ho vull continuar fent. La sola cosa que no m’agrada ni accepto són els extrems perquè quan et situes a un extrem, se sol desqualificar tota la resta i això no va amb jo. Tothom ha de ser capaç de renunciar a alguna cosa per aconseguir un consens en benefici de tots i això avui a Espanya li falta molt. Podem tenir discrepàncies, però aquestes han de servir per intentar arribar a consensos en benefici de tothom. Això enriqueix a les persones i a la societat. En els mitjans de comunicació això també falta. Ens hem convertit en contraris aquells que ens regim per una línia editorial o l’altra. No, això no ha de ser així, però malauradament passa. Jo em vull entendre amb tothom, fins i tot amb els extrems sempre que siguin capaços de dialogar.

P.- I ja per acabar, quin futur li albira vostè al periodisme?

R.- Jo crec que el futur hi serà sempre perquè passen coses i s’han de contar.   El periodisme té futur el que no sé és si som conscients de la gran transformació que viu el món i la societat en general. Tots aquests canvis ens superen i no acabem d’entendre com ens afectarà a nosaltres. Hem de pensar com acabarà el tipus de mitjans de comunicació escrits, televisius, digitals… Això de les xarxes està molt bé, però algun dia s’haurà de regular la publicació i l’ús que la gent en  faci. Avui la gent escolta més a un “Youtuber” que no pas a un mitjà de comunicació seriós per llegir una entrevista o un article d’opinió. Ja no parlem de llegir un llibre.   De cada dia hi ha més lectors de titular.  I si puc dir una cosa més, afegiré que igual que nivell de població els mallorquins acabarem sent una reserva per molt que els polítics diguis allò de “lo nostro”, en l’àmbit general i com autonomia, de cada dia tenim manco pes a les decisions. Les grans accions i decisions no es prenen aquí, es prenen a Barcelona, Madrid, Itàlia…  Els grans contractes es decideixen i se cedeixen a les grans corporacions que no són d’aquí. Basta vegis que fa uns anys Sa Nostra, Endesa, Caixa Rural… tot es decidia aquí. Avui res es decideix a nostra, a les nostres contrades i aquest fet fa que de cada dia estiguem més lluny de la resta de l’estat.