Fent memòria de la restauració de la Mare de Déu de Sant Salvador

Seguint el costum de guaitar per darrere la finestreta del porxo, cosa que suposava ser una manera de perdre el temps de jovençà, però també així coneixia un munt de coses que es solen dir en veu baixa, i que expressen uns altres colors de les realitats de la vida, que només es poden entendre amb el pas del temps. Una d’aquestes estones record, al cap d’uns anys, aquell diumenge de juny de 1952 quan amb el tren arribava la restaurada imatge de la Mare de Déu de Sant Salvador, Patrona d’Artà.

Els tres homes respectables que es varen aturar a fer la xerradeta davant ca meva en varen possibilitar el que jo pogués conèixer fil per randa el que succeí amb l’esmentada restauració. Segons deien, el poble d’Artà va viure aquells dies envoltat d’una decepció.

Ningú no podia sospitar que aquest canvi pogués ser tan polèmic i poc va faltar per haver-hi incidents perillosos, deien els tres contertulians. Un d’ells, recordava que després de baixar del vagó la imatge tan esperada per tots els veïns i un nombre elevat de tota la contrada, presidit pel bisbe Joan Hervás i de les principals autoritats civils provincials, rebuts pel qui aleshores, era batle del poble Joan Amorós Mojer, va envair un silenci aterridor, mostrant així, esporàdicament el desacord del qual estaven contemplant.

Enramades, murta i cossiols, domassos i banderes, però sense aplaudiments. Amb una fredor insospitada, seguint els passos de la banda de música, la comitiva amb la nova figura de la Patrona, anava cap a l’oratori de Sant Salvador d’Artà. El senyor bisbe va fer un parlament, intentant calmar els revoltosos ànims de la gent: “És la mateixa imatge de la d’abans. Una persona no canvia per dur diferent vestit”.

Els tres protagonistes d’aquestes recordances coincidien en el disgust que tingué el rector mossèn Llorenç Lliteres, que veia el poble insatisfet i amb la divisió per part dels senyors. Tot era un rebombori, on no hi faltaren expressions tan negatives com: “Jo no hi crec en aquesta”.

Avui vist en perspectiva, ja no entristeix ni és motiu d’acaloraments. I com sol passar, el temps ho arregla tot, essent acceptat per tothom la reformada figura, entenent que aquesta respon a la imatge primitiva, que era d’estil romànic.

Al cap dels anys (ja en fa 56) només queda una actitud positiva, com la que tingué l’honorable artanenc, fill il·lustre del poble, Rafel Blanes i Tolosa, que tant va ajudar al Santuari i, essent president dels Ferrocarrils de Mallorca, posà la Mare de Déu artanenca de patrona d’aquesta entitat: “No vull discutir aquesta restauració, que més bé es pot dir modificació. Però a pesar de tot la veneraré sempre. Seguiré amb la mateixa devoció a la Marededéueta de Sant Salvador d’Artà”.

Avui, ja res és igual, però en aquest cas el canvi ha estat summament positiu i és una demostració evident de la maduresa del poble artanenc.

Avui, per ningú tenen importància els vestits i ornaments i es té ben clar que la imatge respon a una bella talla romànica, del segle XII, duta a Artà pels monjos Premonstratesos, fundadors del monestir de Bellpuig, dins els terrenys que el Conqueridor els assignà en el repartiment de Mallorca. D’aquells temps són les imatges romàniques de la Mare de Déu que podem veure a esglésies i museus de Catalunya. Totes elles obeeixen a uns cànons artístics comuns.

Milers d’artanencs, d’aquí i de fora, dia a dia, pugen l’escalonada del Santuari joell d’Artà.

#Foravila