Més prohibicions de la conselleria de Medi Ambient

Un amable lector em va comunicar que el paratge natural de la Serra de Tramuntana havia publicat feia uns dies la notícia del desequipament del barranc del Volat del Voltor “… per així garantir la protecció d’una àrea ambientalment molt fràgil, amb una flora única i absolutament excepcional, amb espècies endèmiques o raríssimes del nostre entorn, catalogades com d’especial protecció, amenaçades o en perill crític d’extinció.” El missatge destacava que “… on es fa el ràpel del Volat és l’únic lloc de Balears on es troba la molsa Pholiacruda, una espècie en perill crític, i on es troba una de les dues poblacions conegudes a Balears de la rara molsa Rhizomniumpunctatum, i d’altres plantes amenaçades com Thuidiumdelicatulum. Totes aquestes espècies estan en greu perill d’extinció i apareixen al Llibre Vermell dels Briòfits amenaçats de les Illes Balears.” Les xarxes socials dels agents de medi ambient es vanagloriaven de la feta.

Després de la polseguera que aquesta decisió havia provocat, he tingut ocasió de demanar informació a alguns experts barranquistes i naturalistes per tal que m’aclarissin el perquè de tot plegat.

La primera indicació és la que no parlaríem específicament d’un barranc sinó, més aviat, d’una fesa o canal oberta en la cara nord del Puig Major de Son Torrella que actua com a col·lector de les aigües de Na Rius. Impressionant i grandiosa, està en el paratge més alpí de l’illa. Obert per A. Femenias i F. Jurado, es tracta d’un recorregut d’altíssima dificultat i exigència tècnica amb quatre bots de 50 metres, un de 45 i el darrer de 35. Obliga, a més, a fer un pèndol –tècnica molt complicada- de fins a 5 metres. Just persones altament qualificades i experimentades ho han realitzat. Es poden comptar amb els dits de les mans les travessies fetes anualment. Gairebé set hores intenses en el millor dels casos. Una matada.

I què, us demanareu? Han tancat per protegir espècies delicades i protegides. I nosaltres, com a amants de la natura, Tramuntana i la muntanya, ho hauríem d’acceptar i entendre de bon grau. I ho fem.

Però, com diria el savi, “el diable està en els detalls” i, segons m’informen, n’hi ha dos de significatius. I tal volta en lloc de parlar de detalls seria millor parlar d’absències. Dues en concret.

La primera és la del fet que, en tot el missatge, no apareix la paraula “gràcies”. I potser tocaria donar-les als pioners que varen obrir i equipar la canal. I a tots els esportistes que han mantingut el material i respectat el medi natural. I tot això sortint de la seva butxaca. I que han permès que la comunitat científica hagi conegut la ubicació d’aquestes joies botàniques que, d’altra manera, haurien continuat ignorades i desprotegides, afavorint el seu estudi. Per vint anys i sense cap mena de problema. I és que, com deia el savi; “Si a qui deus no pots pagar, humilment li has de parlar”.

La segona és més subtil. El comunicat no fa menció en cap moment a si els funcionaris han estudiat altres alternatives més enllà del tancament absolut. Ja sabem que a la conselleria la paraula voltor és especialment sensible. I que, a més, és parlar-los de l’emblema de la fauna balear i de seguida, alguns, l’enllacen amb el substantiu prohibició. Algunes fonts consultades expliquen que una solució seria “… canviar els ancoratges i obligar la gent a seguir una línia de ràpel diferent, ja que, com és una fesa i no un torrent, es pot fer en voler. Ho han desmuntat perquè els dona la gana.” Apunten que “Pots posar reixeta, aïllar físicament amb una tanca o el que sigui necessari per protegir la població que vols salvar i posar indicacions informant de la presència d’aquestes espècies, desviant la línia de ràpel de la trajectòria a on se situen aquestes plantes. Tan simple com això. Però és més fàcil prohibir que gestionar.” Esmenten que actuacions semblants s’han dut a terme a Mallorca i a altres llocs d’Espanya, a on és habitual.

Particularment em sentiria inclinat a pensar que les persones que han pres la decisió ho han fet de manera informada i tècnicament raonada. Els meus informants m’acusen d’ingenu.

Recorden com “Al Torrent de Comafreda, prohibit per la presència del ferreret, just hi ha dos gorgs que no són evitables. La solució era tan senzilla com aplicar el que es va fer al Gorg dels Diners. Muntar una pseudoferrata al costat per tal que la gent, evitant les roques d’entrada i sortida, no passi dins els gorgs i s’ha acabat. I si no vols alterar el medi ambient, ho prohibeixes en època de cria. De juny a setembre. La resta de l’any, una vegada feta la posta, el ferreret parteix cap a la muntanya.” Rematen expressant que el Torrent de Comafreda “…és vox populi, tothom ho sap, està prohibit –presumptament ho diuen tècnics i personal de la conselleria de medi ambient- perquè un dels propietaris de la finca que creua el torrent era amic del president del govern balear que va declarar-lo zona d’exclusió. No hi ha més”. Altres són de l’opinió que “… bastaria gestionar-ho. En època de cria, com es fa a Na Mora i Mortitx, limitar l’accés. Però per gestionar primer n’has de saber i tenir voluntat. I la conselleria de medi ambient ni en sap ni té voluntat.”

Aquest incident s’uneix a una llarga llista de desacords i topades amb el col·lectiu d’amants de les activitats en el medi natural. Alguns funcionaris –no tots, ni de bon tros- semblen entestats a criminalitzar a l’univers de muntanyencs per l’actuació –reprovable, censurable i rebutjable- d’alguns en algunes actuacions concretes.

Si les coses són així, la desconfiança en els que gestionen el medi ambient seria comprensible. La falta d’empatia (tant costava reconèixer la tasca dels esportistes en l’obertura i manteniment de la via?) i l’absència d’alternatives de gestió dels espais naturals més enllà de la simple, nua i crua prohibició és la marca de la conselleria de Medi Ambient. Així ho palesen molts dels consultats.