La ingesta de microplàstics per part dels peixos no és la via principal d’exposició a substàncies contaminants
Un estudi pioner duit a terme per la Universitat de les Illes Balears (UIB) i la Universitat de Santiago de Compostel·la qüestiona la creença que els peixos absorbeixen la major part dels contaminants químics a través de la ingesta de microplàstics. La recerca, publicada a la revista científica Science of Total Environment, ha descobert que és l’aigua de la mar, i no els microplàstics que s’hi acumulen, la font principal per la qual aquests animals s’exposen a compostos perillosos com el bisfenol A i els ftalats.
Aquests additius plàstics, presents en una àmplia varietat de productes d’ús quotidià com envasos alimentaris i cosmètics, han acabat a la mar i representen un risc per a la salut marina i humana, ja que poden interferir en el sistema endocrí.
Els microplàstics són petits fragments de menys de cinc mil·límetres de diàmetre que es troben arreu dels oceans, des de la superfície fins a les profunditats més remotes. Aquests residus han estat considerats durant anys com una de les amenaces principals per a la fauna marina, ja que poden causar lesions físiques als animals que els ingereixen. A més, durant la seva producció, molts plàstics incorporen substàncies químiques com els plastificants, dissenyades per modificar-ne la flexibilitat o resistència. Aquestes substàncies, com el bisfenol A i els èsters de ftalats, tenen la capacitat de transportar-se pels oceans i acumular-se en la cadena alimentària. Això ha generat una important preocupació entre els experts, ja que, en consumir peix, les persones també podrien estar ingerint part d’aquests compostos químics.
Els experiments
Per investigar el paper real dels microplàstics en l’exposició química dels peixos, els investigadors han dissenyat un experiment innovador que simula el sistema digestiu d’aquests animals. Utilitzant una combinació d’aigua de mar artificial i fluids gàstrics i gastrointestinals, els científics han replicat les condicions internes dels peixos per observar la quantitat de bisfenol A i ftalats que es desprenen dels microplàstics quan són exposats a aquests entorns. Els resultats obtinguts són sorprenents: només els compostos més hidrofílics, aquells que es dissolen fàcilment en l’aigua, com el dimetil ftalat, el dietil ftalat i el bisfenol A, s’alliberen en quantitats significatives dins els fluids gàstrics i intestinals.
Segons aquests resultats, el paper dels microplàstics com a transportadors de contaminants dins de la fauna marina és menor del que es pensava fins ara. De fet, l’estudi posa de manifest que l’aigua de la mar conté concentracions elevades d’aquests compostos dissolts, especialment en zones on s’acumulen residus plàstics, i són els que realment impacten sobre els peixos. Aquesta conclusió trenca amb la noció tradicional del “cavall de Troia” dels microplàstics com a principal via d’exposició a substàncies nocives, ja que l’estudi demostra que és la pròpia dissolució en l’aigua la que exposa més directament els animals a aquests compostos.
Un risc menor
El doctor Manuel Miró, cap del grup FI-TRACE de la UIB i líder de la investigació, subratlla la importància d’aquest descobriment: “Els nostres resultats suggereixen que, encara que els microplàstics representen un risc físic per als organismes marins, el seu paper en l’exposició a substàncies químiques orgàniques com els plastificants és menor del que pensàvem fins ara. La major part del bisfenol A i dels ftalats que ingereixen els peixos prové probablement de la mateixa aigua”, assenyala l’investigador.
Aquest treball no només qüestiona la idea establerta sobre els microplàstics, sinó que també posa en relleu la necessitat de controlar les fonts primàries de contaminació marina. Segons els investigadors, les zones amb alta densitat de plàstics poden actuar com a fonts de lixiviació contínua d’aquests compostos químics, que es dissolen tant en aigua dolça com en aigua salada. Això fa que les masses d’aigua actuïn com a dipòsits de contaminants químics que afecten la vida marina de manera directa i silenciosa.
L’impacte d’aquests contaminants és especialment preocupant en les zones amb ecosistemes vulnerables, com els esculls de corall o els prats de posidònia, on la concentració de plàstics sol ser alta a causa dels corrents oceànics. A més, aquests additius químics no només s’acumulen en els organismes marins, sinó que també poden afectar els humans a través del consum de peix contaminat. Encara que els nivells d’aquests compostos en la dieta humana poden variar, l’Organització Mundial de la Salut ha alertat sobre els riscos potencials per a la salut, especialment per la seva capacitat d’actuar com a disruptors endocrins.
Els autors de l’estudi defensen que cal aprofundir en la recerca sobre l’impacte d’aquests compostos en els ecosistemes marins i la seva possible entrada en la cadena alimentària. “Entendre d’on provenen aquests compostos i com es dissolen en el medi aquàtic és essencial per desenvolupar estratègies efectives de conservació i protecció de la fauna marina i, per extensió, de la salut humana”, conclou el doctor Miró. Aquesta recerca podria ajudar a orientar noves polítiques de gestió dels residus plàstics i impulsar la investigació sobre materials alternatius, amb l’objectiu de reduir els efectes a llarg termini d’aquests compostos en els ecosistemes marins.