Cròniques del G.E.M.; La gent comuna és qui fa la història, de l’escriptor Miquel Rayó

Tinc a les mans un exemplar del llibre de Miquel Rayó, Crónicas del G.E.M. (Grupo Excursionista de Mallorca) – Aportació a la història de l’excursionisme a l’illa de Mallorca. L’editor Lleonard Muntaner l’ha publicat el passat mes de novembre en la seva col·lecció L’Arjau. Qui me l’ha fet arribar coneix bé el meu interès en tot el relacionat amb la muntanya, les activitats relacionades i –per descomptat- el que té a veure amb el GEM, entitat de referència que fa poc ha arribat als primers cinquanta anys d’existència. I el llibre és això. Però també és molt més. I té un abast que supera, en la meva opinió, les aventures i desventures d’un grup de pioners del muntanyisme a Mallorca. I aquí neix l’afirmació que dona títol a aquesta columna, realitzada per David Trueba, cineasta, escriptor, guionista i actor.

La gènesi de l’obra ja ens fa posar alerta. Lleonard Muntaner va trobar casualment a uns encants un llibre titulat “Crónicas del G.E.M.” (en castellà) format principalment per còpies en paper carbó de fulls que “… parlava d’excursions.” Una mirada més detallada afegia que, a més d’excursions, parlava d’itineraris, participants, destins, materials… tot referit a l’excursionisme a Mallorca des de finals dels anys trenta –en plena guerra civil- fins als inicis dels cinquanta del passat segle. Li va comentar a Miquel Rayó, de qui havia publicat algunes obres, gran muntanyenc i estudiós. La feina era ingent. Just per transcriure aquells fulls hi havia centenars d’hores. Ho deixaren per a millor ocasió, quan hi hagués temps per fer-ho. I va arribar el tancament desembocat per la pandèmia de COVID. I el que no podia ser va començar a prendre forma. A poc a poc, passa a passa, amb pas discret i constant l’obra va agafar forma i ritme.

Miquel Rayó combina l’estructura i extractes del text original amb informació obtinguda en les seves recerques i entrevistes per oferir-nos un fresc inimaginable d’una etapa de la societat mallorquina just acabada de sortir de les misèries de postguerra. Fa – i no sé si aquest era un dels seus objectius- vertadera història social. Aquella que s’ocupa de molt més que la història política i militar tradicional. La que analitza la societat –o en aquest cas una part d’ella-, les persones comunes i la seva vida quotidiana. En aquest cas les activitats de lleure i esbarjo d’un grup de persones benestants que esdevindria el GRUPO EXCURSIONISTA DE MALLORCA G.E.M. i les seves estructures internes i les relacions que amb la resta d’organitzacions socials –altres grups d’excursionisme, l’església, la pagesia…- es mantenien. L’autor diu en alguna ocasió que potser ha abusat de les notes a peu de pàgina que serveixen per donar context i claredat al text original. Res més enllà de la realitat des del meu particular punt de vista. No només serveixen de contrast al text original sinó que, sobretot les comunicacions personals, permeten posar-nos en contacte amb els descendents d’aquells pioners enriquint de forma subtil i curosa les fredes paraules escrites.

Dos aspectes m’han cridat especialment l’atenció als quals vull donar entrada en aquesta nota.

La primera és el paper significat de l’Església catòlica en aquell moment històric i en la creació i desenvolupament d’aquells primers grups. Els excursionistes van a missa abans de sortir per complir el precepte dominical (gairebé sempre surten diumenge). Cerquen un lloc a on celebrar misses a l’aire lliure i es fan acompanyar de capellans en les seves sortides. La seva relació amb el Santuari de Lluc i la Mare de Déu és especial. No poden passar per allà sense visitar-la i pregar en la seva capella. Quan assoleixen alguna fita destacable o es troben en dificultats, s’encomanen “… a la nostra estimada i venerada MORENETA”. Cal destacar la figura del pare Vanrell (José Vanrell Vidal – Sineu, 1897, València, 1976) per combinar tres aspectes. Era capellà, professor a Lluc i un excel·lent coneixedor de la contrada que va guiar i dirigir algunes de les incursions dels primers senderistes per aquelles terres. El 1948 els descriuen com un “… coneixedor absolut de tots els voltants de Lluc”. Una de les primeres polèmiques té a veure amb la discrepància religiosa amb qui s’havia de prendre com a patró dels muntanyencs. El G.E.M. va mantenir la preeminència de Sant Bernat de Menthon davant les intencions d’altres agrupacions per promoure a Sant Francesc Xavier. S’imposà el G.E.M.

El segon te a veure amb el rol de la dona en aquelles primeres descobertes de les muntanyes mallorquines. Amb els ulls d’avui en dia, grinyola com algunes relacions de participants les invisibilitzen identificant a aquelles penyaleres com “… i esposa” afegint al seu nom propi. O l’expressió “Senyora de” seguida del llinatge de l’espòs de l’afortunada. Per no esmentar l’ús de diminutius que les infantilitzen i situen en un paper auxiliar. En un moment es descriu a una dona com “… el prototip de l’exaltació de la Roqueta. Com a dona sent en la seva ànima femenina, la lírica i la poesia del panorama mallorquí”. Parlem dels anys quaranta i principis dels cinquanta del segle passat. No sempre és així, per fortuna. I la participació de dones en les sortides del G.E.M. és constant i destacada. I amb el seu nom propi participen en les sortides dominicals i en els viatges als Pirineus organitzats l’any 1951. Fins i tot protagonitzen algunes aventures com la descrita en el capítol “El paso de Catín. Catalina Rullán Colom, una pionera de l’excursionisme mallorquí”. Una divertidíssima descripció d’una primera travessia d’un pas en les parets del Galatzó.

He d’admetre que he passat una bona estona amb la lectura de l’obra esmentada. Des del meu punt de vista no agradarà just als interessats en la muntanya, la història, la sociologia o altres ciències socials. La successió de cròniques esdevé una galeria de quadres o finestres obertes a la Mallorca abans del turisme de masses. A una Mallorca empobrida pels efectes d’una severíssima postguerra, però en la que alguns dels seus elements –plens d’enginy i iniciativa- s’atrevien a traslladar idees i conceptes europeus per aplicar-los, a la seva manera i forma, a les seves estones de lleure. Aquells precursors sabien els que es feia als Pirineus, als Alps a les grans muntanyes de l’Himàlaia. En una època de control estricte de la informació –clar i ras, censura- sobretot la provinent de l’exterior. Un dels elements més excitants i graciosos és que gairebé totes les cròniques estan escrites en castellà amb l’estil d’aquells dies. Pot semblar passat de moda, esnob o fins i tot kitsch, però té un encant indefinible que a mi m’ha fet pensar i somriure més d’una vegada. Les puntuals aparicions dels que ells anomenen “llengua vernácula”(la llengua catalana, pròpia de Mallorca) són moments amb càrrega emotiva, a on s’expressen sentiments intensos i profunds.

Les més de trenta imatges que es presenten són instantànies que donen suport gràfic a les descripcions, potenciant i donant llum als relats. En gran part han estat aportades per Josep M. Espina, fill d’un d’aquells capdavanters i integrant d’algunes sortides en la seva infantesa.

No puc acabar més que fen meves, modestament, les paraules de Joan Carles Palos, fill de Benigne Palos, fundador del G.E.M., esmentades en el llibre. Diu el destacat comunicador i muntanyer; “Serveixi, idò, aquest comentari per retre homenatge a tots aquells que amb els seus fets, paraules i escrits han estat un referent per a tots els altres. No hi ha fita gran o petita, més o menys important, si al final cada fita t’indica el camí correcte.” I interpretant la seva afirmació, podem dir per acabar que si seguim les fites que varen deixar aquells av