El lluç: un recurs clau per a la seguretat alimentària i la sostenibilitat
Un estudi publicat a npj Ocean Sustainability per un equip interdisciplinari amb la participació de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB) analitza el paper del lluç en la seguretat alimentària global. Malgrat el seu alt valor nutricional i la seva importància en el comerç internacional, aquest recurs afronta greus reptes econòmics, ecològics i polítics que podrien comprometre’n el futur.
El lluç, ric en proteïnes i àcids grassos essencials, s’ha consolidat com un aliment essencial a escala mundial. Amb vint-i-dues espècies conegudes, només sis concentren la major part de les captures globals, que van assolir el pic als anys setanta però han disminuït de manera continuada des de llavors per la sobrepesca. Tot i aquesta tendència, el comerç del lluç ha mantingut un creixement sostingut fins al 2016, any a partir del qual s’ha estabilitzat.
Espanya destaca com a principal importador global, amb un mercat estretament connectat a exportadors com Namíbia, Argentina, Sud-àfrica i els EUA. Aquesta dinàmica comercial, però, planteja preocupacions sobre els efectes socials i econòmics als països proveïdors.
Impactes socials i ambientals
L’estudi subratlla les implicacions que l’exportació massiva de lluç té per als països en desenvolupament. A Namíbia, un dels principals proveïdors per a Espanya, una part important de la pesca no es destina al consum intern sinó a mercats internacionals, fet que podria debilitar la seguretat alimentària local. Aquesta situació evidencia una dependència d’ingressos a curt termini que podria accentuar problemes de malnutrició en les comunitats locals.
A més, la sobreexplotació de les pesqueres amenaça tant la biodiversitat marina com les economies locals que depenen del lluç com a font bàsica de proteïna i micronutrients.
Els autors de l’estudi proposen models comercials més equitatius que garanteixin una distribució justa dels recursos. La qüestió central és si els beneficis econòmics derivats de l’exportació compensen les conseqüències socials i ecològiques per als països en desenvolupament.
Espanya, en el paper de gran importadora i redistribuïdora, és un exemple de com la demanda europea pot pressionar els països exportadors a sacrificar la seva seguretat alimentària en benefici dels mercats globals.
El futur del lluç com a recurs clau per a la seguretat alimentària global dependrà de la capacitat d’implementar models de gestió que equilibrin la demanda amb la conservació de la biodiversitat. La cooperació internacional entre governs, pescadors i responsables polítics serà decisiva per assegurar que el lluç pugui seguir sent un aliment sostenible i accessible en un planeta amb una població creixent.