La figa de moro

La figa de moro va arribar a Europa el segle XVI amb el descobriment d’Amèrica i ràpidament es va estendre per la Mediterrània. És originària de Mèxic i encara que alguns la puguin considerar invasora, actualment ja forma part del paisatge balear. A Espanya hi ha un cultiu d’aproximadament 6.000 hectàrees, principalment a Andalusia, Extremadura, a les Illes Balears i Canàries. La figuera de moro no necessita moltes atencions i s’adapta de manera fàcil a les zones àrides i a les condicions de sequera. És de la família de les cactàcies, del gènere Opuntia, del qual n’hi ha unes 300 espècies. La que es troba a les Balears és l’Opuntia ficus-Indica.

La fruita és espinosa per fora i dolça per dins. La seva pell és molt gruixuda coberta d’unes pues molt fines gairebé invisibles d’entre dos i tres mil·límetres que es poden clavar fàcilment. Per dins compta amb moltes petites llavors comestibles, té una textura gelatinosa i el seu gust recorda el del meló.

Entre les seves nombroses propietats, destaquen la seva gran riquesa en fibres solubles, molt beneficioses per combatre la diabetis i el colesterol. Les flors de la planta contenen flavonoides, molt adequats per al fetge i per a la tossina. Es recomana als esportistes pel seu contingut en proteïna i també té propietats que protegeixen la mucosa gàstrica. Cal destacar que la figa normalment pesa uns 100 grams i no arriba a les 50 kilocalories. Està constituïda per un 90% d’aigua i és per això que es coneix com el dromedari vegetal que servia als mariners per hidratar-se en els seus llargs viatges.