L’Alzinar: Neu al Puig Major, brutor als torrents i esclata-sangs nadalencs

Nadal ha coincidit enguany amb el retorn de les pluges, el fred (amb 0 graus a Son Torrella), el calabruix i la neu, deixant el Puig Major i la Serra totalment enfarinats, amb espectaculars, enyorades i bucòliques imatges nadalenques, i un fred que pelava.

Com tots sabem tots els territoris que voregen la Mediterrània, estan lligats a l’aparició periòdica de pluges intenses que es tradueixen en crescudes estacionals als torrents, per regla general coincidint amb la tardor i l’hivern.

A les nostres Illes no hi ha rius, però si torrents, cursos d’aigua temporal amb crescudes ràpides, de vegades violentes i irregulars associades a fortes precipitacions o nevades, concentrades en determinades èpoques de l’any, amb una gran força erosiva, degut a les seves pendents i grans salts, que drenen superficialment les aigües de les pluges.

Desgraciadament molts de torrents són encara, en aquests moments (basta pegar-hi una ullada a qualssevol instant), focus d’abocaments incontrolats per part dels veïns de les localitats per on passen.

A més, fins ara, la major part de la neteja dels torrents s’havia fet amb màquines pesants, que destrossaven les parets de pedra, i arrasaven amb tot el que trobaven, llevant la grava, bales de torrent i els arbres de la riera, que servien de pantalla protectora i evitaven que plantes invasores hi poguessin créixer, carregant-se la seva funcionalitat ecològica i qualitat paisatgística. Els torrents, curs fluvials característic de les nostres Illes, a més de portar l’aigua, són essencials per les seves funcions ambientals o ecosistèmiques i pel seu valor paisatgístic. Per altra banda l’aigua sempre ha estat un bé escàs a Mallorca i la gestió dels recursos hídrics esdevé de vital importància de cara a un futur sostenible.

Tomàtigues nadalenques

Ho pronosticarem ja fa un parell de mesos, i per Nadal estem menjant encara tomàtigues  de s’Olivar de Sa Figuera, i molt possiblement, si no fa gelades molt fortes en seguirem menjant fins al mes de gener, a pesar de que la seva collita es sol concentrar principalment entre els mesos de juliol i octubre. Colors, sabors, aromes, sensacions tàctils i sons. Són sabors i sensacions perdudes, tot un món per gaudir amb cada un dels nostres sentits.

A més, acabo d’obrir el primer pot de tomàtiga seca, quina meravella de fruit, un dels que vaig fer aquest estiu, seguint la forma tradicional emprada pel meu veïnat, en Rafel Crespi. Vos asseguro que no té preu el temps que hi vaig invertir, i que la tomàtiga  seca no pot mancar a una bona cuina.

Després de tallar les tomàtigues per la meitat, i les més grosses a rodanxes, d’un centímetre aproximat de gruix, va tocar espolvoretjar-les amb sal i col•locar-les sobre un canyís net al sol. El vespre les amagava per a preservar-les de la humitat nocturna, per al dia següent tornar-les posar al sol, fins que varen ser seques, moment per ficar-les dins un pot cobertes d’oli. Alguns, per donar-li més sabor, hi afegeixen all, llorer i orenga. Ho vos puc assegurar: amb pa amb oli, assegut davant la foganya, és un plaer dels deus. Menjar-ne, certament, és tastar un trosset de paradís.

Torró casolà, el discret encant de la senzillesa

Un Nadal sense torrons sembla que no és Nadal. Cada menjada en aquestes dates, acostuma a adornar-se amb una bona selecció de torrons. Les neules i els torrons són, des de fa molts d’anys, uns dels elements destacats de la rica gastronomia nadalenca. Les neules semblen encara ser molt més antigues que el torró, dos il•lustres representants de la rebosteria illenca més històrica i internacional.

Enguany he intentat recuperar una vella tradició perduda, apresa de la padrina Jerònima: fer torró casolà, amb les ametlles de collita pròpia. Res més fàcil: moldre les ametlles amb el molinet artesanal de la meva àvia, després d’escaldar-les i llevar-lis la pell. Ajuntar a parts iguals sucre i ametlla molta, afegir-hi llimona ratllada, suc de taronja i un poc de canyella. Sobre una neula posem un poc de la massa preparada i la compactem amb el dors de la cullera donant-li forma de circumferència. Tanquem el torró amb la segona neula un poc humida amb vi dolç.

Esclata-sangs nadalencs

Ho pronosticarem fa més d’un mes i mig, que per Nadal menjaríem esclata-sangs (encara que pesi als incrèduls), i efectivament així ha estat. Els esclata-sangs (lactarius sangifluus), habitualment es poden recollir entre octubre i desembre però, si fa bon temps i pluja, inclòs dins els primers mesos d’any nou.

El bon amic, i assessor d’aquesta secció, Toni Vallcaneras, es presentà dissabte de Nadal amb aquest apetitós plat replet d’esclata-sangs, una de les l’especies comestible més apreciada i coneguda  gastronòmicament a les Balears i Pitiüses, que torrats directament sobre caliu i regats generosament d’un bon vi illenc, aquesta vegada un Gran Selecció 2015 d’Àngel Bodegues, ens alegraren la Nit Nadalenca.

Addicció per les compres

Una persona que compra per impuls ho fa habitualment més enllà dels límits del seu pressupost, posant en risc les finances i, la relació amb els sers més acostats. Com tota addicció, l’addicció per les compres sol començar per omplir un buit emocional.

Els compradors additius cerquen allunyar-se del patiment, manifestant una necessitat interna de sentir-se valuosos per als demés, a través de la compra d’articles materials, ja que dins l’actual societat consumista sembla que mentre més tens, més vals, portant als additius a creure que així tindran més acceptació en aquesta decadent i mal anomenada societat del benestar.

És comú imaginar que aquest comportament és típic de la dona. Però a pesar de que encara és la població femenina la que segueix al front en aquesta compulsió, els homes estan en un percentatge molt similar. Segons els darrers estudis el 5’5% dels homes es pot ja classificar com a compradors compulsius, per sota del 6’0 per cent de dones amb aquest comportament.

Els doblers no donen la felicitat

Un cotxe nou, un pis més gran, una bicicleta nova, una televisió nova, vaquers de marca, viatges…  Ser feliç és una empresa de cada vegada més difícil i més cara.

Però és necessari tot això per ser feliç?  Rotundament NO! Els doblers són necessaris, però cobertes les necessitats fonamentals els doblers no et donen la felicitat.

Tots tenim dret a ser feliços i el deure, com a persones intel•ligents, sensibles i sociables que som, de portar la nostra vida per un camí que ens ofereixi més satisfaccions que disgustos.

Però desgraciadament el mal dels nostres dies és la insatisfacció, la tristesa, i la depressió. Molta gent és infeliç perquè creu que per ser feliç ha de tenir un cotxe determinat o viure en una zona exclusiva o poder comprar-se alguna cosa que li agrada. Hi ha moltes persones, amb molts de doblers (ho dic amb l’experiència d’haver treballat 44 anys dins un banc) que estan contínuament queixant-se, i són més infeliços que qualssevol de noltros, els que vivim de forma senzilla, gaudint de cada segon de la nostra vida.

Foto portada: Alberto Darder Rossell

#Foravila