El Galatzó i la Serra

Respirava amb certa dificultat, els timpans adquirien una musicalitat màgica. Els batecs eren síl·labes apreses com una oració. La sonoritat descriptiva, panorama geològic i destí sobrenatural, els versos del gran poeta solleric, Guillem Colom, referents al “Comte Mal”, agafaven tota la seva tràgica dimensió, en trepitjar els paratges de la possessió de Galatzó el cim, emboirat o assolellat, segons l’ocasió del puig Galatzó. És literatura que s’ajusta a la natura o la natura que es correspon a la literatura. Els còdols, roques i penyes de la muntanya, sembla que en certs moments gemeguen, canten les estrofes de la llegenda, amb el vent que, arraulidor i desvetllador d’inquietuds, puja vers el cim, allà on vas tu, profanador de la bellesa.

És veritat que tota consciència del passat es basa en la memòria. Pujar i baixar muntanyes, fa més de cinquanta anys, jo complia el servei militar a la Brigada Obrera Topogràfica d’Estat Major, i el panorama majestàtic de la Serra, amb el Galatzó al front, tot sortint del plàcid poblet d’Estellencs amb altres cinc soldats i l’alferes, pujàvem fins el cim, 1.027 metres d’altària, on hi ha un vèrtex geodèsic. Sortíem ben matí del poble, i després de fer les medicions baixàvem a les totes. Jo vaig aprendre a fer uns salts, ras d’un arbust no gaire espinós a un altre, fregant per les roques a flor de la terra. A l’hora de dinar ja tornàvem a ésser a Puigpunyent. Els capvespres anava a aidar el mestre a l’escola. Aleshores jo estudiava magisteri.

Record vivament sortir amb les primeres clarors, del pobles pels carrers empinadíssims de s’Arraval i sortir per un camí costerut cap a ca l’Amo en Pau. Ja en ple camp, la contínua ascensió sobre terra vermellenca, més fosca segons on, o llargues pedres grisenques o matolls verdosencs com si arrelessin a l’entranya de la muntanya i el vent les hagués deformades, aferrant-les a la terra. Tot molt humit, a vegades boirós, com les llegendes fosques que es conten. El puig de Galatzó fa partió entre els termes municipals de Calvià, Estellencs i Puigpunyent. És a dir, la possessió de Galatzó, la de Son Fortuny i la de Son Nét. I, es diu, que allà dalt de tot, i cada un dins el seu terme, es reunien els tres amos.

Hi ha tanta bellesa a la Serra de Tramuntana. Tanta! Mou un dit per conservar la Serra, la nostra Serra. Mouen les mans perquè la Serra aconsegueixi la declaració de paisatge cultural de la Unesco. Els segles que dormen a la Serra s’ho mereixen, i el Puig de Galatzó serà una mica més rioler.