Josep Canals i Gomila, comiat al darrer excursionista clàssic mallorquí

“No sé com s’està en el cel, però si qualque dia hi arrib, em conformaria amb percebre la mateixa sensació que quan sóc a dalt d’una muntanya.”Vet aquí, condensada gojosament amb paraules pròpies (1993), la passió d’En Josep Canals i Gomila per l’excursionisme i la muntanya.

En Josep Canals i Gomila ha estat una figura discreta i alhora essencial del nostre muntanyisme. Va néixer dia 17 d’abril de 1922. Enguany havia fet els 100 anys feliçment acompanyat de la seva família. Els muntanyencs més joves li dèiem Don Pep o En Pep, sempre amb respecte i estimació.

Don Pep deixa petjades ressenyables en el simple esport de caminar per la muntanya, que ell definia així (1977): “Aquest és un esport sofert, callat, distint dels de competició. No hi ha medalles ni premis, ni retransmissions en directe. Només la recompensa que pot donar-nos la pròpia naturalesa, sens dubte la millor.”

En un document del Foment del Turisme de Mallorca consta que: “el socio Don JOSÉ CANALS GOMILA, asiduoasistente a las excursiones dominicales organizadas por esta sección, concurrió por primera vez a las mismas, a la temprana edad de cinco años… lo cual acaeció en el mes de octubre de 1927.”

En una anotació seva podem llegir: “La última excursión realizada fué con mi esposa en el puig de Son Seguí (Ermita de la Pau) el día 7 de abril del 2.000”. 73 anys d’excursions! La seva esposa, Na Catalina Amer, també va ser una magnífica penyalera. És just recordar-la.

En Pep caminà, doncs, en el Grupo Excursionista del Fomento del Turismo de Mallorca. Amb els seus pares, el seu germà, i la futura esposa figura, per exemple, en la llista de participants en una excursió de 1946: “D. José Canals, Da. Catalina Gomila, Da. Catalina Amer, D. José Canals, D. Bartolomé Canals”. Avui, la seva filla té una llarga i encara activa experiència excursionista. Amb quatre anys pujà per primera vegada al cim del Puig Major de Son Torrella, quan encara s’hi podia accedir. En Pep també presumia que: “el meu netet… amb dos anys assolí el Castell d’Alaró des d’Es Pouet” (1977).

Don Pep és present en els moments més destacats de la història de l’excursionisme mallorquí del segle XX. L’Enciclopèdia de Mallorca (1991) l’ubica entre els membres més notables del grup del Foment: Gabriel Font, Miquel Crespí, Joaquim Quesada, Leandre Ximenis…

Don Pep va caminar després amb Sa Guarda de s’Espelma, grup actiu fins als anys setanta del passat segle, i l’any 1973 va ser un dels fundadors, i el soci número 2, del Grup Excursionista de Mallorca (GEM), que l’ha nomenat merescudament Soci d’Honor (1978) i Soci Il·lustre (2008).

En aquest sentit, tant l’actual president de la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada, en Xisco Fanals, com l’actual president del Grup Excursionista de Mallorca, en Jordi Soler, m’han demanat que transmeti en nom de les respectives entitats el condol a la família i amistats, i sobretot que expressi públicament en nom seu l’homenatge commogut d’aquests col·lectius muntanyencs a la persona d’En Pep. 

Alguns privilegiats recordem les excel·lents fotografies que ell ens enviava per correu cada Nadal. Va publicar-ne una selecció en el llibre Mallorca, paisatge i poesia (1993), amb acompanyament de versos de Joan Alcover, Maria Antònia Salvà, Riber, Costa i Llobera, Alomar…

En un escrit seu reclamava (1977), sensible i compromès: “Coneguem el millor possible aquesta bella terra (Mallorca)… estimem-la, respectem-la… S’han fet… vertaderes aberraciones en matèria de paisatge…, és absolutament del tot imprescindible acabar amb tot això”.

No estiguem trists. Donem gràcies per haver-lo conegut. No l’oblidem. Vetllem, doncs, per mantenir i difondre el seu llegat: el seu arxiu és fonamental per al coneixement de la història del muntanyisme local. En Pep és el nostre darrer excursionista clàssic. Amb ell acaba definitivament una manera de fer muntanyisme.

No l’oblidarem. Recordarem la seva vitalitat, la seva intel·ligència i humor, la seva tossuderia personal i muntanyenca, rotundament expressada en un titular d’una seva entrevista (1993): “Únicament la mort em separarà d’aquests cims que estim tant.”

Jo dic que ni la Mort –la franciscana Germana Mort- tendrà aquest poder, Pep, amic, mestre. No passis pena. El teu nom i el teu caminar estan travats per a sempre a les muntanyes de l’illa. A les teves muntanyes. Als teus cims estimats.

Text llegit pel seu net Marc

En Pep ens ha deixat un darrer text. Escrit en un sobre tancat, acompanyat d’una esplèndida fotografia d’ell en el cimal d’un puig, anotant alguna dada de l’excursió del dia. Escoltem la seva darrera declaració d’amor per l’illa:

“Després de més de 70 anys d’haver trescat tota la meva estimada Mallorca, després d’haver contemplat infinitats de vegades des dels cap-curuculls de totes les muntanyes més altes de Mallorca el nostre cel esplendorós, el blau intens del nostre mar, la verdor de les nostres contrades, el naixement d’un nou dia des d’allà dalt i també qualque nit serena de lluna i estrelles, després d’haver aspirat el perfum deliciós de les nostres garrigues i pinars, d’haver sentit rajar de les aigos cristal.lines de les nostres fonts, d’haver-me banyat dins les aigos transparents de quasi totes les platges solitàries…, avui, als 100 anys he fet la darrera davallada… No m’oblideu mai. Una abraçada de comiat a tots.”

Nota

Aquests escrits van ser llegits en la missa funeral per l’ànima de Josep Canals i Gomila. Amb el coneixement i l’autorització de la família, ho publiquem de forma íntegra com a homenatge a la seva figura.

Va morir dia 30 d’agost de 2022.

Miquel Rayó. Excursionista i escriptor.