Escalar al parc nacional de Guadarrama; aprendre dels que gestionen millor

El parc nacional de la Serra de Guadarrama és territori que s’estén entre les províncies espanyoles de Madrid i Segòvia. Fou declarat parc nacional el 25 de juny de 2013. Protegeix unes 30.000 ha² de la zona més valuosa del vessant sud-est de la serra de Guadarrama (Sistema Central) i està situat a cavall de les comunitats de Madrid i Castella i Lleó. Aquest parc nacional és el quinzè del país en antiguitat i el quart en extensió.

Per la seva ubicació, a veïnat de la gran conurbació que rodeja Madrid, està sotmès a una alta pressió humana. Pensem que són més de sis milions d’habitants, cinc vegades els existents a totes les Balears. Els seus directius i el seu model de gestió són un referent pel que fa a compatibilitzar l’activitat humana i la protecció de la natura.

L’escalada és un esport molt practicat en aquest parc nacional. El millor lloc per a practicar aquesta activitat és La Pedriza. En aquest paratge abunden les parets granítiques i és per això el lloc més transitat pels escaladors. La millor paret de totes elles és la cara sud de El Yelmo perquè és la més alta i resulta molt atractiva. Un altre lloc en el qual es pot practicar l’escalada és el circ de Peñalara, ja que hi ha moltes parets de més de 300 metres d’altura. Les seves vies han estat la bressola de generacions d’escaladors i muntanyencs entre el que cal destacar el mític Carlos Soria que ha pujat 10 dels seus 12 vuit-mils, entre ells l’Everest, després dels seixanta anys.

És un lloc visitat per molt d’esportistes i no pocs de la nostra terra. En una conversa distesa amb un grup d’entusiastes illencs de l’escalada que havien tingut l’ocasió de gaudir de les seves excel·lències feia pocs dies, ens referien les diferències entre el model de gestió de Guadarrama i el de la Serra de Tramuntana.

Allà no fa falta demanar autorització prèvia per escalar a qualsevol zona del cas, al contrari que a Tramuntana. Fent referència a les zones de nidificació de voltors (al parc coexisteixen grans poblacions del voltor negre i el lleonat) la diferència és abismal, pel que expliquen. Quan es detecta un niu a una via no es permet l’escalada. Però les vies del costat queden habilitades. En concret referiren com varen estar escalant tot el dia a una via situada a 100 metres d’un niu a on una parella alimentava el seu poll sense cap problema. El sender a peu de niu era transitat de forma contínua per excursionistes i escaladors sense que els animals patissin cap signe d’alarma ni neguit. Com a contrapunt palesaren que al Castell d’Alaró, per exemple, per un niu ubicat en un sector determinat, tanquen totes les parets, vies i zones d’escalada per sis mesos des de l’1 de febrer fins a l’1 d’agost! O es prohibeixen camins per estar a cinc-cents metres d’un niu. O per la possibilitat, com a Cala Magraner, que una parella decideixi en el futur instal·lar-se a aquella paret. Aquest model de regulació és el més comú en la resta de Parcs Nacionals i espais naturals protegits de tot l’Estat. El que escriu aquest article, ho ha pogut comprovar de primera mà en les visites fetes a la mateixa zona i a Grazalema. En aquest darrer lloc en la baixada al Barranco Verde (una meravella que els hi recoman vivament visitar) el tirany passa sota una paret plena de nius de voltor lleonat. Uns cartells avisen de la circumstància, recomanant fer un trànsit discret i silenciós, són tot el que fa falta per admirar aquestes extraordinàries rapinyaires a pocs metres per damunt dels nostres caps. Disposen d’una de les poblacions més nombrosa i sanes des del punt de vista científic de tota la Península. Centenars, per no dir milers d’exemplars. A Balears, a Mallorca, sembla que el criteri és dicotòmic. O animals o persones, però mai poden coincidir les dues. La prohibició és l’eina preferida per l’administració més enllà de qualsevol raó mediambiental. Precisament quan la declaració de la Serra de Tramuntana com a patrimoni de la humanitat remarca que es tracta d’un paisatge creat al llarg dels segles en la interacció entre la natura i l’ésser humà, en coexistència pacifica i beneficiosa.

En el decurs de la conversa alguns dels assistents manifesten que ells, personalment, “… varen explicar com treballen als Parcs Nacionals a Llorenç Mas director general de Biodiversitat, i als tècnics de la Conselleria de Medi Ambient… i varen passar de nosaltres!” Des del seu punt de vista, i després de ser examinats per experts en dret, “Jurídicament les regulacions d’escalada al paratge natural de la Serra de Tramuntana NO s’ajusten a Dret, és a dir, són il·legals. Són nul·les de ple dret, perquè no existeix cap Reglament, és a dir cap Decret, que ho estableixi. Medi Ambient ha publicat una Resolució del director general de Biodiversitat, és a dir un Acte Administratiu, per a establir les regulacions. I això és una flagrant vulneració del nostre ordenament jurídic!”

Afegeixen que tot es regula amb “… un informe motivat jurídicament emparant-se en un article del PORN que especifica que serà el PRUG el que ho haurà de determinar”. I el PRUG no existeix i no hi ha intenció de presentar-ho en aquesta legislatura com va reconèixer el mateix conseller!

Una vegada escoltats aquests esportistes, un pot més que demanar-se perquè no hi ha manera que l’administració s’atraqui al problema d’una manera similar al d’altres grans espais naturals d’elevat valor ambiental. Per què a Balears es fa gairebé impossible la pràctica d’activitats a la natura quant a la resta de l’estat i d’Europa no és així ni de bon tros?  Per què els madrilenys poden gaudir del seu espai i els mallorquins no?

Tot esperant que el nou equip gestor de la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada pugui aconseguir canviar l’actitud de l’administració, anuncien que, desgraciadament, no els hi quedarà més remei que recórrer a l’empara de la tutela judicial per aconseguir que Medi Ambient reconegui i protegeixi els seus drets com a esportistes i ciutadans.