In memoriam Joan Taberner, home de la terra i glossador tardà

Quan el 29 de març la glosa amb què Joan ens obsequiava diàriament a primera hora del matí no va arribar, tots sabíem que alguna cosa anava malament. La balada que, des de feia anys, ens alegrava l’inici de la jornada i donava un altre gust al primer cafè pres a la claror de l’albada, començava sempre amb la seva veu forta i sonora dient: Bon dia! En repassar el penúltim enviament, observàrem que hi recordava la seva estimada i enyorada dona, na Rosita. La darrera recepció era del tot reveladora: Joan iniciava el seu poema amb la següent estrofa:

“A tots ens arriba l’hora,

no hi ha més volta de fulla,

d’anar cap a Can Cota (cementeri de Sant Jordi)…”

Pocs dies més tard arribava la confirmació: l’amic Joan Taberner i Adrover ens havia deixat.

El sentiment de buidor i absència que s’experimenta amb la pèrdua d’una persona estimada no és, per molt que sigui esperada, menys desolador. De Joan podríem dir que era glosador, pagès, muntanyenc i un fi observador del seu entorn, entre altres coses. Però tothom que el conegué estaria d’acord a afirmar que ens guanyava el cor amb la seva bondat i passió per la terra i la seva gent.

Nascut el 1942 a la barriada de Sant Jordi i vinculat des de sempre al món rural, representa una generació que va créixer escoltant els majors a les vetllades, improvisant versos a les collites i contestant amb ironia o saviesa segons ho demanava la situació. Fill d’una Mallorca interior, on la paraula encara fa feina i el cant no és només música, sinó memòria, Joan Taberner és un testimoni viu d’una tradició que es transmet més amb l’oralitat que amb l’escriptura. No va passar mai per cap escola de música ni d’art dramàtic, però sí per les vetllades a la fresca, pels balls de plaça, pels horts i les vinyes, i per les sobretaules llargues de matances i de feina compartida. Allà, escoltant i contestant, es va fer glosador. Però també es va fer observador: de la terra, dels cicles naturals, de les injustícies petites i grans que marquen la vida de la gent senzilla. I va decidir no quedar-se callat. No és poca cosa per a una persona que es referia a ell mateix com a poeta de tercera!

La seva glosa: arrel, crítica i resistència

El seu estil no era decoratiu ni complaent. La glosa de Joan Taberner era una eina de pensament i de resistència. Podia ser mordaç sense perdre l’elegància, i tendra sense caure en la nostàlgia buida. Sovint enfocava qüestions de justícia social, el despoblament rural, la desestimació de la cultura pròpia o la crisi ecològica. També cantava a la natura, al gust de les coses fetes amb calma i a la saviesa acumulada dels qui han viscut prop de la terra. Les seves improvisacions no eren per lluir-se, sinó per posar veu a una mirada carregada de context.

Esperem que el seu llegat sigui preservat pels seus com a testimoni d’una vida que ha tingut com a virtut essencial la de millorar la de tots aquells que el coneguérem i estimarem.

La muntanya com a escola i refugi

Vaig tenir el privilegi de conèixer en Joan gràcies al nostre comú interès per la muntanya. Per a ell, no era un escenari de postal ni un repte esportiu. Era molt més: una presència viva i un espai de llibertat. També de feina, de memòria i de silenci. Tot i haver-les descobert ja de gran, li agradava trepitjar camins que no sortien als mapes, seguint les passes dels padrins, aprenent a llegir el territori amb la mirada atenta dels qui no tenen pressa. Les muntanyes de Mallorca, totes elles, li han estat casa, llibre obert i confessionari.

Quan en parlava, ho feia amb una mena de reverència callada. Coneixia les fonts que s’eixuguen, les barraques que s’enrunen i els noms antics dels comellars, que només diuen els vells. Per a ell, caminar no era un acte esportiu, sinó un ritual, una manera d’escoltar. I és en aquest caminar lent, sovint solitari, que se li coïen moltes de les seves gloses. Els seus versos s’impregnaven de pedra i de pi, de terra vermella i de sal marina, i la seva veu semblava tenir el ritme dels marges. Glosava com qui margina: posant una pedra damunt l’altra, amb paciència i respecte, sabent que allò que sembla humil pot sostenir molta vida.

En un món cada cop més accelerat, la seva manera de relacionar-se amb la muntanya i amb la paraula era una forma de resistència. La seva glosa, sovint improvisada en racons de poca llum, s’assemblava molt a aquests camins vells que només coneixen els qui estimen el territori amb els peus i amb la llengua. Per això, quan parlava, ho feia des d’un lloc que no buscava espectadors, sinó complicitat. I potser per això, escoltar-lo era com aturar-se un moment enmig del bosc i sentir, de sobte, que tot torna a tenir un ordre antic i essencial.

En el moment de marxar

Vaig tenir l’oportunitat que en Joan assistís a un acte en què jo participava. Malalt i en els seus darrers dies, va tenir la força i el coratge de venir a acomiadar-se. Sense donar-hi importància, com si fos només un simple tràmit que calia superar. Lamentaré sempre no ser conscient de l’honor que m’atorgava el meu amic Joan.

Va decidir partir a la seva manera, amb una lluminosa serenor. Amb el capell de llatra decorat amb una senyera que feia de cinta, agafat fermament amb les mans de gegant. Acompanyat de les seves joiosament gastades botes de muntanya Cabrit per a la seva darrera caminada. I, com no, amb la seva glosa de comiat sobre una imatge a un puig de la nostra estimada Tramuntana:

Ja he deixat la plana enrera,

he pujat per l’adrecera,

per un senderó he anat pujant

cap al cim que tenc davant;

m’acompanya un fresc oratge,

la vista, la millor del món,

ja veig el cim, ja agaf coratge,

un altre esforç i ja hi som.

Amb aquesta darrera glosa, Joan ens diu adéu com ell sabia: pujant, amb coratge, cap al seu cim i amb el toc de picardia just.

Bon camí, estimat Joan. Per sempre en els nostres cors i memòries!

Al medi www.foravila.net Joan Taberner va publicar desenes de les seves gloses. Per aproximar-se una mica més a la seva vida, podeu llegir l’entrevista feta l’any 2021 al mateix medi fent servir l’enllaç https://www.foravila.net/entrevistes/joan-taberner-home-de-la-terra-i-glossador-tarda/