El moniato de l’amo en Damià*
De color blanc, d’un cap tirant a mestallat entre blanc i morat, 44 centímetres de llargària, vuitanta de circumferència, nou quilograms de pes. Aquestes són les característiques del gran moniato que l’amo en Damià “Vermell” va treure de davall terra al seu hort de Son Bascós, a Montuïri. Tals dimensions i pes, crec que són dignes d’inscriure-les al llibre de rècords Guinness.
L’amo en Damià farà uns tres uns anys que està jubilat, però gaudeix de feinejar un poc pel seu hort que un poc d’activitat és saludable i d’aqueixa manera, a més de passar el temps i fer salut, té de pròpia collita fruites i verdures pel consum de la família. Idò bé, entre les seves produccions hortícoles, quan va partir per plantar les seves tomatigueres, pebrers, mongetes i verdures, com que li agrada molt el moniato, va sembrar, allà pel mes de maig passat, una dotzena d’ulls de moniatera. Ja passat a mitjan octubre va anar per treure els moniatos amb l’arada i al tractor i li va sortir un descomunal moniato granellut i de forma piramidal. De tan gros que és l’arada no el va agafar bé de davall i en va romandre un tros a terra que ell, amb els gavilans, va acabar de treure.
Quan l’amo en Damià em va mostrar tan gran tubercle vaig intuir si l’hi hauria donat un tracte especial amb els adobs, o bé forçat amb hormones, o un secret que guarda solament per ell. Però no, segons ell no va fer res d’especial, de fertilitzants va rebre els mateixos de la resta d’hortalisses que sembra devora. Dues entrecavades, quatre o cinc regades i a esperar el mes d’octubre per treure’l i no es pensava mai que li sortís aquest moniatarro.
També l’amo en Tomeu Rigo “Pèl” a son Mut en va treure un de quatre quilograms.
El moniato tant es conrea en secà per terres bones i fresques, com en reguiu, si bé no es pot regar gaire; unes quatre o cinc regades a l’estiu ja són suficients, ja que, si rep aigua en excés, segons els terrenys, posa molta ramera i arrelam i no congria bé el tubercle.
N’existeixen diverses castes que segurament tenen nom, però més aviat es distingeixen pel seu color. En trobem de vermellosos, de grocs, de blancs, de mestallats i d’altres. Tots són de gust similar si bé n’hi ha que tenen el gust d’un dolç més fi.
I és que antany es conreaven més moniatos que actualment i la seva finalitat era per donar als porcs, els quals tant se’ls menjaven crus com bullits. Per les casetes de fora vila, passat Sant Miquel, quan es pastava a fora vila, amb el mateix coure els pans, coques i cocarrois, s’aprofitava la calentor del forn per fer figues forneres i torrar moniatos. Tot en conjunt, quan era cuit, que es treia del forn, desprenia una agradable barreja d’aromes. Esperaven que refredés un poc i assaborien els moniatos torrats, que es menjaven sols. Si són bullits es mengen mullats amb sucre o mel.
També la seva fècula i dolçor és matèria primera per a la indústria pastissera. S’elaboren bons bunyols, púdings i altres dolços pastissos.
Essent que avui en dia no se’n sembren gaire, conseqüentment com en tot, quan hi ha poca oferta el preu és bo per al pagès. El moniato blanc pels mercats de les places està a uns dos euros el quilogram, els morats o vermells a un poc menys, al voltant d’1’ 80 euros.
Considerem que seria interessant sembrar-ne més i, per què no, per incentivar el seu conreu es podria organitzar i celebrar una fira del moniato. De fet, el moniato de l’amo en Damià es va exposar a la Fira de Porreres amb èxit, i segurament també s’exposarà a la de Montuïri.
*Aquest article fou escrit l’any 2008, però pel seu interès el reproduïm.
@Foravila_IB
#Foravila