Parc Natural de Llevant, el silenci de les cloïsses
Fa una setmana des que vàrem publicar una columna que recollia varies critiques a la gestió del Parc Natural de Llevant que feien referència a la pèrdua de camins i al mal manteniment quan no destrucció d’alguns elements de senyalització. Alhora que es feia evident la presència de plàstics i ferros procedents de les feines de reforestació que embrutaven la finca en algunes localitzacions. Això entre altres coses.
En aquest temps, ens hem dirigit al Gabinet de Comunicació de la Conselleria de Medi Ambient i Territori per demanar-los un contacte amb el Parc Natural de Llevant i els seus responsables i poder contrastar i recollir la seva posició i punt de vista damunt el publicat. Dues vegades. Amb una setmana de diferència. En les dues ocasions ens han recollit nom, telèfon, adreça de correu electrònic i motiu de la petició. Per dues vegades ens han dit que ens contestarien. Per dos pics no ho han fet, incomplint el seu compromís. És el que hi ha.
En la cultura política anglosaxona existeix el concepte de accountability Abans que corrin a cercar el concepte a google, els diré que es tradueix convencionalment com “el fet o condició de retre comptes amb responsabilitat”. Aquesta manca de responsabilitat és avui en dia considerada com un desencadenant de la falta de respecte de la ciutadania envers els líders socials i polítics. Segur que els professionals del Gabinet de Comunicació ho tenen bastant clar. I els responsables de la conselleria també. La Direcció del Parc Natural de Llevant no ho veu de la mateixa manera. Han optat per tancar-se en el silenci de les cloïsses, aferrant-se al mutisme com un peu de cabra a la roca marina.
Com que no volem que la nostra feina quedi a mitges aquí tenen algunes de les qüestions que hauríem plantejat:
- Què té a dir damunt la denúncia de desaparició i malbaratament dels Camins des Niu des Pilot i d’en Mondoi?
- Què té a dir sobre la crítica a la deficient senyalització de camins i rutes i el seu deficitari manteniment? Perquè segueixen arribant-nos imatges del deteriorament de la xarxa de camins enviades per els usuaris del espai?
- Perquè es va desviar el GR 222, ruta emblemàtica, des d’un sender bonic (Camí d’en Mondoi) a una pista ampla, avorrida i formigonada? Potser perquè discorria per una pista de terra que frega la Reserva Natural del Cap de Ferrutx?. No mostra això que es va dibuixar la línia de la zona protegida un poc massa gruixada?
- Disposen depressupost i dotació de personal per assegurar el gaudi i correcta gestió del espai natural del Parc? Si no es així, ho han demanat a la Direcció General?
- Quina raó fa que peticions fetes per professionals titulats, que volen guiar els seus grups per conèixer la bellesa del Parc, no es contestin desprès de 2 anys? Estan en contra del turisme de natura?
- Quina raó fa que algunes peticions, fetes per escrit i registrades, es contestin telefònicament, vulnerant el procediment administratiu? Es vol que l’administrat no tingui notificació oficial per impedir que pugui recórrer-les?
De ben segur hauria estat una conversa entretinguda i aclaridora amb el personal del Parc i els seus responsables. I haurien sortit altres temes d’interès en tot el relacionat amb el medi ambient, la seva gestió èticament responsable i els reptes que es plantegen a les Illes Balears. O per ventura, no.
Vull demanar als lectors que m’ajudin a acabar aquesta columna. Estic indecís entre “Qui calla, atorga”, “Qui calla, consent” o “Qui calla, ho diu tot!”.
Quina els hi agrada més a vostès?
Ja en parlarem…