Xisco Gràcia, Científic i espeleobussejador: “Molta gent que fa espeleologia només l’interessa fer metros, baixar molt, pujar, suar…”

Mallorca és coneguda pel seu extraordinari paisatge a tot el món. Aquesta excel·lència també arriba al que s’amaga sota terra, al subsol. La presència de roques predominantment calcàries ha afavorit l’aparició del carst, que és la forma en què el territori es modela per l’acció de l’aigua mitjançant processos d’erosió per meteorització química. Això genera un paisatge amb formes fantàstiques, ple de rallers i esquetjars a més de dolines en superfície i, a sota, avencs i coves que poden arribar fins a la mar i que a vegades estan inundades per les aigües.

L’espeleobusseig és l’activitat que s’ocupa de l’exploració de les coves subaquàtiques que es poden estendre per quilòmetres sota terra. És una activitat altament tecnificada i perillosa. Just un grapat de persones tenen els coneixements, l’entrenament i la dedicació per desenvolupar-la de forma segura a tot el món.

Presentació

Xisco Gràcia (1962) ha estat i és una peça clau en el coneixement de les cavitats subaquàtiques de Mallorca. Pioner a la dècada del noranta és considerat com un dels millors, almenys el més veterà, espeleobussejador de la seva generació. Encara que la seva figura es va donar a conèixer mediàticament per l’incident en què va quedar atrapat per gairebé tres dies l’abril de 2017, ell s’estima més cedir el protagonisme a l’exploració i recerca científica i a les desenes de publicacions, comunicacions i divulgació que ha fet en aquests anys amb el seu grup de col·laboradors. Professor a l’institut de Llucmajor, és llicenciat en Ciències Biològiques i Doctor en Geografia, alhora que president de la Societat Espeleològica Balear (SEB) i vicepresident de la Societat d’Història Natural de les Balears. Ha efectuat dins coves més de mil immersions. Va començar amb els seus companys, primer com a Grup Nord de Mallorca i després com a Societat Espeleològica Balear han descobert més de 60 km de galeries submergides i han situat a les coves litorals de Mallorca com de les més importants del Mediterrani. Els estudis a la cova del Pas de Vallgornera, el sistema Gleda-Camp del Pou, el sistema Pirata-Pont-Piqueta, la cova del Coll, la cova Genovesa, la cova d’en Bassol, la cova de Cala Varques B, la cova del Drac de Cala Santanyí, la font de ses Aiguades, es Dolç i les coves del Drac són algunes de les seves aportacions més conegudes.

Pregunta.- Com arribeu a l’espeleologia?

Resposta.- La família de la meva mare és de Felanitx i sempre hem estiuejat a Portocolom. En aquells dies per passar l’estona pescaves o jugaves amb els amics per la garriga dels voltants. Casualment a la zona hi havia bastants coves com ara la Cova dels Ases, la cova de ses Figueres i el Secret del Moix, entre d’altres. Vaig començar a entrar de molt petit, a vuit anys, primer acompanyat dels meus pares –tinc una foto amb la meva mare- i després amb altra gent. Em vaig aficionar. També algunes vegades practicàvem ràpels (descens amb cordes) pels penya-segats amb tècniques i material molt rudimentari. Fèiem animalades. Si no ens vàrem matar amb aquell material! També feia pesca submarina i m’agradava tot el que havia de veure amb la mar i l’aigua. Quan vaig començar la carrera, l’any vuitanta, Joana Lliteres, de l’Speleo Club Mallorca, em va dir que feien un curs d’iniciació a l’espeleologia i en fer-ho, vaig començar a conèixer alguns espeleòlegs, alguns d’ells encara en actiu. Aquests li donaven un caire més naturalístic i científic. Allà vaig contactar amb gent com Miquel Trias, Àngel Ginés i Joaquim Ginés que encara avui en dia formen part de la Societat Espeleològica Balear.

Els primers anys em vaig dedicar a fer les coves més llargues i els avencs més fondos que, en aquell moment, amb un grup de quatre amics recorríem amb esperit més esportiu. M’interessava molt la revista ENDINS (publicació especialitzada en espeleologia) i la consultava sovint. Allà es publicaven articles científics de les cavitats de Balears. Als estius me les enduia a Portocolom i les llegia, vaig aprendre molt. Sempre em quedava amb les ganes de fer qualque feina, de contribuir amb qualque treball per publicar-ho a l’ENDINS. I em vaig adonar que encara que a Portocolom n’havia moltes, existia un buit en l’estudi d’aquestes cavitats. L’any 94 l’amic Peter Watkinson que vivia allà, aquell estiu no va fer feina per casualitats de la vida i jo tenia molt de temps disponible. Li vaig dir, per què no fem un estudi de les coves de per aquí? I vàrem començar així. Un dia el meu pare em va dir que tenia un amic, en Muntaner, que afirmava que allà a on acaba Portocolom tenia una cova i que s’oferia a ensenyar-nos-la. L’exploràrem i no era molt grossa. Vàrem fer els plànols, i a un dels extrems va aparèixer un llac. Com jo feia pesca submarina em vaig ficar dins l’aigua amb una màscara i una llanterna enorme que gairebé no donava llum i a estones s’aturava. Vaig veure que la galeria sota l’aigua era molt ample i continuava. Pocs dies més tard vaig intentar passar en apnea (a pulmó). Quina bogeria! Em donava corda Peter des de la vorera del llac i jo anava estirant i, al segon intent, vaig passar a l’altre costat i hi havia aire. Vaig fermar la corda i vaig tornar. El següent dia vàrem intentar passar tres persones. I vàrem tenir un ensurt. Es va aixecar molta brutor pel fang dipositat al fons i quasi vàrem tenir un accident. Vàrem olorar la tragèdia, de fet un dels tres no va tornar pus mai a fer espeleologia. Poc després incorporàrem l’ús de material subaquàtic.

P.- Com adquiriu els coneixements i experiència necessària per fer aquesta activitat?

R.- Casualment l’any anterior, per insistència d’un amic, Tomeu Obrador, havia fet un curs de busseig amb Ana María Abril com a instructora. Els hi estic a ambdós molt agraïts. Encara que no li veia aplicació perquè jo feia pesca submarina i coves sense aigua. M’havia comprat material molt bàsic; un tanc, una armilla i un regulador i ho vàrem emprar. Però, clar, érem dues persones amb el material d’un. Amb un adaptador aconseguíem respirar tots dos del mateix tanc. El material era rudimentari i no adaptat a l’espeleobusseig. En lloc de tenir dos tancs per bussejador, eren dos bussejadors per tanc i això dins una cova!

P.- No vàreu tenir referències, gent que us pogués ajudar en els inicis?

R.- Em vaig posar en contacte amb Aníbal Alonso propietari d’ISURUS, botiga amb molt de renom de material per activitats subaquàtiques. Li vaig demanar si sabia de qualcú que practiqués espeleobusseig. Em va passar els contactes de Jopela i Martí Ginart. Aquests havien explorat la cova dels Bastons i part de la cova dels Estudiants. Quan l’hi vaig demanar ajuda per fer la cova del Coll no va ser possible per circumstàncies personals. L’any 95 Aníbal em va posar en contacte amb Robert Landreth que era un solleric d’origen americà que tenia relacions amb un grup gal·lès d’espeleobusseig. Havia fet coses amb ells i ens va facilitar enllaçar amb aquest grup que, sovint feia expedicions a Mallorca. Eren especialistes en busseig en condicions molt difícils i particularment amb tancs col·locats als costats (sidemountdiving). I va anar molt bé pel tipus de cavitat que tenim aquí a on hi ha moltes zones estretes. Els britànics i en Robert ens varen ensenyar molt. No férem moltes immersions plegats, però ja vàrem aprendre les seves tècniques.

I aquesta va ser la progressió, vam començar amb una falta d’experiència total. Ara es fan cursos, hi ha material i informació per internet, molts de documentals… però vàrem viure tota l’evolució de l’espeleobusseig en nosaltres mateixos. Des d’anar a pulmó i fermats a una corda fins a fer servir cinc tancs per persona i propulsors per arribar a gairebé dos quilòmetres de l’entrada sota l’aigua. També hem participat en autorescats i en el rescat d’accidents en els quals hi ha mort qualque espeleobussejador. Nosaltres vàrem tenir molta sort.

P.- L’espeleologia és un esport i una ciència. Ens podríeu explicar la dicotomia entre una vessant i altra?

R.- Molta gent que fa espeleologia només l’interessa fer metros, baixar molt, pujar, suar… com una activitat esportiva més com córrer, nedar o anar en bicicleta. Per això vàrem fundar la Societat Espeleològica Balear (SEB) que té un caire més científic. Descriure, encara que sigui just amb una topografia, tot el que es va trobant i observant. I a partir d’aquí fer tota classe d’estudis. Clar que sempre hi ha el component d’exploració i esportiu perquè si no senzillament no pots entrar, però per a nosaltres és un instrument i no una finalitat en si mateixa.

P.- Ens pots parlar de la regla dels terços que és fonamental en la vostra activitat per la vostra seguretat?

R.- Segons en quina activitat podríem fins i tot parlar de quarts. Com si vas amb propulsors, també anomenats popularment torpedes. Tot depèn de quina configuració i material duguis. Perquè no és el mateix anar amb els teus propis mitjans que si vas amb un propulsor que et permet anar més enfora, però sempre hi ha el problema que et pugui fallar. I has de tenir aire suficient per tornar al punt de sortida. Si vas amb cotxe i et falla no és gaire greu, però amb limitacions d’aire…

És molt senzill. És fer servir un terç de l’aire per entrar en la cova i fer les feines que hagis de fer, com ara topografia, fotografia, exploració, recollida de mostres… el que sigui. I després tenir un altre terç per tornar. Sempre queda un terç de reserva per si es produeix una emergència poder-ho arreglar. Si empréssim la meitat per anar, al mínim problema que sortís ja no et bastaria per tornar. És quelcom que sempre s’ha de tenir present. Precisament és un tema que li ha passat factura a molts d’espeleobussejadors. Sobretot en exploració, entrar a una cavitat i, en trobar una zona nova que sigui molt espectacular, amb molt de volum, amb galeries… s’han vist cegats per la troballa i apuren de manera que després no els hi basta per tornar. I hi queden, de vegades a pocs metres de la sortida. I ha passat moltes vegades. Ha de saber-se quan aturar-se.

P.-Heu estat molts d’exploradors al llarg d’aquests anys?

R.- Hi ha hagut d’ençà del 1994 fins ara diverses fases, cada època amb companys diferents. Alguns han aportat moltíssim i han estat imprescindibles i altres no tant, però la seva contribució major o menor ha permès arribar als importants resultats aconseguits en el coneixement del món subterrani sotaiguat. Els tinc molt presents a tots ells. Peter Watkinson, Robert Landreth, Owen Clarke, Bernat Clamor, Juanjo Lavergne, Miquel Àngel Perelló, Miquel Àngel Vives, Miquel Àngel Gual, Mateu Febrer, Pere Gamundí, Antoni Cirer, Juan Carlos Lázaro, Nicolás Betton, JhonFreddy Fernández, Anders Kristoffersson, Guillem Mulet, Guillem Mascaró, DavideAnsaldi, Joan Pérez, DirkBornneman, Nick Franglen, Álvaro Granell són alguns dels principals espeleobussejadors que han estat involucrats. Molts d’ells ja no són actius per desgràcia, però han contribuït de forma titànica i la seva tasca anirà associada sempre a les exploracions i documentació que s’ha fet de les coves. També s’ha de reconèixer la tasca dels espeleòlegs “terrestres” que han permès conèixer molts d’aquests coves i de la feina que han fet.

P.- Quins problemes us trobau a l’hora de desenvolupar aquesta activitat?

R.- El material ha d’esser adaptat a l’activitat, els tancs han de ser més llargs i prims que els habituals en aigües obertes, els manòmetres tenen els maneguets més curts, les armilles porten moltes anelles per enganxar moltes coses. És important reduir la secció frontal per passar per llocs estrets. Avui en dia ja no és tan complicat trobar material especialitzat a les tendes i per internet. Hi ha proveïdors a on trobes de tot. Una altra història molt diferent és el preu!

Hi ha un parell de coses a tenir en compte a l’hora de fer un projecte d’exploració. La primera és que hem de tenir el permís de la propietat on s’ubiquen les coves, generalment privada. A la majoria de coves s’entra per terra. I després trobam l’aigua, per la qual cosa seria més correcte parlar de cavitats subaquàtiques. Si parlem de submarines hauríem d’entrar per la mar i, en aquest cas, van en direcció a terra. Moltes vegades hem tingut facilitats amb la propietat, però altres en les que no. Hi ha casos que els propietaris no volen deixar accedir.

Després el que seria el permís per accedir a una cavitat protegida hem de tenir en compte que pel que fa al Govern Balear hi ha trenta cavitats que són Zones d’Especial Conservació (ZEC) que és una figura de protecció en l’àmbit europeu. Aquesta llista de cavitats la vàrem fer un grup d’espeleòlegs. Vàrem ser nosaltres mateixos els que les catalogàrem per a la seva protecció. És dona la paradoxa que, quan el 2001 férem aquesta feina per a la Conselleria de Medi Ambient, no pensàrem que dificultaria l’accés. S’han de demanar les autoritzacions amb mesos d’antelació. A vegades ens donen permisos, però uns dies determinats, especificant cada tres mesos quins dies aniràs i amb qui i després presentar una memòria de les tasques efectuades. Ha resultat que la burocràcia dificulta la feina a fer. Però s’ha de reconèixer que sense aquesta figura algunes de les coves haguessin quedat destruïdes per projectes de construcció o altres amenaces.

P.- M’agradaria que expliquessis com va anar l’exploració de la cova des Dolç a la Colònia de Sant Jordi

R.- Va ser molt curiós. Un amic espeleòleg, Miquel Alexandre Dot, m’havia dit que hi havia alguna cosa, ja que es veia una mica de correntia. No li varen fer gens de cas. Pel tipus de material geològic ens pensàvem que era impossible trobar res important. Anys després un company que sortia amb nosaltres per fer espeleobusseig, Toni Cirer “Xirino”, bon coneixedor de la zona digué “Hi ha una cova prop de la costa amb una correntia que hauríem de mirar”. No li vaig donar massa importància, però la referència era fonamental perquè es tractava d’una persona amb experiència en espeleobusseig. Bernat Clamor va donar un cop d’ull. La sorpresa va ser que va començar a tirar cap endins. Va ser difícil per les angostes galeries inicials, amb correntia i molt de fang. En un parell de dies va aconseguir penetrar molt cap a l’interior i amb el temps assolir més de 4 quilòmetres de recorregut. Connectarem S’Esfondrat del Dolç i Sa Cova de S’Aigo que anomenàrem amb l’ajut d’en Cosme Aguiló (Especialista en toponímia). Aquesta cova és molt interessant des del punt de vista geològic. Es troba dins una duna del plistocè i també a la base s’obri dins materials del pliocè. D’aquestes característiques és única a Mallorca. Es veuen les laminacions de la duna dins els túnels i s’ha aconseguit datar-la. És una cova molt jove, pràcticament una nounada. La roca té un milió d’anys i la cova és molt més moderna com és lògic. Des del punt de vista biològic s’han trobat espècies que just s’havien observat a Cabrera a la Cova del Burrí. I això que encarà no s’ha acabat d’investigar. Des d’aquest punt de vista hauria de ser un indret amb un nivell de protecció elevat.

Però tenim un problema amb l’aigua de la depuradora. Com passa amb moltes altres depuradores –és un problema general- no donen abast en qualque moment. L’aigua es fa servir per regar la finca de S’Avall, però en alguns moments deuen desviar l’aigua depurada cap a la cova. En principi no seria problemàtic si de veritat fos aigua depurada, però deu haver-hi moments que obrin comportes i tot entra. Perquè hem localitzat restes evidents, grans acumulacions. En alguns indrets hi ha com un nigul de brutor. Es tracta de l’aigua dolça contaminada que, per la seva menor densitat, queda estratificada i aferrada al sostre. Als mesos d’estiu no es pot transitar per les galeries que es troben entre la depuradora i la mar.

És un dels llocs al que m’agradaria dur integrants del GEAS (Guardia Civil) especialistes en espeleobusseig per mostrar-ho i posar-li solució. No hem d’oblidar que aquest sistema de coves desemboca a la Platja d’es Dolç i la pot contaminar amb matèria fecal. L’aigua fresqueta que justifica el topònim, té una part natural, l’aportació de les infiltracions, però l’altra és la procedent de la depuradora. Si aquesta funcionés com toca… però trobes acumulacions d’excrements al fons, bastonets d’orella, compreses i altres materials. Això és una llàstima perquè la contaminació omple de brutor la cavitat i la platja. La gent pensa que es Dolç és una platja d’aigües netes i no sempre és així.

P.- Quines lliçons vàreu treure de l’incident del qual vares ser protagonista l’abril de 2017?

R.- Aquest accident va ser un cúmul de circumstàncies dolentes que és difícil –no impossible- que es tornin a reproduir. Eren moltes i va ser realment mala sort. També hi va haver bona sort, com la presència d’una sala amb aire, relativament prop, que ens va ajudar. Si haguéssim tingut només un dels problemes que es van produir l’hauríem solucionat, però quan es varen acumular, tot plegat es va complicar.

A jo el que més greu em va saber de allò que va passar al 2017 és que dos companys molt compromesos amb l’exploració de les coves subaquàtiques deixaren l’activitat, penjaren els trastos. Ho varen passar tan malament que ho varen deixar anar. En aquestes situacions de vegades ho passa més malament el que està fóra que el que es troba dedins. És quelcom que sap greu. Penses, “Ostres! Si no hagués passat aquesta gent seguiria fent”. Ha estat un preu molt alt.

Personalment fas un reset. No és l’única vegada que he tingut un ensurt. Encara que ha estat el més mediàtic. L’any 1998 explorant la cova des Drac de Cala Santanyí. Va ser una temeritat meva per falta d’experiència, perquè encara que vaig començar al 94, encara en aquella època no tenia el coneixement que tocava. Vaig dur tancs massa petits i vaig intentar explorar al final, en una zona molt dificultosa. No vaig respectar la regla dels terços a causa de la nul·la visibilitat i vaig sortir fora aire en apnea. Si hagués explorat una mica més ja no hauria pogut sortir. Vaig estar mitja hora que les cames em tremolaven, sense poder posar-me dret. Això va ser una gran imprudència meva.

A l’incident del 2017 vaig veure que molta gent s’implicava en el rescat i que feien tot el possible perquè surtis de la cova. Això és quelcom que sempre has d’estar agraït i que duus dintre. Quan veus la mort a prop valores molt més les coses del dia a dia i relativitzes més els problemes. Te n’adones que en aquest món estem molt poc temps i que la vida t’ha donat una altra oportunitat. Penses, amb aquest problema d’aquí a quaranta anys que passarà? I la resposta és que ja no hi serà el problema ni jo tampoc! M’ajuda a relativitzar les coses. Jo crec que l’activitat de l’espeleobusseig influeix en la meva vida personal bastant, perquè modela el teu caràcter i les coses que fas.

P.- Tu tens fills. Et quedaries tranquil si fessin espeleobusseig?

R.- No. Jo m’estim més que no ho facin. Qualque vegada he anat amb el fill per ensenyar-li a fer capbussades, sempre en aigües obertes. Aquest estiu li vaig proposar fer el curs de busseig recreatiu a l’Skualo de Portocolom que és d’un amic meu, i bon espeleobussejador, DirkBornemann. Li va agradar molt. Em varen proposar d’anar un dia a fer una immersió amb ell. I se’n varen riure de jo una bona estona! Clar, jo no estava acostumat a bussejar a la mar. He fet més de mil dies d’immersió dins coves, però a la mar oberta, ben poques! Els hi vaig demanar material perquè el meu és molt diferent. I somreien quan el meu fill m’ho anava col·locant i aconsellant.

P.- Quin futur creus que té l’activitat de l’espeleobusseig? Quins problemes afronteu?

R.- M’agradaria fer una puntualització en primer lloc. Hi ha dos tipus d’espeleobussejadors. Uns que provenen del món de l’espeleologia terrestre, com és el meu cas, que prosseguim l’exploració amb material de busseig. I per altra banda, cada vegada més nombrosa, que són els bussejadors marins que s’aficionen a entrar dins coves. Aquests darrers tenen una mancança, en general, en algunes tècniques d’exploració, com són les d’espeleologia vertical i d’una visió espeleològica en general. Però clar, tenen més experiència en les tècniques del busseig. Avui en dia es fan cursos d’espeleobusseig per la qual cosa és més fàcil tenir aquesta preparació. Els imparteixen gent que, generalment, vénen del busseig a la mar.

Tenim un problema amb què ens troba’m. La majoria de les cavitats interessants per fer exploració estan protegides i no és permès el busseig, diguem-ne, turístic, comercial o de formació. I et trobes que, per una part, s’estan formant espeleobussejadors i per l’altra tenen pocs llocs a on anar. Si no estàs implicat en projectes de recerca no hi pots accedir. Això ha fet que alguns s’hagin incorporat a la SEB per col·laborar. Curiosament una quinta part dels membres són estrangers, alemanys sobretot. N’hi que viuen aquí, que tenen casa i venen periòdicament… És curiós! La fragilitat de les formacions, molt riques a les coves de Balears, és un dels principals motius de les restriccions.

Haurem de trobar un equilibri. Si no hi ha espeleobussejadors que puguin visitar les coves, seguir explorant-les perquè a les coves estigui prohibit accedir, no tindrem dades pel seu estudi ni sabrem en quin estat es troben. S’ha de perfilar bé aquest equilibri entre protecció i accessibilitat. Si no hi pot anar ningú és com si diguessis que a tota la Serra de Tramuntana no hi pot anar ningú, quin sentit té? S’ha de poder regular i és un tema complicat.

P.- Ens podries explicar que és la Societat Espeleològica Balear (SEB)?

R.- Som una associació sense ànim de lucre l’objectiu de la qual és l’estudi del carst i de les cavitats subterrànies, l’exploració, topografia i elaboració d’estudis geològics, paleontològics, arqueològics, etnològics i de qualsevol altre caire científic o humanístic. Fa quatre anys tres grups d’espeleologia com Grup Nord de Mallorca (GNM), el grup EST i l’Speleo Club Mallorca (SCM) vàrem fundar aquesta entitat que no és esportiva, encara que els membres tenim tots una assegurança d’accidents. Respectem les activitats que fa la Federació Balear d’Espeleologia (FBE), però nosaltres no fem cursos de formació per exemple ni competicions esportives del tipus tècniques de progressió vertical. La nostra missió és seguir explorant, estudiant i documentant el món subterrani i publicar els articles per la qual cosa es va crear Papers de la Societat Espeleològica Balear, que segueix la filosofia de la revista ENDINS. Estem acollits per la Societat d’Història Natural de les Balears (SHNB) al seu local del carrer Margarida Xirgu, 16.

P.- Quines coves i descobriments han estat per tu més interessants?

R.- En el darrer monogràfic que hem publicat sobre les coves del Drac, s’ha incrementat el coneixement d’una cavitat coneguda i explotada des de fa molts d’anys. Ha estat un gran privilegi afegir aportacions al coneixement d’una cavitat emblemàtica per tots els mallorquins i que constitueix un vaixell insígnia pels inicis de l’espeleologia a l’illa. Les exploracions de les innumerables galeries quilomètriques de la cova des Pas de Vallgornera, d’aigües netes sense sediments amb espeleotemes immaculats. Els volums grandiosos de la cova de sa Gleda on per primera vegada vam haver de fer servir propulsors per arribar als llocs més allunyats; els primers espeleotemes freàtics, indicadors de pulsacions climàtiques fredes a la cova des Drac de Cala Santanyí, la connexió entre diferents coves i que han donat lloc a sistemes de coves com és el sistema Gleda-Camp des Pou i el sistema Pirata-Pont-Piqueta, les galeries que s’obrin dins marès quaternari i pliocè, així com els antics conductes ascendents d’aigües profundes d’es Dolç, els Myotragusbalearicus localitzats a la cova Genovesa, així com la passera submergida d’una cultura esvaïda de Mallorca de fa mil·lennis; els fòssils que sobresurten de la roca per dissolució diferencial de la cova de sa Piqueta, la troballa del jaciment d’àmfores romanes a la font de ses Aiguades….. hi ha tantes coses…

P.- Heu col·laborat amb algunes productores televisives. Com ha estat l’experiència?

R.- Hem fet molta de feina per televisions i seguim fent-ne. S’han fet coses per televisions locals, estatals i estrangeres. A nivell divulgatiu cal recordar la feina pel programa “Al filo de lo Imposible”. Ha estat l’única vegada que vaig demanar excedència de la meva feina i per cinc setmanes vaig fer feina per la televisió. Tenien una quantitat de mitjans brutal, fins i tot llogaren dos xalets, va ser abans de la crisi del 2008. El titularen “La Isla de las Maravillas”, filmaren diverses coves i ho presentaren com si fos una tota sola! Hi havia Sebastian Álvaro com a director i Carmen Portilla com a productora. Participació en un capítol de la BBC Oceans Five sobre les cavitats subaquàtiques de Mallorca, dedicat al Mediterrani filmat l’any 2007 i emès l’any 2008. El 2010 filmació per Canal 33 a Thalassa del capítol: Mallorca, laberint de coves. Programa especial a Cuatro Televisió, l’any 2011 dintre de la sèrie Desafío Extremo: Inmersión Radical, la Increíble aventura de sa Gleda de Jesús Calleja. Per Televisió Espanyola, filmació de 2 capítols de Al Filo de lo Imposible de les cavitats: es Dolç: Agua Luminosa i es Drac: Luz Líquida, realitzats amb imatges de Miquel Àngel Perelló l’any 2014. Posteriorment vam participar en dos episodis més de Televisió Espanyola de la sèrie Al Filo de lo Imposible de la cova des Pas de Vallgornera amb imatges també de Miquel Àngel Perelló. Realització d’un capítol de la Televisió Alemanya ZDF de la sèrie Terra Xpress dedicat a les cavitats es Dolç i les coves del Drac emès l’any 2014. El 2020 realització d’un documental per la Televisió NZZ Format/SRF-3sat (SRF és el canal públic de Suïssa i 3sat el canal públic d’Alemanya, Suïssa i Àustria). Totes aquestes televisions han fet servir les imatges filmades per Miquel Àngel Perelló, amb diversos companys d’il·luminadors, tasca imprescindible el que dóna una idea del nivell assolit en filmació. S’ha de dir que molts dels focus que es fan servir per a les filmacions han estat dissenyats per Marcos Herrero, un monstre del disseny per fer llums potents.

Les tasques per fer filmacions requereixen molta dedicació. Miquel Àngel Perelló ha de preparar els focus pels il·luminadors, càmeres i altres materials i tenir molt sincronitzat la posició de cada espeleobussejador. No podem xerrar sota l’aigua i en pocs instants la visibilitat es torna molt dolenta a causa del sediment del terra o del sostre per les bombolles. Si anam a filmar, només podem filmar. No es poden fer altres tasques alhora o totes les fas malament. Per realitzar fotografies és una cosa semblant.

P.- Per acabar, hi ha alguna cosa que t’agradaria transmetre de forma destacada?

R.- Sí. Jo crec que les coves i el carst de Mallorca són un tresor. Si això ho tinguessin a altres països li ferien més cas. Moltes coves, sobretot les litorals, estan a un medi molt afectat per urbanitzacions, per abocaments d’aigües residuals, que fan que es converteixi en un medi molt amenaçat. Es tracta d’una carrera contrarellotge. No pots protegir el que no coneixes. Tant en coves terrestres com coves subaquàtiques, Mallorca té un patrimoni natural que s’ha de donar a conèixer. No tothom pot accedir i el nostre compromís és fer una feina divulgativa alhora que científica, per donar a conèixer aquests llocs publicant treballs, fotografies, vídeos, documentals…

I el darrer que vull dir. Molta gent em demana perquè no vas a fer exploracions a l’estranger, al Yucatán (Mèxic) per exemple, als famosos cenotes. Des del meu punt de vista per fer aquestes coses has de viure al lloc que explores. Vaig començar el 1994 i ara som al 2021 i ara ja pens en si hi haurà temps a fer tot el que tenim en marxa i previst perquè la vida no dóna per tant! (riu)

La vida és la que hi ha. Pareix que és molt llarga, però realment és curta i has de triar preferències. Algunes vegades després de fer una activitat estic tres dies recuperant-me, els anys passen factura. Ara quan em jubili intentaré millorar la meva forma física per poder allargar uns anys aquesta activitat. (riu)

AUTORS IMATGES: Xisco Simón, Robert Landreth, A. Cirer, M.A. Perelló